LECTURES

Quan arriba la penombra de Jaume Cabré

Al cap d'unes hores de vetllar el cadàver, quan va començar a sentir la sensació de gana, ja era el capvespre i el mort estava al mateix lloc, dessagnat. No vindria ningú a detenir-lo i aquesta evidència li va saber greu. Llavors es va donar permís per  pensar en aquelles persones que havia cosit a trets dins del cotxe que conduïa en Xirgu i que havien complit un pla improvisat en una carnisseria. Es va esforçar a sentir pena, però tants anys de carregar-ne una de tan feixuga l'havien fet insensible a totes les altres menes de dolor i tampoc no va saber plorar.

Punt de fuga del llibre Quan arriba la penombra de Jaume Cabré



No deixa mai de sorprendre Jaume Cabré. Després del Jo confesso, ha publicat un llibre de relats que ens fa descobrir un nou escriptor. Són uns relats on els protagonistes són assassins, que expliquen unes històries algunes vegades en primera persona, unes històries plenes de foscor, algunes amb ràbia, d'altres amb ironia i fins tot alguna amb humor. Juga amb la fantasia i va molt més enllà de la realitat. Amb el mestratge de la llengua que ja li coneixem, juga amb ella creant uns textos que no pots deixar de llegir. Combina els relats i els lliga d'alguna manera tots. I fins i tot utilitza algun personatge o algun fet d'algun altre llibre seu. De tota manera, he de confessar que l'hauré de tornar a llegir. M'ha impactat molt la temàtica, i sobretot el tractament que en fa dels seus protagonistes. La manca d'empatia i el cinisme fins i tot de les veus que expliquen les històries corprenen el lector i no el deixa indiferent.



Sí. Cuando quiera yo
la soltaré. Está presa,
aquí arriba, invisible.
Yo la veo en su claro
castillo de cristal, y la vigilan
—cien mil lanzas— los rayos
—cien mil rayos— del sol. Pero de noche,
cerradas las ventanas
para que no la vean
—guiñadoras espías— las estrellas,
la soltaré. (Apretar un botón.)
Caerá toda de arriba
a besarme, a envolverme
de bendición, de claro, de amor, pura.
En el cuarto ella y yo no más, amantes
eternos, ella mi iluminadora
musa dócil en contra
de secretos en masa de la noche
—afuera—
descifraremos formas leves, signos,
perseguidos en mares de blancura
por mí, por ella, artificial princesa,
amada eléctrica.


(Pedro Salinas)




Un poema de Maria Mercè Marçal

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
 
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
 
Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.
 
Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.




Maig d'amor, Gerard Vergés

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D'aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.

La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.
Res no val tant com un instant d'amor.
 





Sempre Salinas

La forma de querer tú
es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.
Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.
Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.
No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa

de quererte sólo yo.


Presentació de l'obra poètica L'Est de Joan C. González Pujalte, 1 d'abril de 20217


En aquests versos que ara us llegiré hi ha una descripció d’una posta de sol que no solament ens la podem imaginar en una pintura, sinó que gairebé la podem escoltar:

Una cosa estètica. Una grogor espessa.
Com el rovell d’un ou o el sol últim
Del capvespre entre les roselles.
Una evaporació de centres que deixava
Unes marques en espiral a l’ànima d’un toll
On sonaven els insectes com en una cadència
De violins de Chagall


 I un fragment dels versos que ell va recitar

No hi havia a Ragusa dos amants com nosaltres

somiàvem versos cadenciosos.

Els declamàvem amb llargues pauses.
Cristall d’una copa d’aigua claríssima

que bevíem a petits glops, assaborint-la per un cop.

I sense l’ànsia d’haver de tornar enlloc.

No hi havia a Ragusa dos amants com nosaltres
somiàvem versos cadenciosos.
Els declamàvem amb llargues pauses.
Cristall d’una copa d’aigua claríssima
que bevíem a petits glops, assaborint-la per un cop.
I sense l’ànsia d’haver de tornar enlloc.


El poeta Halley


El poeta Halley

Me atraparás al vuelo y nunca a la pared 
Y si me dejas aire en tus líneas dormiré 
Palabras de una musa de baja maternal 

Puede que al fin me conozcan muy bien 
Si fueran puntos grises mis rarezas cada tara que cree 
De seguirlos con un lápiz al final verías mi cara en el papel 

Por eso estoy por aquí otra vez 
Rebuscando en mi almacén esa palabra con su débil timidez 
Ojalá encuentre la forma, más me vale, tengo un tema que acabar 

Si no aparece nunca o entiendo que no di con la palabra justa 
Y cuando al fin la encuentro 
Llega aquel mar de dudas 



Si cuando me decido tú me detienes 
Siempre 
Me aprietas justo aquí 
Dices no, mi leal traidora inspiración 

Cuando apareces menos soy 
Y soy yo 
Te quedarás dormida, menuda novedad, 
Es peor mi geniocidio cuando no te dejo hablar 
En la autopista de la vida si te saltas la salida hay que esperar 

Puede que no haya aprendido a aceptar 
Que escuadrones de moral judeocristiana con su culpabilidad 
Nos seguirán por tierra, por el aire y sobretodo por amar 

Puede que esté demorando la acción 
A los doce tuve un sueño en que ganaba pero el sueño me venció 
Desde entonces mis derrotas son las huellas del carné de ese tal yo 

Ahora escúchame, ya he encontrado la palabra justa 
Mejor prepárate, tiene algo que a todos asusta 

Sí, la voy a soltar, la quiero soltar 

Pronunciaré esperanza, la gritaré por dentro 
Si es lo que hace falta 
La escribiré mil veces 
Me alejaré de espaldas 
Quizás de repetirla algo me quede 

No puedo permitir tu negación 
Mi leal traidora inspiración 
De intermitente aparición 
Como un ángel hallado en un ascensor 
Que bien funcionas como recuerdo 

Acojo en mi hogar 
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera 
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes 
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un 
Sujeto que un día fue su amo 
Y de tan creído que era prescindió del predicado 

Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados, 
A tres adverbios muertos de frío 
Y a otros tanto de la raza pronombre 
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño 

Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas 
Y me las llevo a casa 
Las vacuno de la rabia 
Y las peino a mi manera 
Como si fueran hijas únicas 
Porque en verdad todas son únicas 

Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones 
Les doy un beso de tinta 
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los 
Acentos en el patio 

A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas 
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema 

Casi siempre te abandonan demasiado pronto 
Y las escuchas en bocas ajenas 
Y te alegras 
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo 

Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío 
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio 
Siempre fiel, siempre contigo 

Pero todo es ley de vida 

Como un día me dijo el poeta Halley, 
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas 
Y a brillar, que son dos sílabas

(Love of Lesbian)






No vayas a ningún lado sin mí.
No dejes que nada suceda en el cielo aparte de mí,
o sobre la tierra, en este mundo o en aquel otro,
sin mi ser en su suceso.

Visión, no veas nada que yo no vea.

Lengua, no digas nada.

La manera en que la noche se conoce con la luna,

sé eso conmigo. Sé la rosa

más cercana a la espina que soy .

Quiero sentirme en ti cuando pruebes la comida,

en el arco de tu mazo cuando trabajes,
cuando visites amigos, cuando tú solo
subas al techo por la noche.
Nada hay peor que caminar por la calle
sin ti. No sé a dónde voy.
Tú eres el camino, y el conocedor de caminos,
más que mapas, más que amor.






De amor y de sombra, Isabel Allende

—¿Qué celebramos? —preguntó él.
—La suerte de estar vivos —replicó su amiga sin sonreír.
La observó en silencio confirmando que algo había cambiado en ella.


Segon llibre d'Isabel Allende, escrit a l'exili, des de Venezuela, on va haver de refugiar-se després del cop d'estat de Pinochet a Xile.

El llibre explica a través de la història d'amor entre Francisco i Irene la situació social i política que va viure el país amb la dictadura de Pinochet: desaparicions, tortures, violacions, morts violentes.

Irene és una noia educada en un ambient de classe alta, que tot i que el seu pare va abandonar-la a ella i a la seva mare, va continuar vivint d'esquenes a la realitat del seu país. La seva mare, sobreprotegint-la de tot l'entorn i ella mateixa aliena a tot allò que estava passant, no comprèn com la seva filla Irene va canviant la seva manera de pensar i de viure.

El llibre està estructurat en tres parts:

A la primera part, Otra primavera, l'autora ens apropa a les famílies protagonistes de la novel·la, els Alcántara, els Beltran, els Ranquileo, els Flores i els Leal. És la primera primavera de la dictadura Pinochet i Irene i Francisco es coneixen. Irene és una jove periodista ingènua, innocent:

Abrazada a la cintura de Francisco, con la cara aplastada contra la rugosa textura de su chaqueta y el pelo alborotado por el viento, Irene imaginaba volar sobre un dragón alado.



A la segona part, Las sombras, Irene, periodista, i Francisco, fotògraf, són testimonis dels abusos militars en persones a qui fan desaparèixer, les violen, les torturen i les maten. Un dels germans de la família Ranquileo, militar de professió, quan se n'adona de com el seu superior i els companys fan desaparèixer els seus germans, deserta i explica tot el que sap a la Irene i al seu company. 

A la tercera part, Dulce Patria, descobreixen els cadàvers de gent desapareguda, entre ells els de la família Flores i Ranquileo. Irene i Francisco decideixen denunciar-ho perquè el poble sàpiga quin tipus de dirigents té el país i perquè el món se'n faci ressò de tot el que està passant a Xile. Per això demanen ajuda al germà de Francisco que és capellà. Tanmateix, a Irene la intenten assassinar per tota la informació que té. No els queda més remei que fugir, marxar del país.

Entre mig de tota la història social i política que es desenvolupa en la novel·la, Francisco i Irene es coneixen, ell, psicòleg de formació, va a buscar feina a la revista on treballa la Irene. Ell és fill d'exiliats espanyols, els seus pares van haver de fugir d'Espanya després de la guerra civil. Els va tocar lluitar molt i els va costar adaptar-se al nou país. La Irene, filla de la classe burgesa, va tenir tot el que va voler des de petita, i la sobreprotecció dels seus la va dur a ser una noia innocent i ingènua. El seu promès, un cosí seu, des que eren jovenets estaven promesos, era un militar, a qui estimava, fins que va conèixer Francisco.

I el despertar d'aquesta ingenuïtat va ser dur, tot el seu món va caure la tarda que va veure com a l'Angelina Ranquileo, una noieta adolescent, se la van endur per fer-la desaparèixer i matar-la. Aquest moment va ser clau perquè ella no pogués creure tot el que va anar descobrint després de tot allò. 


