29 de novembre de 2014

Raül i Rosa, dos estels de la mateixa constel·lació

Albert Guiu amb Raül i Rosa tanca la trilogia que havia iniciat amb Els Versos de la prostituta i havia continuat amb De la mà de la filla. Raül i Rosa parteix com en les altres dos obres poètiques de la veu dels protagonistes, és a dir, el poeta es posa a la pell dels seus personatges i són ells que parlen a través del seu autor.

M'agrada quan en el pròleg explicatiu que fa el mateix autor, la subtitula "dos estels de la mateixa constel·lació". I és que la història d'aquest poemari és corprenedora. Guiu va treballar durant dos cursos en un centre de discapacitats, allí va conèixer els protagonistes del seu poemari, dos joves discapacitats: Raül "Era un nen dins el cos d'un home de vint-i-dos anys" i Rosa, coixa "Gitana de caràcter passional [...] Era el cervell de la parella, i el neguit de viure més ferm i instintiu en tots els sentits que jo hagi conegut mai. [...] Rosa era vida, una heroïna de la vida."

I el llibre reflecteix amb les veus poètiques de Rosa i Raül l'amor que viuen, de com es necessiten i com s'estimen. Guiu, testimoni d'aquell amor, roba aquestes veus interiors i les converteix en un llibre de poemes, ple de sensibilitat i amor per aquelles dos persones amb qui va compartir estones i  va poder observar aquell paisatge que anaven pintant de desig i amor.


RAÜL

L'altra nit,
mentre enjogassats
i entre renills
eixelebrats de plaer,
trotàvem l'espai
de les nostres carns
quin lloc tan especial
és aquell estret paradís
on l'única forma
de capir-hi
és tu damunt meu,
vaig pensar:
he de donar-li les gràcies.

ROSA

El meu caràcter sols amb tu
sap manifestar-se tempesta agra
quan estic enfadada amb el món,
perquè, hipòcritament, et sé lleial,
i sempre m'estimes en dolç.

Recordo aquella nit,
no n'oblido cap,
també et dono les gràcies
per cercar-me amb la veu
i trobar-me amb el cos
en aquell paradís estret,
on amb redundància
d'acordions febrils,
s'escolten gairebé totes les nits
els nostre dos noms.


Mozart

Gènesi

Gènesi és fruit de l'experiència de Sebastio Salgado  que en un començament volia ser una denúncia a la desaparació d'espais únics de la Terra, però les vivències que va anar visquent, recorrent el món  buscant aquelles fotografies que havien de declarar la pèrdua d'aquells indrets únics en el món, el van portar a una nova investigació. Han estat vuit anys, trenta-dos viatges a la recerca de paisatges, marítims i terrestres, animals i ètnies de cultures que s'han mantingut intactes al llarg de tota la vida. I el resultat ha estat aquesta meravellosa exposició. 

Algunes fotos estan explicades la manera com les va fer: per fotografiar un hipopòtam a l'Àfrica va haver de recórrer a un globus, perquè és l'únic transport aeri que no fa soroll. El resultat, un magnífic contrapicat amb moviment de l'aigua, mentre l'immens animal es banyava a les aigües d'un riu. O per exemple, explica que els elefants a l'Àfrica tenen molta por perquè hi ha molts caçadors furtius i normalment s'amaguen quan veuen gent (hi ha una fotografia, amb un elefant amagant-se darrera d'unes minúscules branques, que fan somriure l'espectador), però preparant-se la càmera i tenint-ho tot a punt, un elefant va decidir atacar-los valentament. Tanmateix, Salgado va agafar l'instant de l'elefant anant a embestir-los, just abans de fugir cames ajudeu-me. 

Espectaculars també són les fotografies a balenes, que  va realitzar dalt de vaixells, però amb una mar moguda i que amb els moviments de la balena va resultar molt difícil de realitzar.
I quant a les comunitats humanes que va trobant per Indonèsia, Àfrica, Sibèria..., explica nombroses anècdotes sobre la manera com viuen, com celebren les seves festes, com a l'Àfrica en una tribu que no recordo el nom, en arribar a la pubertat, celebren una feste i les noietes ja poden casar-se. 

Tota l'exposició em va agradar molt: els paisatges del món, des de l'Àrtic fins a Algèria, des de Rússia, fins al Canadà; els animals, pingüins, lleons marins, balenes, iguanes, cocodrils, agrans, guepards, lleons, hipopòtams i elefants; però sobretot, el que em va cridar més l'atenció van ser els retrats i fotografies a totes aquestes ètnies que va anar coneixent al llarg dels seus viatges. Uns retrats que parlen per si sols, que transmeten valors, emocions, maneres de viure, trets culturals únics! I principalment, molta, molta bellesa.

Algunes fotografies que estan a l'exposició:






                        Totes les imatges han estat extretes d'internet

26 de novembre de 2014


"Ninguna era tan bella como tú durante aquel fugaz momento en que te amaba: mi vida entera."
                                                                                                             
                                                                                                                             Ángel González



23 de novembre de 2014

Buscant la tardor pel Montsant







Recreació històrica del final de la Batalla de l'Ebre


Aguantó hasta el final, en la última trinchera, disparando, ya sin ninguna esperanza pero dispuesto al más alto sacrificio para dar una oportunidad a sus camaradas de escapar de aquel infierno. Cayó acribillado por la metralla, entre el acre olor de la pólvora y el acerado dolor de las esquirlas de las bombas de mano que desgarraban su carne y sus huesos. Quizá en el momento postrero oyó a lo lejos el grito de triunfo de los suyos al completar con éxito la retirada y percibió al tiempo la rabia y frustración del enemigo burlado al no poder redondear su victoria.”
vía El País








 
 
 
 














 

 

17 de novembre de 2014

Pequeño vals vienés, poema de García Lorca

La darrera aportació d'Helena al seu tumblr


Aguantó hasta el final, en la última trinchera, disparando, ya sin ninguna esperanza pero dispuesto al más alto sacrificio para dar una oportunidad a sus camaradas de escapar de aquel infierno. Cayó acribillado por la metralla, entre el acre olor de la pólvora y el acerado dolor de las esquirlas de las bombas de mano que desgarraban su carne y sus huesos. Quizá en el momento postrero oyó a lo lejos el grito de triunfo de los suyos al completar con éxito la retirada y percibió al tiempo la rabia y frustración del enemigo burlado al no poder redondear su victoria.”
vía El País