19 de juny de 2015

Un tastet de La elegancia del erizo


Cada vez que ocurre, es como un milagro. Toda la gente, todas las preocupaciones, todos los odios y todos los deseos, todas las angustias, todo el año de colegio con sus vulgaridades, sus acontecimientos menores y mayores, sus profes, sus alumnos abigarrados, toda esa vida en la que nos arrastramos, hecha de gritos y de lágrimas, de risas, de luchas, de rupturas, de esperanzas frustradas y de suertes inesperadas: todo desaparece de pronto cuando el coro empieza a cantar. El curso de la vida se ahoga en el canto, de golpe hay una impresión de fraternidad, de solidaridad profunda, de amor incluso, que diluye la fealdad cotidiana en una comunión perfecta. Hasta los rostros de los cantantes se transfiguran: ya no veo a Achille GrandFernet (que tiene una bellísima voz de tenor), ni a Déborah Lemeur, ni a Ségoléne Rachet, ni a Charles Saint-Sauveur. Veo seres humanos que se entregan en el canto.

Cada vez ocurre lo mismo, siento ganas de llorar, tengo un nudo en la garganta y hago todo lo posible por dominarme pero, a veces, me resulta muy difícil: apenas puedo reprimir los sollozos. Entonces, cuando cantan en canon, miro al suelo porque es demasiada emoción a la vez: es demasiado hermoso, demasiado solidario, demasiado maravillosamente en comunión. Dejo de ser yo misma, paso a ser parte de un todo sublime al cual pertenecen también los demás, y en esos momentos me pregunto siempre por qué no es la norma de la vida cotidiana en lugar de ser un momento excepcional.
Cuando la música enmudece, todo el mundo aclama, con el rostro iluminado, a los integrantes del coro, radiantes. Es tan hermoso.

                                                                                                        Muriel Barbery


18 de juny de 2015

Si no es el mar


    Si no es el mar, sí es su imagen, 
      su estampa, vuelta, en el cielo. 

Las tortugas también vuelan

Fa uns dies que vaig mirar la pel·lícula  Las tortugas también vuelan, (Lakposhtha hâm parvaz mikonand, 2004) d'origen iranià, dirigida per Bahman Ghobadi.

La pel·lícula explica la història d'uns nens del Kurdistan iraquià que viuen en un camp de refugiats, la majoria sols perquè han perdut els seus pares i els seus familiars. Els habitants del camp de refugiats busquen una antena parabòlica per poder escoltar a través d'un únic televisor que els americans han atacat Irak, i quan l'aconsegueixen, és Satèl·lit, un nen que lidera el grup de joves del camp qui els la col·loca.

És una pel·lícula duríssima, protagonitzada per uns nens que en realitat són els que van viure en aquell camp de refugiats, molts d'ells mutilats per la recollida de les bombes. Pensar que molts dels nens actors van formar part d’aquell escenari bèl·lic fa posar la pell de gallina. Després de tants anys de la gravació del film, m'arribo a plantejar, què ha degut ser d'aquells nois? Quin futur van tenir? 

Tots els nens i joves del camp dediquen el seu temps a buscar mines antipersona per poder-les vendre i obtenir alguns diners. 

D’altra banda, l’he trobat molt tendra, en el sentit de la solidaritat que es crea entre els nens i joves, com s’ajuden, i sobretot el nen líder és genial. Com es juga la vida per salvar el nen cec, com ajuda la seva gent, com condueix la seva colla… i el respecte que li té tothom. 

Una altra cosa que m’ha fet pensar és que els més forts se’n surten,  hi ha una resiliència en els personatges nens, en el sentit que accepten la situació que viuen, i se’n surten. Recordo ara la nena, que no pot suportar tot el que ha viscut: les vexacions, humiliacions, violacions, la pèrdua de la familia, no vol seguir, i opta per la mort. Que una nena d’uns 10 o 12 anys arribi a pensar en diferents maneres de suïcidar-se i al final ho aconsegueix? Uffff, terrible.

Per què Las tortugas también vuelan? per la semblança de les bombes antipersona en esclatar a l’aire? o hi ha un sentit metafòric d'innocència dels nens? Em quedo amb la primera interpretació.

Dos imatges de la pel·lícula



14 de juny de 2015

Les magranes flamejants


És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara  t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Els fruits saborosos,
Josep Carner

Reserva natural de Sebes... L'estiu ja està aquí