—¿Qué celebramos? —preguntó él.
—La suerte de estar vivos —replicó su amiga sin sonreír.
La observó en silencio confirmando que algo había cambiado en ella. La vio servir las copas con mano vacilante, un gesto triste en el rostro desnudo de maquillaje. Con la intención de ganar tiempo e indagar en su ánimo, Francisco hurgo entre los discos y seleccionó un viejo tango.


Alguns fragments, són molts els que m'han agradat, no els posaré tots, però em quedaré amb les ganes:


Escuchó un levísimo sollozo y comprendió la lucha en el corazón de Irene, amor, lealtad, dudas. Vaciló en el deseo de abrazarla y el temor a ejercer presión sobre ella. Así pasaron largos instantes de silencio. Irene se calmó y aproximándose con lentitud se arrodilló a su lado, la rodeó por la cintura y aspiró el perfume de su blusa y la profunda sugerencia de su cuerpo.
—Gustavo me ha esperado toda la vida. Me casaré con él.
—No lo creo —susurró Francisco.
La tensión se aflojó poco a poco. Ella tomó entre sus manos la oscura cabeza de su amigo y lo miró. Sonrieron aliviados, divertidos, temblorosos, seguros de que no intentarían una aventura fugaz porque estaban hechos para compartir su existencia en su totalidad y emprender juntos la audacia de irse para siempre.


Irene no había amado así, ignoraba aquella entrega sin barreras, temores ni reservas, no recordaba haber sentido tanto gozo, comunicación profunda, reciprocidad. Maravillada, descubría la forma nueva y sorprendente del cuerpo de su amigo, su calor, su sabor, su aroma, lo exploraba conquistándolo palmo a palmo, sembrándolo de caricias recién inventadas. Nunca había disfrutado con tanta alegría la fiesta de los sentidos, tómame, poséeme, recíbeme, porque así, del mismo modo, te tomo, te poseo, te recibo y o. Ocultó el rostro en su pecho aspirando la tibieza de su piel, pero él la apartó levemente para mirarla. El espejo negro y brillante de sus ojos devolvió su propia imagen embellecida por el amor
compartido.



—Sólo tendréis el presente. No perdáis energía llorando por el ayer o soñando con el mañana. La nostalgia desgasta y aniquila, es el vicio de los desterrados. Debéis estableceros como si fuera para siempre, hay que tener sentido de permanencia —concluyó el Profesor Leal...


Esa intimidad que compartían desde hacía algunas semanas, seguía pareciéndole un prodigio. Conocía a esa mujer en sus más sutiles secretos, no tenían misterio para él sus ojos de humo que se volvían salvajes en el placer y se humedecían agradecidos al realizar el inventario de su amor, tantas veces la había recorrido, que podía dibujarla de memoria y estaba seguro de que hasta el final de su vida podría evocar esa suave y firme geografía; pero cada vez que la tenía entre sus brazos, lo embargaba la misma emoción sofocada del primer encuentro.




"En el principio fue el beso”… luego vinieron las palabras, y la cultura, y la sociedad, y… el Planeta de la humanidad. He aquí un buen lema que de por si bastaría para justificar todos los besos. Antes de saber hablar con palabras, ya sabíamos hablar con besos, como hacen muchos animales y nuestros primos primates. El primer lenguaje humano significativo, de la saga del koisan, en África, se estructuró con sonidos labiales, sonidos de besos.

(Jesús de la Gándara)






Encara La lluvia amarilla, el monòleg de la solitud i la desesperança



Al final, terminé acostumbrándome. No tenía otro remedio. Pero, al principio aquellos días primeros, me costó bastante esfuerzo superar la inesperada sensación de soledad que se adueñó de mí con la llegada del buen tiempo. No es que hasta entonces no hubiera ya sentido aquella extraña angustia que todavía hoy roe mi alma como una hiedra seca. Las largas noches del invierno sentado junto al fuego habían ya minado mi ánimo y mis fuerzas. Pero, mientras duró la nieve, mientras la niebla y el silencio borraron de la tierra las casas y los árboles de Ainielle, la soledad era la misma de todos los inviernos. Qué más daba que ya no hubiera nadie con quien pasar la noche junto a la chimenea. Qué importaba que, conmigo, ya nadie compartiera el miedo a la locura y el vértigo infinito del invierno. Era una maldición lejana y sin remedio, una condena antigua que la resignación y la impotencia habían convertido ya en costumbre desde hacía mucho tiempo. 



Avui he pogut dedicar molta estona a llegir i he pogut acabar la novel·la monòleg de Julio Llamazares. Al final de la novel·la hi ha unes línies dedicades a la biografia de l'autor. M'ha agradat el que hi posa, tot i que siguin paraules dures:

Julio Llamazares afirma que su visión de la realidad es poética. Su forma de escribir está muy pegada a la tierra, podríamos decir que es un escritor romántico en el sentido original, que es el de la conciencia de escisión del hombre con la naturaleza, de la pérdida de una edad de oro ficticia porque nunca ha existido.


Després d'aquesta segona lectura, he de dir que m'ha impressionat de nou la poeticitat de les seves paraules, de la sensibilitat que fa servir l'autor de Luna de Lobos o El río del olvido. Llibres molt diferents a aquest. 

La lluvia amarilla és la història d'un home - que fins al final del llibre no en sabem el seu nom: Andrés- que viu en un poble de l'Aragó, Ainielle, totalment sol,  n'és el seu últim testimoni, el seu darrer habitant, perquè la gent va marxar a buscar un destí millor o simplement es van morir.

Però ell es va resistir abandonar el poble on va néixer, on va créixer, on es va casar, on va tenir el seus fills, d'on va fugir un dels seus fills, on es va morir una de les seues filles, on es va suïcidar la seva dona, on hivern rere hivern veia com es cobria el poble de neu  i com a les primaveres es desfeia el gel, on cuidava les ovelles, on... tota la seva vida era allí. No hagués sabut trobar un altre lloc on habitar.


No he pogut parar de llegir, m'ha tingut atrapada durant els tres dies de lectura intensa, i tot i que el final el podem intuir des de molt aviat, queda molt clar des dels primers capítols, no pots deixar de tenir compassió per aquest home que viu el final dels seus dies en la més completa solitud, vivint entre fantasmes, recordant i tenint por de les seves pròpies reaccions com a home.


La soledad, es cierto, me ha obligado a enfrentarme cara a cara conmigo mismo. Pero, también, como respuesta, a construir sobre recuerdos las pesadas paredes del olvido. Nada produce a un hombre tanto miedo como otro hombre —sobre todo si los dos son uno mismo— y ésa era la única manera que tenía de sobrevivir entre tanta ruina y tanta muerte, la única posibilidad de soportar la soledad y el miedo a la locura.


Resulta potser una mica repetitiu perquè en 166 pàgines en el monòleg d'Andrés es repeteix constantment la mort de la Sabina, els mateixos hiverns, les mateixes tardors, i sobretot el paisatge de la tardor, metaforitzat amb la lluvia amarilla, que a més de la tardor, és la vellesa, la solitud, la mort.



El tiempo acaba siempre borrando las heridas. El tiempo es una lluvia paciente y amarilla que apaga poco a poco los fuegos más violentos. Pero hay hogueras que arden bajo la tierra, grietas de la memoria tan secas y profundas que ni siquiera el diluvio de la muerte bastaría tal vez para borrarlas.




Aquel año transcurrió con mayor lentitud que de costumbre. Todos, en realidad, a partir de aquel primero, transcurrirían ya de igual manera: cada vez más premiosos y monótonos, cada vez más cargados de indolencia y de melancolía. Era como si el tiempo se hubiera congelado de repente. Como si el viejo río de los días se hubiera detenido bajo el hielo convirtiendo mi vida en un interminable e inmenso invierno. Ahora miro hacia atrás buscando aquellas tardes, remuevo en mi memoria las hojas del silencio y encuentro solamente un bosque sepultado, deshecho por la niebla, y un pueblo abandonado por el que cruzan los recuerdos como espinos arrastrados por el viento.




La lluvia amarilla, Julio Llamazares


Nit d'insomni. Són gairebé les dos de la matinada, trona i plou, i no hi ja manera de dormir. M'agrada sentir la pluja, però avui, en aquest moment, sento unes altres sensacions. 

Després de llegir, mirar fotografies... i mil coses més per la xarxa, agafo de nou el llibre que vaig començar ahir, La lluvia amarilla. Un llibre que vaig llegir fa uns 25 anys, el publicà l'any 1988, un llibre que en aquell moment el vaig interpretar com pura poesia, més que la solitud i la tristesa que transmetia, havia trobat tan bell el llenguatge, la manera d'expressar-se, la manera de dir.


Ara el trobo un llibre trist, les llàgrimes no volen ni poden aturar-se, llisquen pels costats, galtes avall, mentre llegeixo com la Sabina els dies de neu, sortia de matinada a passejar la seva solitud pel desert poble d'Ainielle, i el seu marit la seguia sense que ella se n'adonés, seguint les petjades de neu que deixava pel poble.

Les nits d'hivern, mentre encara hi eren el Julio, la seva dona i Garvín, les passaven junts, a la vora del foc, explicant histories, recordant joventut. I estaven fins a la matinada. Però ella des que se'n van anar uns i s'havia mort l'altre, es van quedar  sols al poble, i ella es va començar a apagar, i ambdós es van tornar encara més distants l'un de l'altre.


El fuego, entonces, nos unía más que la amistad y que la sangre. Las palabras servían, como siempre, para ahuyentar el frío y la tristeza del invierno. Ahora, en cambio, a Sabina y a mí, el fuego y las palabras nos volvían más distantes, los recuerdos nos hacían cada vez más silenciosos y lejanos. Y, así, cuando llegó la nieve, la nieve estaba ya, desde hacía mucho tiempo, en nuestros propios corazones.


La soledat s'apodera dels dos, i cauen en una mena d'oblit l'un de l'altre que encara fa que s'allunyin més.

Pero, a veces, el aullido del silencio era tan fuerte, tan profundo, que, incapaz de soportarlo por más tiempo, abandonaba la cocina buscando en la penumbra del portal el calor y la mirada, más humana, de la perra.


Amb la mort de Sabina acaba aquest capítol 2, desesperançador, ple de tristesa i angoixa, deixant ara sí, sol del tot el protagonista de La lluvia amarilla.



De Cultura inquieta

la lectura como surtidor de las palabras que animan nuestra conciencia es un aspecto esencial de lo que es un ser humano que piensa el mundo. Podemos existir sin pensar, y a veces el pensamiento se convierte en un ruido que enferma la mente, pero en el pensamiento, con el poder de la palabra, tenemos una potencia divina. 

SI NO LEEMOS, NO SABEMOS ESCRIBIR, Y SI NO SABEMOS ESCRIBIR, NO SABEMOS PENSAR






Mi conducta de lector, tanto en mi juventud como en la actualidad, es profundamente humilde. Es decir, te va a parecer quizá ingenuo y tonto, pero cuando yo abro un libro lo abro como puedo abrir un paquete de chocolate, o entrar en el cine, o llegar por primera vez a la cama de una mujer que deseo; es decir, es una sensación de esperanza, de felicidad anticipada, de que todo va a ser bello, de que todo va a ser hermoso.



