21 de gener de 2013

Jaime Gil de Biedma. Retrat d'un poeta. TVE

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-gil-biedma/885422/


Idilio en el café

Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.

No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.

Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
y este beso igual que un largo túnel.
 
                                           Jaime Gil de Biedma

El seu poema preferit:
               
RIBERA DE LOS ALISOS


Los pinos son más viejos.

Sendero abajo,

sucias de arena y rozaduras

igual que mis rodillas cuando niño,

asoman las raíces.

Y allá en el fondo el río entre los álamos

completa como siempre este paisaje

que yo quiero en el mundo,

mientras que me devuelve su recuerdo

entre los más primeros de mi vida.

 
Un pequeño rincón en el mapa de España

que me sé de memoria, porque fue mi reino.

Podría imaginar

que no ha pasado el tiempo,

lo mismo que a seis años, a esa edad

en que el dormir descansa verdaderamente,

con los ojos cerrados

y despierto en la cama, las mañanas de invierno,

imaginaba un día del verano anterior.

Con el olor

profundo de los pinos.

Pero están estos cambios apenas perceptibles,

en las raíces, o en el sendero mismo,

que me fuerzan a veces a deshacer lo andado.

Están estos recuerdos, que sirven nada más

para morir conmigo.

 
Por lo menos la vida en el colegio

era un indicio de lo que es la vida.

Y sin embargo, son estas imágenes

– una noche a caballo, el nacimiento

terriblemente impuro de la luna,

o la visión del río apareciéndose

hace ya muchos años, en un mes de septiembre,

la exaltación y el miedo de estar solo

cuando va a atardecer -,

antes que otras ningunas,

las que vuelven y tienen un sentido

que no sé bien cuál es.

La intensidad

de un fogonazo, puede que solamente,

y también una antigua inclinación humana

por confundir belleza y significación.

 
Imágenes hermosas de una historia

que no es toda la historia.

Demasiado me acuerdo de los meses de octubre,

de las vueltas a casa ya de noche, cantando,

con el viento de otoño cortándonos los labios,

y la excitación en el salón de arriba

junto al fuego encendido, cuando eran familiares

el ritmo de la casa y el de las estaciones,

la dulzura de un orden artificioso y rústico,

como los personajes

en el papel de la pared.

Sueño de los mayores, todo aquello.

Sueño de su nostalgia de otra vida más noble,

de otra edad exaltándoles

hacia una eternidad de grandes fincas,

más allá de su miedo a morir ellos solos.

Así fui, desde niño, acostumbrado

al ejercicio de la irrealidad,

y todavía, en la melancolía

que de entonces me queda,

hay rencor de conciencia engañada,

resentimiento demasiado vivo

que ni el silencio y la soledad lo calman,

aunque acaso también algo más hondo

traigan al corazón.

Como el latido

de los pinares, al pararse el viento,

que se preparan para oscurecer.

 
Algo que ya no es casi sentimiento,

una disposición de afinidad profunda

con la naturaleza y con los hombres,

que hasta la idea de morir parece

bella y tranquila. Igual que este lugar.

4 de gener de 2013

Pareu tots els rellotges

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel

escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;

poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,

i que els guardes es posin els guants negres de cotó.


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,

el treball setmanal i el descans de diumenge,

migdia i mitjanit, paraules i cançons.

Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,

enretireu la lluna, desarboleu el sol,

buideu el mar, desforesteu els boscos,

perquè ja res pot dur-me res de bo.

                                        H.W. AUDEN

Traduït de l'anglès per Salvador Oliva




Bado amb el pas dels núvols —sempre canviants—, les postes de sol, el vol de les orenetes (cada vegada n’hi ha menys) i el trescar dels pardals.

                                                                                            Artur Bladé i Desumvila

Killian Jornet

Ahir a la nit vaig poder veure a TV3 el documental que s'ha filmat sobre Killian Jornet, Una línia fina de Sébastian Montaz- Rosset. Un documental on Jornet explica la seua filosofia de vida, per què corre, per què fa el que fa...
La primera vegada que vaig començar a conèixer-lo va ser al programa també de TV3 El convidat de l'Albert Om. Em va sorprendre que aquest noiet esprimatxat, parlés de la vida, de la felicitat, dels seus reptes... la humilitat i la generosita són  uns dels seus valors principals.
"El concepte de victòria és important, perquè les victòries es viuen. Guanyar i sentir que ets el guanyador és important. Però no concebo la victòria únicament com guanyar una cursa, com creuar la meta en primer lloc. Primer que res, guanyar és sentir emocions. Per mi, guanyes una cursa quan arribes a la meta i pots plorar."

"Aquesta vida nòmada plena de descobriments és un privilegi. al final, em quedaré amb el records dels viatges i de totes les persones que he conegut. crec que tinc sort perquè he conegut moltes persones de les quals he après."

"sóc molt competitiu amb mi mateix. Et compares amb els altres per posar-te límits. Quan en una cursa supero els altres, m'alegro que m'hagin donat l'impuls, però no haver-los guanyat. Cadascú corre la seua pròpia cursa, i dóna el millor d'ell mateix."

Avui al diari Vilaweb ha sortit la notícia de com van registrar el documental: http://www.vilaweb.cat/noticia/4070881/20130104/qui-enregistrat-lespectacular-film-kilian-jornet.html


3 de gener de 2013


La nit del meu primer retorn al clos natal em va fer comprendre que la desesperança no és una actitud vital […] i que calia sobrepassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.

 
                                                                                 Artur Bladé i Desumvila, Viatge a l’esperança


    La foto és de José Luis Ordovás

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


                                              Miquel Martí i Pol


1 de gener de 2013

Feliç 2013

Feliç 2013! Són les paraules que des d'ahir hem sentit i escrit més tothom, desitjant-ho als amics i amigues, família, companys i companyes de feina, al facebook, al twitter...
I desitgem que així sigui. Sembla que aquest any que acabem d'iniciar estarà encara més ple d'incerteses que l'any que hem deixat. Serà dur, ens ho ha anunciat tothom. Però dins de tota aquesta inseguretat i aquests dubtes, hem de continuar caminant, seguir sent com són, que no ens atemoreixi res, valents i plens de bones esperances i desitjos que sabem que aconseguirem, amb lentitud -segurament- , però amb bondat i amb confiança.
Aquests anys d'incertitud ens estan servint per retrobar uns valors que els teníem una mica oblidats, deixats de banda, i ha estat aquest canvi de rumb de la societat, que ens hem adonat que l'empatia, la solidaritat, la generositat, el respecte... i tants altres! Ens fan veure les coses d'una altra manera.

FELIÇ, ESPERANÇAT, IL·LUSIONAT, SORTÓS, CORATJÓS, ... 2013!

    Juan Genovés (1930): el abrazo de 1974