                                                                                                                         Julio Cortázar





La forma de querer tú
es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.
Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.
Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.
No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa
de quererte sólo yo.

(Pedro Salinas)



Tren nocturno a Lisboa, de Pascal Mercier EN PROCÉS

Fa uns dies que vaig acabar de llegir aquest llibre que m'havia recomanat una bona amiga que ha viscut a Lisboa durant un any, i realment no m'ha decebut gens. El meu primer fallo, si es pot dir així, és que primer vaig veure la pel·lícula, protagonitzada per Jeremy Irons! Amb tot, el llibre em va completar la pel·lícula que tant em va agradar.

El llibre comença d'una manera dramàtica


Ambos somos admiradores de Marco Aurelio y seguramente recordará este fragmento de sus Soliloquios: "Maltrátate en silencio, peca contra tí misma, y violéntate, alma mía; pero luego ya no tendrás más tiempo de cuidarte y de respetarte. Pues cada uno tiene sólo una vida, una sola. La tuya ya casi ha transcurrido y no has prestado atención alguna a ti misma, sino que has actuado como si tu felicidad dependiera de las otras almas...Aquellos, empero, que no siguen con atención los impulsos de la propia alma serán necesariamente desgraciados."


http://entusiasmado.com/10-cosas-que-puedes-aprender-de-la-vida-con-las-meditaciones-de-marco-aurelio/



Afterglow, Jorge luis Borges

Siempre es conmovedor el ocaso por indigente o charro que sea, pero más conmovedor todavía es aquel brillo desesperado y final que herrumbra la llanura cuando el sol último se ha hundido. Nos duele sostener esa luz tirante y distinta, esa alucinación que impone al espacio el unánime miedo de la sombra y que cesa de golpe cuando notamos su falsía, como cesan los sueños cuando sabemos que soñamos.


Sense invitació, Vicenç Villatoro

Si pogués tornar a començar, 
però sabent ja tot el que he arribat a aprendre 
al llarg d'aquesta vida, 
podria aconseguir cometre 
unes equivocacions radicalment diferents

(Article de Jaume Cabré sobre el poemari de Villatoro)



“La verdadera vida, la vida por fin descubierta y aclarada, la única vida, por consiguiente, plenamente vivida, es la literatura: una vida que en cierto sentido vive a cada instante en todos los hombres tanto como en el artista, pero no la ven, porque no intentan aclararla”.



Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

I amb petxines fer-los un bressol.

                             (Pérez-Cruz)







Mientras tú existas...


Mientras tú existas, 
mientras mi mirada 
te busque más allá de las colinas, 
mientras nada 
me llene el corazón, 
si no es tu imagen, y haya 
una remota posibilidad de que estés viva 
en algún sitio, iluminada 
por una luz cualquiera... 
                                              Mientras 
yo presienta que eres y te llamas 
así, con ese nombre tuyo 
tan pequeño, 
seguiré como ahora, amada 
mía, 
transido de distancia, 
bajo ese amor que crece y no se muere, 
bajo ese amor que sigue y nunca acaba.

                           Ángel González


10 frases de diferents llibres de Hermann Hesse


Màrius Torres, Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci, 
 jo vull la pau -però no vull l'oblit. 


                                     Màrius Torres




Cien años de soledad, Gabriel García Márquez

Aureliano Segundo pensaba sin decirlo que el mal no estaba en el mundo, sino en algún lugar recóndito del misterioso corazón de Petra Cotes, donde algo había ocurrido durante el diluvio que volvió estériles a los animales y escurridizo el dinero. Intrigado con ese enigma, escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla. Petra Cotes, por su parte, lo iba queriendo más a medida que sentía aumentar su cariño, y fue así como en la plenitud del otoño volvió a creer en la superstición juvenil de que la pobreza era una servidumbre del amor.
Ambos evocaban entonces como un estorbo las parrandas desatinadas, la riqueza aparatosa y la fornicación sin frenos, y se lamentaban de cuánta vida les había costado encontrar el paraíso de la soledad compartida. Locamente enamorados al cabo de tantos años de complicidad estéril, gozaban con el milagro de quererse tanto en la mesa como en la cama, y llegaron a ser tan felices, que todavía cuando eran dos ancianos agotados seguían retozando como conejitos y peleándose como perros.



L’illa dels cinc fars, de Ferran Ramon-Cortés, 12 de juny de 2016



Ha estat la lectura d’aquest  cap de setmana. Un llibre recomanat, que pel títol em semblava que havia de ser una novel·la, però res més lluny que això. Un llibre trobat a l’apartat de psicologia de la llibreria, és el primer que em va sorprendre. Psicologia? I bé, és difícil de catalogar, perquè també podria estar a autoajuda, i tampoc no acabaria d’encabir-se allí. I si el posessin a comunicació, penso que podria passar molt desapercebut.

El llibre tracta de comunicació, d’aprendre a comunicar-nos bé amb els altres, però sobretot està enfocat a aquelles persones que es dediquen  a fer conferències i formació. En el meu cas, em servirà tant a nivell personal com quan faig formació al professorat. No inventa la sopa d’all el Ferran Ramon, però sí que dóna molt bones orientacions per saber comunicar, i coses que potser les intuïes, aquí t’acaben de convèncer que han de ser així, sense dubtar.

Comença el llibre com una novel·la: el protagonista acaba una conferència no gaire content de com ha anat. Li ha donat la sensació que no ha connectat amb la gent, alguna cosa ha passat. Al seu professor i amic Max, present a la conferència, li pregunta què li ha semblat. La resposta és:

Si els haguessis mirat durant la intervenció, ho hauries vist tu mateix. Has empès la gent en lloc de deixar que vinguessin cap a tu. Els has estat acorralant. Intentaves convèncer-los desesperadament. Però, tot i els teus esforços, no els has convençut.

El protagonista, una mica dolgut per la resposta, li pregunta directament Què és el que faig malament?

Max li diu que això ho ha de descobrir per ell mateix i li aconsella que vagi a Menorca on hi té una casa i allí vagi cada dia a observar cinc fars, una de les seves passions, que hi trobarà les cinc claus que necessita i que li donaran la resposta.
El protagonista coneix molt bé l’illa i comença la visita diària a un dels fars quan es fa de nit. Amb els cinc fars, sí que troba la resposta als seus dubtes, que explica de manera metafòrica el descobriment que fa de cada un d’ells.

Els descobriments són els següents:

1.     Els fars brillen enmig de la nit amb un únic missatge. Nosaltres podem brillar amb una única idea, valuosa, que sigui rebuda per la gent que ens escolta com un veritable regal: Ens comuniquem per transmetre una idea: hem de pensar què és exactament el que volem dir, i hem de ser capaços de sintetitzar-ho i escriure-ho en una sola frase, una frase que cal que tinguem present en tot moment. (pàg.96)

2.      Nosaltres podem fer sobresortir la nostra idea a través d’una història, una metàfora, una anècdota... A través dels recursos narratius (històries, metàfores, exemples, vivències...) aconseguim tocar les emocions. (pàg.100)

3.      Els fars s’entenen a la perfecció amb els navegants perquè comparteixen un llenguatge. Nosaltres podem establir una connexió amb la gent si, en comptes de tenir el nostre propi llenguatge, ens adaptem en cada cas a qui ens escolta. El llenguatge que triem per a la nostra comunicació ha de dependre d’aquells a qui va dirigit el missatge. Escollir el llenguatge segons els nostres interlocutors ja dóna el missatge que hem pensat en ells. I una altra idea que apunta aquí és que si fem una presentació de diapositives han de servir únicament d’ajuda visual. Si tenim una presentació que es pot llegir, la gent deixarà d’escoltar-nos i perdrem la capacitat de persuasió. Les diapositives han de tenir una bona imatge de reforç i poques paraules. Res més. (pàg. 104)

4.      En comunicació, el que tenim intenció de dir i el que diem, són sovint coses diferents. De la mateixa manera que no importa com la llum surt del far sinó com la rep el navegant, nosaltres hem d’estar pendents del que rep la gent, independentment del que creguem que els estem dient. No importa el que nosaltres tenim intenció de dir, sinó el que capta la gent. Entre el que volem dir i el que realment diem hi ha dues caixes negres que alteren el missatge: la primera té a veure amb els nostres sentiments; i la segona, amb les emocions que despertem en la gent que ens escolta. La comunicació arriba als nostres interlocutors per tres canals: les paraules dites; el to de veu que hem utilitzat; i el llenguatge no verbal. (pàg. 107)

5.      Així com els fars conviden a apropar-s’hi sense cap mena de coacció, nosaltres hem de convidar a compartir el nostre missatge, sense arrossegar ni empènyer la gent. Respectar la llibertat de les persones és l’única manera d’aconseguir el seu convenciment. El nostre objectiu és mostrar-nos convençuts. Contagiar entusiasme. I fer que la gent vingui a nosaltres, en comptes d’arrossegar-la cap a nosaltres, com fem sovint. (pàg. 114)

I la faula, com l’anomenen a la contraportada del llibre, acaba amb unes frases que reprodueixo:

El millor afalac que podem rebre en una comunicació és que ens diguin “has estat tu”. La naturalitat és un valor preuat en la comunicació.



El libro, de Jorge Luis Borges

De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio, son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación.
En César y Cleopatra de Shaw, cuando se habla de la biblioteca de Alejandría se dice que es la memoria de la humanidad. Eso es el libro y es algo más también, la imaginación. Porque, ¿qué es nuestro pasado sino una serie de sueños? ¿Qué diferencia puede haber entre recordar sueños y recordar el pasado? Esa es la función que realiza el libro.

http://www.laserpblanca.com/borges-el-libro


Poesia de Kirmen Uribe, que especial és...

Mientras tanto, dame la mano; no quiero promesas,
no quiero disculpas, tan solo un gesto de amor

(Kirmen Uribe)

http://www.basqueliterature.com/es/Katalogoak/obrak/uribe

    

    Foto de Cristina Asens

Camí de perfecció


Mai no et deturis:
no hi ha fi ni principi.
Però les roses
cada cop més vermelles
les passes t'encatifen.

(J. M. Llompart)





Carol de Patricia Highsmith, 16 de maig de 2016

"Enero.
Aquel enero hubo de todo. Y hubo algo casi sólido, como una puerta. El frío
encerraba la ciudad en una cápsula gris. Enero era todos aquellos momentos, y
también era todo un año. Enero dejaba caer los momentos y los congelaba en su
memoria: la mujer que a la luz de una cerilla miraba ansiosamente los nombres
grabados en una puerta oscura, el hombre que garabateó un mensaje y se lo tendió a
su amigo antes de irse juntos por la acera, el hombre que corrió toda una manzana
para alcanzar por fin el autobús. Cualquier acto humano parecía desvelar algo
mágico. Enero era un mes de dos caras, campanilleando como los cascabeles de un
bufón, crujiendo como una capa de nieve, puro como los comienzos y sombrío como
un viejo, misteriosamente familiar y desconocido al mismo tiempo, como una palabra
que uno está a punto de definir, pero no puede."


Llegint un text d'Oliver Sacks, maig 2016


"Soy cada vez más consciente, desde hace unos diez años, de las muertes que se producen entre mis contemporáneos. Mi generación está ya de salida, y cada fallecimiento lo he sentido como un desprendimiento, un desgarro de parte de mí mismo. Cuando hayamos desaparecido no quedará nadie como nosotros, pero lo cierto es que nadie es igual a los demás. Cuando una persona muere, es imposible reemplazarla. Deja un agujero que no se puede llenar, porque el destino de cada ser humano —el destino genético y nervioso— es ser un individuo único, trazar su propio camino, vivir su propia vida, enfrentarse a su propia muerte.
No puedo fingir que no tengo miedo. Pero el sentimiento que predomina en mí es la gratitud. He amado y he sido amado; he recibido mucho y he dado algo a cambio; he leído, y viajado, he pensado, y escrito. He mantenido un dialogo con el mundo, ese dialogo especial que mantienen los escritores y los lectores.
Por encima de todo, he sido un ser sensible, un animal pensante en este hermoso planeta, y eso, en sí mismo, ha sido ya un enorme privilegio y una aventura".







Sempre amb Pedro Salinas


Yo no necesito tiempo
para saber cómo eres:
conocerse es el relámpago.
¿Quién te va a ti a conocer
en lo que callas, o en esas
palabras con que lo callas?
El que te busque en la vida
que estás viviendo, no sabe
mas que alusiones de ti,
pretextos donde te escondes.
Ir siguiéndote hacia atrás
en lo que tú has hecho, antes,
sumar acción con sonrisa,
años con nombres, será
ir perdiéndote. Yo no.

Te conocí en la tormenta.
Te conocí, repentina,
en ese desgarramiento
brutal de tiniebla y luz,
donde se revela el fondo
que escapa al día y la noche.
Te vi, me has visto, y ahora,
desnuda ya del equívoco,
de la historia, del pasado,
tú, amazona en la centella,
palpitante de recién
llegada sin esperarte,
eres tan antigua mía,
te conozco tan de tiempo,
que en tu amor cierro los ojos,
y camino sin errar,
a ciegas, sin pedir nada
a esa luz lenta y segura

con que se conocen letras
y formas y se echan cuentas
y se cree que se ve
quién eres tú, mi invisible.


Rellegint un poeta que vaig conèixer tard... però a temps


Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple

mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites










Màrius Torres, més enllà del demà, 9 d'abril de 2016


Molt lluny d’aquí, beurem aigües secretes
Amb un deix fi d’amor –gorg dels poetes
On Mahalta et durà ramells de llum.


Avui, presentació a Ascó del llibre guardonat l'any passat en el X Premi Joan Perucho. Màrius torres, més enllà de les paraules, de F. Culleré, ens transporta al sanatori de Puig d’Olena i a les estades que va fer al Mas Blanc, espais on va viure el poeta Màrius Torres des que li van diagnosticar tuberculosi. Metge de professió, sabia que tenia poques esperances de vida, i de fet, va morir als 32 anys.

El poeta visità el sanatori, reconvertit després de la guerra en un col·legi de monges, i recorregué cada un dels espais en què Màrius Torres es mogué per allí. I a partir d’aquí, la poesia resulta emoció, sentit, amor -la relació amb la Mercè, la seva estimada Mahalta i les altres amigues amb qui es relacionà. Es converteix en una literatura plena de bells retoricismes: metàfores, personificacions, sinestèsies…

Torres, gran melòman de Bach, hi deixa espai per encabir la seva música i la seva máxima expressió.

“Sentirem passos teus en la nit clara
Quan de Bach un preludi lent comenci”.

(Francesc Culleré)








Puta pasta, Emili Bayo






Esmorzant amb Pedro Salinas, 12 de març de 2016



Tenía razón Cortázar, y lo demuestra en su antología, publicada en Alianza: su razón de amor, la manera en que nos cuenta como es vivir y ser vivido, se une al inmenso conocimiento poético que le convirtió en todo un maestro”.





El nombre de la rosa, Umberto Eco, 20 de febrer de 2016

Guillermo se sentía profundamente humillado. Traté de consolarlo, diciéndole que hacía tres días que estaba buscando un texto en griego y era natural que hubiese descartado todos los libros que no estaban en griego. El respondió que sin duda es humano cometer errores, pero que hay seres humanos que los cometen más que otros, y a estos se los llama tontos, y que él se contaba entre estos últimos, y se preguntaba si había valido la pena que estudiase en París y Oxford para después no ser capaz de pensar que los manuscritos también se encuadernan en grupos, cosa que hasta los novicios saben, salvo los estúpidos como yo, y una pareja de estúpidos tan buena como la nuestra hubiera podido triunfar en las ferias, y eso era lo que teníamos que hacer en vez de tratar de resolver misterios, sobre todo cuando nos enfrentábamos con gente más astuta que nosotros. 



Memorias de Adriano, començo la seva relectura


El vino nos inicia en los misterios volcánicos del suelo, en las ocultas riquezas minerales; una copa de Samos bebida a mediodía, a pleno sol, o bien absorbida una noche de invierno, en un estado de fatiga que permite sentir en lo hondo del diafragma su cálido vertimiento, su segura y ardiente dispersión en nuestras arterias, es una sensación casi sagrada, a veces demasiado intensa para una cabeza humana; no he vuelto a encontraría al salir de las bodegas numeradas de Roma, y la pedantería de los grandes catadores de vinos me impacienta. Más piadosamente aún, el agua bebida en el hueco de la mano, o de la misma fuente, hace fluir en nosotros la sal secreta de la tierra y la lluvia del cielo.




Mujeres que leen, mujeres que duermen, article de Jot Down, 15 de gener de 2016

"En la cara de una lectora se refleja el libro que está leyendo: si en el capítulo se narra una tormenta habrá truenos en su mirada; si se describe un incendio, las llamas iluminarán su expresión. Pero si esos reflejos los vemos en la cara de una mujer dormida, sabremos que el incendio está en su interior, en su narración interna, su propio libro autobiográfico. Cada ceño fruncido o sonrisa inesperada en el rostro de una mujer dormida es una línea en el mapa de su alma."




Oda a las gracias de Pablo Neruda

Gracias a la palabra
que agradece,
gracias a gracias
por
cuanto esta palabra
derrite nieve o hierro.
El mundo paecía amenazante
hasta que suave
como pluma
clara,
o dulce como pétalo de azúcar,
de labio en labio
pasa
gracias,
grandes a plena boca
o susurrantes,
apenas murmulladas,
y el ser volvió a ser hombre
y no ventana,
alguna claridad
entró en el bosque.
fue posible cantar bajo las hojas.
Gracias, eres la píldora
contra
los óxidos cortantes del desprecio,
la luz contra el altar de la dureza.
Tal vez
también tapiz
entre los más distantes hombres
fuiste.
Los pasajeros
se diseminaron
en la naturaleza
y entonces
en la selva
de los desconocidos,
merci,
mientras el tren frénetico
cambia de patria,
borra las fronteras,
spasivo,
junto a los puntiagudos
volcanes, frío y fuego,
thanks, sí, gracias, y entonces
se transforma la tierra en una mesa.
una palabra la limpió,
brillan platos y copas,
suenan los tenedores
y parecen manteles las llanuras.

Gracias, gracias,
que viajes y que vuelvas,
que subas
y que bajes.
Está entendido, no
lo llenas todo,
palabra gracias,
pero
donde aparece
tu pétalo pequeño
se esconden los puñales del orgullo,

y aparece un centavo de sonrisa. 






Del llibre Catacumba umbilical. Xarim Aresté. Il·lustracions de Joan Garau



Apollinaire estaria d'acord amb mi O val més un vers que un bes? Si hagués d'escollir, la teva vida o mil·lennis de poesia? Una estampida de fluids o bilions d'hendecasíl·labs? Cremem els llibres! Vessem les tintes! Apollinaire estaria d'acord amb mi.

Xarim Aresté


Joan Garau


SONETO XVII, de Pablo Neruda, 25 d'octubre de 2015


No te amo como si fueras rosa de sal, topacio
o flecha de claveles que propagan el fuego:
te amo como se aman ciertas cosas oscuras,
secretamente, entre la sombra y el alma.

Te amo como la planta que no florece y lleva
dentro de sí, escondida, la luz de aquellas flores,
y gracias a tu amor vive oscuro en mi cuerpo
el apretado aroma que ascendió de la tierra.

Te amo sin saber cómo, ni cuándo, ni de dónde,
te amo directamente sin problemas ni orgullo:
así te amo porque no sé amar de otra manera,

sino así de este modo en que no soy ni eres,
tan cerca que tu mano sobre mi pecho es mía,

tan cerca que se cierran tus ojos con mi sueño.




L'ànima de l'assassí, acabat! 12 de setembre de 2015


Avui 12 de setembre i de bon matí he acabat de llegir la novella guanyadora del premi narrativa de Vinebre 2014. 
Novel.la d'intriga, policíaca, històrica i fins i tot psicològica, la podríem definir. Toni Arencón en la seva primera obra literària ha sabut teixir una trama barrejant diferents tipus de novel·la i el resultat ha estat francament immillorable.

La novela comença amb l'assassinat amb violència d'una jove de la classe alta barcelonina, filla d'un diputat important l'any 1857, i sembla que la protagonista hagi de ser ella. Tanmateix, la jove Elvissa solament serà la justificació per conèixer els veritables protagonistes de l'obra: Mariano Cubí i Soler, home format en frenologia i lingüística, a qui se li demanarà ajut per resoldre el cas de l'assassinat; i Claramunt, el policia investigador del cas.

L'autor de la novel·la inventa els fets de l'assassinat, tanmateix parteix de la realitat històrica barcelonina i de l'estat espanyol, i del frenòleg català Mariano Cubí, format en frenologia als Estats Units. A més, molts dels diàlegs utilitzats estan documentats en una llarga llista de bibliografia que inclou al final del llibre. Així doncs, la barreja de realitat i ficció és palesa en tota la novela.

Quant a la trama, tal com vas llegint es va complicant, i si en un primer moment podies pensar que tot era molt previsible, identificant de seguida l'assassí, -un pretendent de la noia, francès i estudiant de medicina, empresonant-lo i condemnant-lo a mort-, no és així. Quan sembla que ja tot està resolt, el profesor Cubí s'adona de qui és realment l'assassí, però el narrador no ens ho diu als lectors, això crea una intriga que fa que no et puguis deixar el llibre ni un moment.
Entremig de tot això, l'acusat i un altre reu, mentre els porten a complir la pena de mort amb garrot vil, hi ha una revolta popular i aconsegueixen escapar dels seus botxins, i ja no se'n sap res més, escapa i desapareix.


El protagonisme de Claramunt entra quan el professor Cubí rep a casa seva el policia i li explica qui ha matat la noia. Quan Claramunt li ho pregunta, la resposta el deixa blanc. Ha estat ell mateix, el policia, qui coneixia la noia i n'estava enamorat d'ella. Davant el rebuig de la noia, ell la va matar. 

I una vegada ja resolt de veritat de qui és l'assassí i sembla que la novel·la ja s'ha acabat, passen 18 anys d'aquells fets i es presenta un metge francès a casa del frenòleg, amb qui Cubí s'havia cartejat anomenat Gallac. Quan Cubí el veu el reconeix com l'home a qui havia analitzat el seu cap, per determinar si havia pogut matar la jove Elvissa i que l'havien condemnat a mort perque l'havien considerat culpable.

Gallac, que en realitat no es diu així, va a casa del professor per explicar-li l'error de la seva ciència, la frenologia. Que ell tot i que li havia dit que podia ser un assassí en potència, ell és una bona persona, és metge, s'ha casat, que ha tingut fills i que se'ls estima molt.
Però tot això no li li ho pot arribar a dir perquè al professor Cubí li agafa un ictus i queda totalment inconscient. Al cap de vuit dies va morir. I la pregunta que es fa  Gallac és: "era per tant i irremeiablement, la seva ànima, humana naturam propter interfector, l'ànima definitva d'un assassí?"




L'ànima de l'assassí, Toni Arencón Arias, 27 d'agost de 2015

Llibre nou i pinta molt bé!

Ahir a la nit, en el transcurs del sopar literari, en el XXXIII Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre a Vinebre, es presentà la novel·la guanyadora de l'any passat L'ànima de l'assassí, que anà a càrrec del mateix autor, Toni Arencón Arias.

L'autor ens explicà el seu procés creatiu de la novel·la de la qual es va documentar moltíssim abans d'escriure-la i una de les coses que comentà va ser que la va escriure en 30 dies, d'una tirada. El problema li va sorgir quan volent-la presentar al pemi de Vinebre, no complia en les bases perquè hi havia una excés de pàgines. Amb l'ajut de la seva dona, que revisà i retallà sense pietat l'obra, la va poder presentar i resultà guanyadora.

La novel·la està ambientada a mitjans del segle XIX a Barcelona, i a partir d'un crim en la persona d'una noieta de 18 anys de classe benestant, ens introdueix a la frenologia, molt de moda en aquells moments a moltes ciutats del món.

La frenologia creu que el caràcter, la personalitat i  les tendències criminals d'una persona poden ser estudiades en funció de la forma del cap, estudiant quines regions estan més desenvolupades. A Catalunya el seu principal difusor va ser Marià Cubí i Soler. 

Estic al capítol tres i fins ara puc dir que m'ha enganxat des de la primera pàgina... continuo llegint







Encara L'amant de Picasso, 7 d'agost de 2015

Ahir vaig acabar la darrera novel·la de la Simó, i he de dir que m'ha decepcionat molt. Pensava trobar una novel·la més biogràfica, vull dir que molta part de la novel·la que expliqués de la Fernande Olivier fos veritat. I em trobo que hi ha molta cosa inventada.

No m'agrada com està estructurat el llibre: cinc parts i un epíleg, on en cada una de les parts, explica fragments de la vida de Fernande, però tirant avant o enrere en el temps segons li convé.

Comença la novel·la quan ja viu amb Picasso, quan era un pintor pobre, desconegut i celebren un sopar amb uns amics, on es deixa clar que no se li tenien massa en compte les seves idees ni opinions, ni el propi Picasso. 

A la segona part ella escriu unes memòries del seu origen: filla de mare soltera, el pare biològic se'n fa càrrec de la seva educació, mitjançant la família d'una germanastra d'aquest pare. Ella s'ho passa molt malament perquè és tractada com si no formés part de la família. Malgrat tot, es projecta un futur desitjant ser actriu, però aviat ho haurà de deixar córrer. Un dia surt amb una amiga i el seu xicot, i el germà d'aquest. Aquest la porta al seu pis, i allí la viola repetidament. La rapta i les violacions i les pallisses continuen fins que  ella queda embarassada i els oncles i el germà del violador, l'obliguen a casar-se.  Amb una de les pallisses perd la criatura i queda estèril, i un dia s'escapa per no tornar. A partir d'aquí comença a ser Fernande Olivier.


La Fernande aconsegueix una feina fent de model per a artistes i així coneix Picasso.

 A la tercera part, Isabel-Clara Simó inventa un epistolari entre Gertude Stein, famosa escriptora americana i la Fernande. Unes cartes que no tenen cap tipus de base, i a més s'inventa una enemistat entre les dos, que no té massa sentit.

A la quarta part, el temps torna enrera, i Fernande arriba a Horta de Sant Joan amb Picasso, a qui acompanya en la seva segona i darrera estada del pintor al poble de la Terra Alta. Aquí hi treu tan poc suc! Solament narra la indisposició que va sentir la Fernande degut a un atac de pedra, que vés a saber si va ser així; quan es va a banyar amb una altra noia al Salt de Sotorres; i el poc cas que li va fer Picasso aquells dies, i estant encara al capítol titulat Horta de Sant Joan, tornen a París i ell l'abandona, aprofitant que ella no és a casa, i fuig sense ni acomiadar-se. Va ser així realment?

Al capítol 5 L'ardor sense alegria és una entrevista inventada d'un periodista francès a Fernande, ja a la vellesa. Però és que les preguntes que li fa el periodista, és per despatxar-lo de casa seva a la segona pregunta. Un periodista que únicament s'interessa per la vida que ha portat Picasso amb la Fernande, les seves altres dones i amants... Em sembla tan poc de la Isabel-Clara Simó.

M'ha semblat un llibre més aviat d'una persona que comença a escriure, i no d'una escriptora a qui fa molts anys que segueixo. Ella en l'epíleg ja comenta que en el llibre hi ha moltes llacunes. 


Documental: Picasso y sus mujeres




Bateau-Lavoir, on va viure Picasso amb Fernande Olivier des de 1903 fins el 1912 l carrer Ravignan a Montmartre.


*Imatges extretes de: http://elcirculodepicasso.tumblr.com/post/45671646945/picasso-y-fernande-olivier



L'amant de Picasso d'Isabel-Clara Simó 


He començat a llegir L’amant de Picasso d'Isabel-Clara Simó, un llibre basat en la vida de Fernande Olivier, una de les dones que va estimar Picasso i que li va fer de model per a moltes de les seves pintures i escultures.
El llibre comença amb una celebració en un pis humil a París on  Picasso vivía amb la Fernande, en uns anys de penúria, quan el pintor encara no era famós.
No he llegit massa capítols, però fullejant la novel·la llegeixo que el molta part es desenvoluparà a Horta de Sant Joan, on Picasso durant la seva segona estada en aquesta población va portar a la model i amant Fernande Olivier.
Toni Orensanz va escriure una novel·la també sobre la vida que van portar el pintor i la protagonista de la novel·la de la Simó, tot i que és un llibre que ja no vaig acabar de llegir perquè no m’agradava l’estil en què estava escrit. Tanmateix vaig anar al club de lectura del CERE i la biblioteca comarcal de Móra d’Ebre, on va venir el mateix Orensanz a explicar-nos com havia escrit el llibre.
Orensanz és un gran comunicador i el club de lectura va resultar super interessant per totes les anècdotes que ens va explicar de Picasso i la Fernande, que ell va conèixer a través de persones d’Horta a qui va entrevistar per poder escriure el llibre.
De la Fernande va explicar entre altres coses que era una dona espectacular per la manera que anava vestida i perquè fumava i anava al bar dels homes. O per exemple que ella en aquesta época estava malalta i no podia complaure tant com volia Picasso.

Bé, a veure com continuarà la lectura. Copio un fragment dels primers capítols:


“Durant el sopar, que és perfecte, la Fernande sent l’alegre punxada de la felicitat a l’estómac. És fantàstic tenir gent al voltant, és fantàstic que mengin bé, és fantàstic que tu siguis la mestressa. I, sobretot, és fantàstic que P. posi ulls de complaença, cada cop que li encerta la mirada. P. és difícil, de vegades violent, possessiu, gelós i carregat de manies. És a dir: és un home. Però té alguna cosa que els altres no tenen. I ella sap què és. Ho sap millor que la llarga llista de marxants, de pocavergonyes que compren dibuixets d’aquells desgraciats de Montmartre, de col·leccionistes apegalosos que volen tenir l’autèntic París-clochard penjat al menjador de casa. La bohèmia és moda i els quadres pintats sense cura, on es veuen les traces del pinzell, són la cosa més chic del món, gràcies als impressionistes, que fan furor entre els intel·lectuals, Edicions Bromera 25 mentre els petitburgesos arrufen les celles i diuen, però que són miops, aquests artistes? El més bonic de tot, en aquests sopars que només la Fernande sap fer, però, és el respecte. Diguin el que diguin dels diners, i de la fama i de la vanitat i de tot plegat, les persones, homes i dones, només volem respecte. Quan sentim el càlid alè del respecte dels altres ens trobem en pau i les estrelles dansen al cel. Quan et menysprea un desconegut o la portera malparla a la teva esquena, sents les punxes de la infelicitat gratant per dintre. Els homes sempre volen tenir raó, i per què? Perquè els altres diguin oh, sí, tenies raó! Les dones volen ser cobejades per poder dir sóc important per a ell. O per a ella. Què caram: això és París i ells són els déus de l’Olimp ordenant el caos. Sobretot ell, P., que no té un ral però té el cervell en efervescència, com les aigües dels guèisers de què parla el diari.”




Pero cuando amanece
en la playa larga y solitaria,
cuando el sol comienza a acariciar
las dunas y las olas,
cuando las gaviotas y los peces
saludan jubilosos el despertar de la mañana,
entonces el mar, mi mar,
me habla de emociones contenidas
mientras mis pasos presurosos
interrumpen el cristal claro de las aguas
en las orillas de la playa.
Entonces me hago de sueños
y dejo acunar los sentimientos dormidos
en cada paso, en cada huella
de aguas y de arenas. Entonces
mi canto es un canto de peces y gaviotas,
de barcos que faenan a lo lejos,
de bancos de sardinas o jureles
que buscan su amor desesperado.
Y mis pasos, que el agua borra
pero que guarda la arena dorada,
son versos de esperanza
que voy lanzando a los vientos,
al agua, a las olas, a las gaviotas...
a todo lo que añoro y lo que amo.
LUIS E. PRIETO
Fragmento "Diez poemas del mar" (2000)







Duermes. Mi mano toca sueño. Duermes.
Gozo de tu inocencia confiada,
de tu implícita forma en esa noche
que hace tan suya con amor la mano.
Te siento dormir sin verte,
serenísima, sagrada,
nunca imagen de la muerte,
y oponiéndote a la nada
triunfar como piedra inerte.
La delicada masa de tu sueño
se espesa junto a mí, sin paz nocturna,
que así convive con la invulnerable,
cuyo retorno al despertar es siempre
la súbita inmersión en nuestra dicha.
Sumido en un calor de dos, el sueño
relaja su clausura, casi abierta
dulcemente hacia el día aún isleño.
Calor, amor.
La historia tras la puerta.

Jorge Guillén



Un monogràfic excepcional de El País sobre Jane Austen, 19 de juliol de 5015




No hi ha més encant que la tendresa del cor





Carta a qui comença en l’ofici d’ensenyar matemàtiques


Benvolgut amic, benvolguda amiga:
Estàs començant en una professió en la qual pots ser molt feliç! Ensenyar matemàtiques pot ser una de les aventures més apassionants de la teva vida. Tindràs el privilegi de transmetre a altres persones alguns dels coneixements més formidables que ha creat l’ésser humà, els ajudaràs a què descobreixin la seva bellesa interna, l’encant dels seus reptes i la seva utilitat per analitzar, interpretar i preveure el món que ens envolta...




El viento en la isla, Pablo Neruda

El viento es un caballo:
óyelo cómo corre
por el mar, por el cielo.
Quiere llevarme: escucha
cómo recorre el mundo
para llevarme lejos.
Escóndeme en tus brazos
por esta noche sola,
mientras la lluvia rompe
contra el mar y la tierra
su boca innumerable.
Escucha como el viento
me llama galopando
para llevarme lejos.
Con tu frente en mi frente,
con tu boca en mi boca,
atados nuestros cuerpos
al amor que nos quema,
deja que el viento pase
sin que pueda llevarme.
Deja que el viento corra
coronado de espuma,
que me llame y me busque
galopando en la sombra,
mientras yo, sumergido
bajo tus grandes ojos,
por esta noche sola
descansaré, amor mío.


Frida Kahlo. Carta a José Bartolí. 29 d'agost de 1946

"Anoche sentía como si muchas alas me acariciaran toda, como si en la yema de tus dedos hubiera bocas que me besaran la piel. Los átomos de mi cuerpo son los tuyos y vibran juntos para querernos. Quiero vivir y ser fuerte para amarte con toda la ternura que tú mereces, para entregarte todo lo bueno que haya en mí y que sientas que no estás solo.
Cerca o lejos, quiero que te sientas acompañado de mí, que vivas intensamente conmigo, pero sin que mi amor te estorbe para nada en tu trabajo ni en tus planes, que forme yo parte tan íntima de tu vida, que yo sea tu mismo, que si te cuido nunca sera exigiéndote nada, sino dejándote vivir libre...

Te quiero como eres, me enamora tu voz, todo lo que dices, lo que haces, lo que proyectas. Siento que te quise siempre, desde que naciste, y antes, cuando te concibieron. Y a veces siento que me naciste a mí. Quisiera que todas las cosas y las gentes te cuidaran y te amaran y estuvieran orgullosas, como yo, de tenerte. Eres tan fino y tan bueno que no mereces que te hiera la vida."





Una bellesa singular: Frida Kahlo en 40 fotografías





Sang o amor de Donna Leon, 10 de maig de 2015

Fi del llibre Sang o amor de Donna Leon. L'amiga Ro Sa me l'havia deixat perquè llegís alguna cosa totalment de distracció, d'oci, d'aquella literatura que no has de pensar gaire, solament de diversió i entreteniment: una novel·la policíaca. I ha donat un bon resultat. La Donna Leon no és Patricia Highsmith, però sap crear intriga, tot i que t'ho esperes una mica el que anirà passant, resulta un llibre molt distret.

El protagonista d'aquest llibre torna a ser Brunetti, un policia que ja ha utilitzat en molts dels seus llibres, que investiga un assetjament i dos intents d'assassinat contra una famosa soprano que canta Tosca a la Fenici de Venècia.

Donna Leon utilitza molt la representació de Tosca durant la seva novel·la, es nota que és una gran melòmana que gaudeix descrivint diferents escenes d'aquesta òpera, com per exemple el final del segon acte: Tosca mata Scarpia per aconseguir el salconduit que lliurarà el seu amor Cavadarossi. Brunetti, el policia, no pot menys que emocionar-se mentre mira i escolta el final del segon acte:

"L'Scarpia es va girar de perfil al públic i en Brunetti va veure com s'escampava la sang a raig des d'un petit tub que tenia a la mà, després es va girar cap a la Tosca i la va agafar. Ella, amb la cara embotornada d'ira, li va dir cridant que ja havia rebut el petó de la Tosca i que era una dona qui l'havia matat. "Mira'm, sóc la Tosca!", va cridar a la cara de l'home moribund, i en Brunetti va sentir l'horror d'aquell acte alhora que es meravellava que cap dona del públic s'aixequés per aplaudir-la.

Llavors, li va prendre el salconduit de la mà morta, va posar una espelma al costat del cos, va llançar-li el crucifix sobre el pit i, mentre la música imitava el defalliment d'Scarpia, ella sortia esperitada a salvar el seu amant."

El amante de lady Chatterley, d'David H. Lawrence

Un llibre que una mica per casualitat m'ha arribat a les mans i en pocs dies l'he llegit. Una novel·la que no sembla escrita l'any 1928: fresca, sensual, eròtica. En aquell moment, a Anglaterra, una societat tradicional i conservadora, no van permetre la seva publicació perquè va ser considerada d'escandalosa, per les seves descripcions de les relacions sexuals tan explícites. No fou fins l'any 1960 que la publicaren. Tanmateix va veure la llum per primera vegada a Florència, el mateix any en què fou escrita.

La novel·la explica la vida de Connie, una dona de l'alta societat, casada amb un home que queda tetraplègic en la guerra, un home que no la sap estimar i  emocionalment estan molt allunyats perquè no hi ha hagut mai passió i sent un buit vital que la porta a viure una història d'amor amb un home de classe baixa, de qui se n'enamora profundament.


Se l'ha comparat amb Madame Bovary, de Flaubert, i tot i que pot tenir una semblança en l'argument, en el fons penso que són, molt i molt diferents, tant perquè la manera d'explicar la història, com pels personatges, l'entorn... Flaubert és un dels grans de la literatura universal, Lawrence no arriba a la talla del francès, tot i que se'n surt prou bé.

Amb un llenguatge atrevit, combina l'ús d'un vocabulari culte, instruït i educat amb un vocabulari més bast, sobretot en les parts més eròtiques.


I el final? Totalment inesperat. Flaubert opta per un final que podria ser el que esperava la societat de l'època, amb una espècie de moralina si es pot dir així. No ho fa l'anglès això. És un final avançat a l'època, totalment lliure, sense sentiments de culpa, actuant com realment pensava l'autor. 

Un fragment on parla el fred marit de Lady Chatterley, Clifford, animant-la perquè tingui un fill amb un altre home, una reacció que està a les antípodes del que desitja Connie:


-¿Y eso importa mucho? ¿Es que esas cosas nos van a afectar a nosotros...?Tú tuviste aquel amante en Alemania... ¿Qué queda ahora de él? Casi nada. Yo creo que esos pequeños actos y esas pequeñas relaciones que tenemos en nuestras vidas no importan demasiado. Se terminan y ¿en qué quedan? ¿En qué? ¿Qué se ficieron las llamas de los fuegos encendidos de amadores...? Sólo lo que dura toda nuestra vida tiene importancia; mi propia vida es lo que me importa, en su larga continuidad y en su desarrollo. ¿Pero qué importan las relaciones momentáneas? ¡Y especialmente las relaciones sexuales momentáneas! Si la gente no les da una importancia excesiva, pasan como el apareamiento de los pájaros. Y así debe ser.



¿Qué importancia tiene? Es la compañía de toda una vida lo que importa. Es el vivir juntos día a día, no dormir juntos una vez o dos. Tú y yo estamos casados, suceda lo que suceda. Tenemos cada uno la costumbre del otro. Y la costumbre, en mi opinión, es más vital que una excitación momentánea. Esa cosa larga, lenta, duradera..., eso es lo que nos hace vivir...; no un espasmo casual de la clase que sea. Poco a poco, viviendo juntas, dos personas adquieren una resonancia unísona, vibran íntimamente de manera común. Ese es el verdadero secreto del matrimonio, no el sexo; por lo menos no la simple función del sexo. Tú y yo estamos entrelazados en un matrimonio. Si nos aferramos a eso podríamos encontrar un arreglo para el asunto del sexo como arreglamos una visita al dentista; puesto que en ese aspecto el destino nos ha dado un jaque mate físico.






Un conte de El libro de los abrazos de Eduardo Gaeleano


Tenían las manos atadas,o esposadas,y sin embargo los dedos danzaban,volaban,dibujaban palabras.
Los presos estaban encapuchados,pero inclinándose alcanzaban a ver algo,alguito, por abajo.Aunque hablar estaba prohibido,ellos conversaban con las manos. 

Pinio Ungerfeld me enseñó el alfabeto de los dedos,que en prisión aprendió sin profesor:

-Algunos teníamos más letra- me dijo-.Otros eran unos artistas de la caligrafía.

La dictadura uruguaya quería que cada uno fuera nada mas que uno,que cada uno fuera nadie;en cárceles y cuarteles,y en todo el país,la comunicación era delito.

Algunos presos pasaron más de diez años enterrados en solitarios calabozos del tamaño de un ataúd, sin escuchar más voces que el estrépito de las rejas o los pasos de las botas por los corredores.
Fernandez Huidobro y Mauricio Rosencof,condenados a esa soledad ,se salvaron porque pudieron hablarse, con golpecitos, a través de la pared. Así se contaban sueños y recuerdos ,amores y desamores,discutían,se abrazaban,se peleaban,compartían dudas y certezas,bellezas y culpas, y preguntas,de esas que no tienen respuestas.

Cuando es verdadera,cuando nace de la necesidad de decir,a la voz humana no hay quien la pare.
Si le niegan la boca, ella habla por las manos,o por los ojos,o por los poros,o por donde sea.


Porque todos,toditos tenemos algo que decir a los demás; alguna cosa que merece ser por los demás celebrada,o perdonada.



Cartas a Katherine Whitmore



Cien años de soledad, García Márquez


A pesar de que el coronel Aureliano Buendía seguía creyendo y repitiendo que Remedios, la bella, era en realidad el ser más lúcido que había conocido jamás, y que lo demostraba a cada momento con su asombrosa habilidad para burlarse de todos, la abandonaron a la buena de Dios. Remedios, la bella, se quedó vagando por el desierto de la soledad, sin cruces a cuestas, madurándose en sus sueños sin pesadillas, en sus baños interminables, en sus comidas sin horarios, en sus hondos y prolongados silencios sin recuerdos, hasta una tarde de marzo en que Fernanda quiso doblar en el jardín sus sábanas de bramante, y pidió ayuda a las mujeres de la casa. Apenas había empezado, cuando Amaranta advirtió que Remedios, la bella, estaba transparentada por una palidez intensa.  

   -¿Te sientes mal? -le preguntó. 

   Remedios, la bella, que tenía agarrada la sábana por el otro extremo, hizo una sonrisa de lástima.  

   -Al contrario -dijo-, nunca me he sentido mejor. 

   Acabó de decirlo, cuando Fernanda sintió que un delicado viento de luz le arrancó las sábanas de las manos y las desplegó en toda su amplitud. Amaranta sintió un temblor misterioso en los encajes de sus pollerines y trató de agarrarse de la sábana para no caer, en el instante en que Remedios, la bella, empezaba a elevarse. Úrsula, ya casi ciega, fue la única que tuvo serenidad para identificar la naturaleza de aquel viento irreparable, y dejó las sábanas a merced de la luz, viendo a Remedios, la bella, que le decía adiós con la mano, entre el deslumbrante aleteo de las sábanas que subían con ella, que abandonaban con ella el aire de los escarabajos y las dalias, y pasaban con ella a través del aire donde terminaban las cuatro de la tarde, y se perdieron con ella para siempre en los altos aires donde no podían alcanzarla ni los más altos pájaros de la memoria. 


http://i.huffpost.com/gen/1739805/images/n-PORTADAS-CIEN-AOS-DE-SOLEDAD-large570.jpg


Aureliano Segundo pensaba sin decirlo que el mal no estaba en el mundo, sino en algún lugar recóndito del misterioso corazón de Petra Cotes, donde algo había ocurrido durante el diluvio que volvió estériles a los animales y escurridizo el dinero. Intrigado con ese enigma, escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla. Petra Cotes, por su parte, lo iba queriendo más a medida que sentía aumentar su cariño, y fue así como en la plenitud del otoño volvió a creer en la superstición juvenil de que la pobreza era una servidumbre del amor. Ambos evocaban entonces como un estorbo las parrandas desatinadas, la riqueza aparatosa y la fornicación sin frenos, y se lamentaban de cuánta vida les había costado encontrar el paraíso de la soledad compartida. Locamente enamorados al cabo de tantos años de complicidad estéril, gozaban con el milagro de quererse tanto en la mesa como en la cama, y llegaron a ser tan felices, que todavía cuando eran dos ancianos agotados seguían retozando como conejitos y peleándose como perros.


Sherezade, un conte d'Eduardo Galeano 13 d'abril de 2015






El perseguidor, conte de Julio Cortázar, inspirat en la vida de Charlie Parker





Amando en el tiempo

El tiempo, insinuándose en tu cuerpo,
como nube de polvo en fuente pura,
aquella gracia antigua desordena
y clava en mí una pena silenciosa.

Otros antes que yo vieron un día,
y otros luego verán, cómo decae
la amada forma esbelta, recordando
de cuánta gloria es cifra un cuerpo hermoso.

Pero la vida solos la aprendemos,
el placer y el dolor se ofrecen siempre
tal mundo virgen para cada hombre;
así mi pena inculta es nueva ahora.

Nueva como lo fuese al primer hombre,
que cayó con su amor del paraíso,
cuando viera, su cielo ya vencido
por sombras, decaer el cuerpo amado.

                           (Luis Cernuda)



Envellint 
havent provat poc
els fruits dolços de la vida.

(S.T.)


Sempre Pedro Salinas

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.
Y cogerlo
y tenerlo yo en lo alto como tiene
el árbol la luz última
que le ha encontrado al sol.
Y entonces tú
en su busca vendrías, a lo alto.
Para llegar a él
subida sobre ti, como te quiero,
tocando ya tan sólo a tu pasado
con las puntas rosadas de tus pies,
en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo
de ti a ti misma.
Y que a mi amor entonces le conteste
la nueva criatura que tú eres.


Bartleby y compañía d'Enrique Vila-Matas, 23 de març de 2015

Acabo la lectura  Bartleby y compañía, un llibre diferent, molt diferent als que estic acostumada a llegir. Més a prop de l'assaig que de la novel·la, penso que no és una cosa ni una altra.
El narrador escriu en primera persona, sense l'estructuració de capítols, i el que fa és numerar de l'1 al 85, explicant anècdotes i vides de poetes i autors que al llarg de la seva vida van arribar a negar l'escriptura, tot i sent escriptors, van arribar en un moment que van deixar d'escriure per diversos motius. Alguns, autors de prestigi i renom de la literatura universal, d'altres no tant, però qui sap si ho haguessin estat si haguessin arribat a escriure.

El narrador parteix de l'experiència de Bartleby, un personatge de Herman Melville, una persona en qui habita la negació del món, i l'autor prenent l'experiència d'aquest personatge, tal com diu ell:

"...rastreo el amplio espectro del síndrome de Bartleby en la literatura, hace tiempo que estudio la enfermedad, el mal endémico de las letras contemporáneas, la pulsión negativa o la atracción por la conciencia literaria muy exigente (o quizás precisamente por eso), no lleguen a escribir nunca; o bien escriban uno o dos libros y luego renuncien a la escritura; o bien, tras poner en marcha sin problemas una obra en progreso, queden, un día, literalmente paralizados para siempre."

Així doncs, el narrador passeja per la història de la literatura, amb vuitanta-cinc noms que algun dia van arribar a escriure realment una bona literatura i la van abandonar per sempre, quedant-se moltes idees a la seva ment, i sense ser capaços de transcriure novel·les i poesia que ens haguessin agradat de llegir i de conèixer.

I no sol parla d'autors desconeguts, entre ells anomena Josep Vicent Foix, un poeta català molt conegut i reconegut; de la Silvia Plath, Juan Rulfo, Rimbaud, de qui explica que als 19 anys va deixar d'escriure! O també Hölderlin, Marcel Duchamp...

Un llibre ple d'anècdotes amb les quals explica o no el motiu que va portar aquests homes grans de la literatura a deixar d'escriure.

Acabo la breu ressenya amb un fragment sobre el que explica el narrador de Tolstói:

"Al final de sus días, Tolstói vio en la literatura una maldición y la convirtió en el más obsesivo objeto de su odio. Y entonces renunció a escribir, porque dijo que la escritura era la máxima responsable de su derrota moral. [...]

"... Salió sigilosamente  de su ancestral hogar Yásnaia Poliana y emprendió su último viaje. Había renunciado para siempre a la escritura y, con el extraño gesto de su huida, anunciaba la conciencia moderna de que toda literatura es la negación de sí misma."

Enrique Vila-Matas inclou un epíleg titulat La pregunta de Florencia, una reflexió sobre el silenci de l'escriptor, com una continuació a la novel·la acabada de llegir.








                                 https://www.facebook.com/AnantesGestoriaCultural/photos/




La forma de querer tú 
es dejarme que te quiera. 
El sí con que te me rindes 
es el silencio. Tus besos 
son ofrecerme los labios 
para que los bese yo. 
Jamás palabras, abrazos, 
me dirán que tú existías, 
que me quisiste: jamás. 
Me lo dicen hojas blancas, 
mapas, augurios, teléfonos; 
tú, no. 
Y estoy abrazado a ti 
sin preguntarte, de miedo 
a que no sea verdad 
que tú vives y me quieres. 
Y estoy abrazado a ti 
sin mirar y sin tocarte. 
No vaya a ser que descubra 
con preguntas, con caricias, 
esa soledad inmensa 
de quererte sólo yo.

(P.S)





                      Desolació     
                      negre que cobreix el cor,
                      simulant mentides.







Ausiàs March

OH VÓS, MESQUINS QUI SOTS TERRA JAEU...


Oh vós, mesquins qui sots terra jaeu
del colp d’amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
ab què amor plaga els enamorats!

Los colps d’amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes fletxes són,
e d’un metall que s’anomena argent:
cascú d’aquests dóna son sentiment
segons que d’ells diferença ha en lo món.

En aquell temps que primer d’aquest fon,
les fletxes d’or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n’aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d’argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.

Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l’arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
per què cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.

Mas jo romanc a mort, d’açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau ha lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.

Oh folla amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l’enteniment,
car sinó el ver l’enteniment no col.




Rellegint uns fragments de La soledad era esto de Juan José Millás, 18 de febrer de 2015

Quan va sortir publicada aquesta novel·la recordo que una amiga me la va recomanar. No havia llegit res d'aquest autor, i de fet solament en vaig llegir un altre que no em va acabar de convèncer. I les lectures de Juan José Millás es van reduir als articles breus que va fer o encara fa al diari El País.

Però aquest llibre, La soledad era esto, em va agradar especialment per la història que explica d'Elena, una dona d'un quaranta escaig, que es redescobreix a si mateixa...
Avui, remenant per la xarxa l'he trobat en un blog, m'ha agradat recordar-la, i transcric dos fragments, especialment bonics:

"–¿Tú crees que somos vulgares?
 –Tú nunca has sido vulgar.
 –Te pregunto por nosotros, no por mí.
 –No hemos sido vulgares gracias a ti.
 –¿Tú eres vulgar entonces?
 –Yo quiero ser vulgar desde hace mucho tiempo –respondió Enrique   con un tono que estaba entre la amargura y el resentimiento.
 –¿Por qué? –insistió Elena.
 –Porque deseo ser feliz."

"Esto debe de ser la soledad, de la que tanto hemos hablado y leído sin llegar a intuir siquiera cuáles eran sus dimensiones morales. Bueno, pues la soledad era esto: encontrarte de súbito en el mundo como si acabaras de llegar de otro planeta del que no sabes por qué has sido expulsada. (...) La soledad es una amputación no visible, pero tan eficaz como si te arrancaran la vista y el oído y así, aislada de todas las sensaciones exteriores, de todos los puntos de referencia, y sólo con el tacto y la memoria, tuvieras que reconstruir el mundo, el mundo que has de habitar y que te habita. ¿Qué había en esto de literario, qué había de divertido? ¿Por qué nos gustaba tanto?"


Els cent millors contes de la literatura universal, 8 de febrer de 2015

D'una pàgina del facebook he trobat aquest enllaç a una pàgina web, que em sembla interessant. Presenten el que per als autors de la web són els cent millors contes del món.
Alguns no els conec, d'altres sí. Enganxo la pàgina, els aniré llegint a estones.



Sala de espera, llibre pòstum de José Luis sampedro, 2 de febrer de 2015



Un llibre pòstum del JL Sampedro. No el coneixia. Buscant Escribir es vivir per a una amiga a qui he sabut contagiar el gust per les seves novel·les i els seus escrits, he trobat Sala de Espera

El llibre s'estructura en dos parts. La primera es titula Los ríos: Escrit a dos mans amb la seva dona Olga Lucas, ella explica que el van començar a escriure fa molts anys de manera individual, fins i tot amangant-se l'un de l'altre a l'hora d'escriure cadascú la seva part "lo hacíamos a hurtadillas", diu l'Olga Lucas. 

Són dos relats independents, que amb la metàfora del riu, cadascú el seu, el río José Luis i el río Olga, coincideixen els dos rius al riu MUSA (Minusválidos Unidos y Sin Aditivos), aquest nom per les limitacions físiques d'ambdós: "El MUSA, por supuesto, es el resultado de dos ríos confluyentes y confundidos."

La segona part del llibre és Sala de espera, aquest escrit sí que és de José Luis Sampedro, i tot i que encara no l'he llegit, fullejant-lo podem deduir que són reflexions que fa de la seva vida, del seu aprenentatge per la vida, i tot i que ja té 90 anys quan escriu tot això, encara es considera un aprenent.

Una edició molt cuidada, amb fotografies dels escriptors des del seu naixement fins a l'època actual (de l'Olga Lucas també apareixen fotos). 

La portada del llibre, una fotografia magnífica d'una vista al mar, amb la imatge del propi Sampedro a la contraportada.



Avui dia 7 de febrer l'he acabat de llegir. Com sempre, gratificant, com un amic que t'acompanya  com em deia la Míriam fa uns dies: Al JL sampedro quan el llegeixes el sents al costat, t'explica la història com un amic que portes al costat. I quan acabes el seu llibre et quedes una mica sola.

En aquest llibre, però, no solament és ell amb qui et sents acompanyada, també sents la veu de l'Olga Lucas, la seva dona que el va acompanyar els darrers anys de la seva vida. Junts va formar un tàndem ple de complicitat, i això és el que escriuen en la primera part d'aquest llibre. Els rius Olga i José Luis, tan separats pel temps, per l'espai, conflueixen miraculosament en un riu, el MUSA, i dels que va poder gaudir alguns anys. Cadascun d'ells explica la seva història d'infants, fins als 10 anys, una història que ja coneixíem de l'escriptor per a qui l'hem seguit en tota la seva trajectòria literària, però que llegir-la de nou i encara amb més detall ha estat un plaer. Però la incorporació del riu Olga, la seva veu ha estat esfereïdora explicant la seva infantesa fins als deu anys. No es queixa, no hi ha retrets a la vida, sol explica, i es compara constantment amb el seu riu amic, company i estimat José Luis.

La segona part, a Sala de espera, gairebé a la desembocadura del seu riu, la veu de Sampedro ens acompanya de nou, i ens fa reflexionar en aguns aspectes de la vida: la guerra d'Irak, la humanitat, la paraula... En un moment del llibre Olga Lucas mentre explica el contingut d'aquesta segona part, recorda Sampedro quan parlava als seus alumnes, per exemplificar que en aquest llibre nosaltres hem de fer el mateix. Sempre des de la humilitat i el respecte, deia el que pensava per fer reflexionar:

"Les ofrezco lo que veo con mis propios ojos, por si les sirve, pero ustedes miren con los suyos."


I el llibre es tanca amb alguns apunts del seu arxiu personal, amb lletra manuscrita del propi autor, i algunes fotografies de la seva infantesa i també de la infantesa d' Olga Lucas.

Avui mateix reemprendré la lectura de La senda del drago.


Paraules de Julio Cortázar



    https://www.facebook.com/AnantesGestoriaCultural 


Rellegint textos de llibres... 18.01.2015

Sembla que torno a estar aturada, em costa llegir,  tinc aparcat el llibre La senda del drago, el tornaré a reemprendre, però aquests dies, no en tinc massa ganes.

Avui m'he dedicat a fotografiar llibres que m'ha agradat llegir-los, no una vegada alguns, sinó dos o més vegades. I he trobat uns fragments De amor y de sombra, de la Isabel Allende, que des de la primera pàgina em va corprendre i captivar. La novel·la narra la història d'una jove xilena de classe benestant, que festeja amb un militar del règim dictatorial, reportera d'una revista i aliena a tot allò que està passant a Xile.
Coneix un fotògraf que comença a treballar a la mateixa revista, i és ell qui li dóna a conèixer tot allò que està passant al seu país. Quan veu la realitat la seva manera de pensar canvia totalment, i la seva implicació per canviar la situació, la portarà juntament amb el seu company a posar en perill llurs vides.

Del llibre es va filmar una pel·lícula que porta el mateix títol, protagonitzada per Antonio Banderas i  Jennifer Connely. 


Hicieron el camino en dos etapas, porque Irene estaba aún muy débil y no soportaría tantas horas inmóvil, mareada, adolorida, pobre amor mío, has adelgazado mucho durante las últimas semanas, perdiste el tono dorado de tus pecas al sol, pero estás tan linda como siempre, a pesar de que te cortaron tu largo pelo de reina. No sé cómo ayudarte, quisiera acercarme al hombro tu sufrimiento, tus incertidumbres; maldita suerte que nos lleva dando tumbos con el miedo prendido en las entrañas. Irene, cómo quisiera devolverte a los tiempos despreocupados cuando paseábamos con Cleo por el cerro, cuando nos sentábamos bajo los árboles a observar la ciudad a nuestros pies, mientras bebíamos vino en la cima del mundo sintiéndonos libres y eternos; entonces no imaginaba que hoy te llevaría por esta interminable ruta de pesadilla con todos los sentidos en ascuas, pendiente de cada ruido, vigilando, sospechando. Desde el instante terrible en que esa ráfaga de balas estuvo de partirte en dos, no encuentro reposo ni despierto ni dormido, Irene, tengo que ser fuerte, enorme, invencible, para que nada pueda dañarte, para mantenerte protegida del dolor y la violencia. Cuando te veo así, vencida por la fatiga, apoyada en el respaldo, abandonada a las sacudidas del coche, con los ojos cerrados, una ansiedad tremenda me oprime el pecho, ansias de cuidarte, temor de perderte, deseos de permanecer a tu lado para siempre y preservarte de todo mal, velar tu sueño, darte días felices...




7 de gener de 2015

Començo a llegir La senda del drago de José Luis Sampedro, un llibre que ni el títol ni la portada em criden l'atenció, ni la breu ressenya de la contraportada. Però un llibre de Sampedro per a mi sempre és garantia de bona literatura, bones històries, bons personatges, i amagat en alguns d'ells la mateixa figura de l'autor, a qui cada vegada conec més, a través de les obres llegides: La sonrisa etrusca, La vieja sirena, Congreso a Estocolmo, El amante lesbiano, Real sitio...

Novel·la escrita l'any 2006, ja en una edat avançada de l'autor, dedica el llibre a la seva segona dona a qui anomena: "Mi renacimiento. Mi verdad." Una dedicatòria plena de vida, d'esperança per part de l'autor.

I la primera frase del llibre és una cita d'un físic, Frank Wilcze: "La realidad es inimaginable". Això és el que em crida l'atenció, i em porta a preguntar-me si la frase la podem comparar amb la frase "la realitat supera la ficció". M'hauré d'esperar  a llegir-lo tot.

Llegit el primer capítol, ressalto aquest fragment:

"Un hormiguero humano, en fin, flotando tiempo adelante en este navío. El OCCIDENTE: ése es su nombre. Legible en la popa, en grandes letras de oro, algo deterioradas. Viajando ¿hacia dónde? ¿Cuál es nuestro destino? Se lo pregunté más de una vez al doctor Ropraz, en su estudio ginebrino de Les Brindilles o en nuestros paseos hacia el lago, en aquellas charlas que me dedicaba en su cariñoso empeño de instruirme. Pero era uno de los pocos
temas en que no lograba darme más que azarosas conjeturas.

Desde que él me falta ya no intento contestarme. He perdido interés en casi todo y, además, mi edad madura ya sólo me deja un horizonte reducido. Por eso me dejo llevar
por la nave, sin más cuidado serio que el de mantenerme en pie con mi digna humildad."






Adriano parlant del seu gust per la música

"He practicado un poco todas las artes, pero sólo me he ejercitado constantemente en el de los sonidos, donde me reconozco con cierta excelencia. En Roma disimulaba esa afición, a la que podía entregarme discretamente en Atenas. Los músicos se reunían en el patio donde había un ciprés, al pie de una estatua de Hermes. Seis o siete solamente: una orquesta de flautas y liras, a la que a veces se agregaba un virtuoso de la citara. Casi siempre tocaba yo la flauta travesera. Ejecutábamos melodías antiguas, casi olvidadas, y también nuevas melodías compuestas para mí. Amaba la viril austeridad de los aires dorios, pero no me desagradaban las melodías voluptuosas o apasionadas, las modulaciones patéticas o artificiosas, que las personas graves, cuya virtud consiste en tenerlo todo, rechazan por considerarlas trastornadoras de los sentidos o del corazón. A través de las cuerdas entreveía el perfil de mi joven camarada, atentamente ocupado en cumplir su parte en el conjunto, y sus dedos que corrían a lo largo de los hilos tendidos."

                                                                           Memorias de Adriano, Marguerite Yourcenar

https://www.youtube.com/watch?v=X83IYWmcEFg&index=5&list=RDheZvEmLvN04


Tastet de Benedetti



    imatge: http://www.saudaderadio.com/ 





Rellegint Pedro Salinas


"Ahora te quiero,
como el mar quiere a su agua:
desde fuera, por arriba,
haciéndose sin parar
con ella tormentas, fugas,
albergues, descansos, calmas.
¡Qué frenesí  es quererte!
¡Qué entusiasmo de olas altas,
y qué desmayos de espuma
van y vienen! Un tropel
de formas, hechas, deshechas,
galopan desmelenadas."



Trahit suaquemque voluptas... Memorias de Adriano


"Trahit suaquemque voluptas [tothom se sent atret pel que li agrada]. A cada uno su senda; y también su meta, su ambición si se quiere, su gusto más secreto y su más claro ideal. El mío estaba encerrado en la palabra belleza, tan difícil de definir a pesar de todas las evidencias de los sentidos y los ojos. Me sentía responsable de la belleza del mundo. Quería que las ciudades fueran espléndidas, ventiladas, regadas por aguas límpidas, pobladas por seres humanos cuyo cuerpo no se viera estropeado por las marcas de la miseria o la servidumbre, ni por la hinchazón de una riqueza grosera; quería que los colegiales recitaran con voz justa las lecciones de un buen saber; que las mujeres, en sus hogares, se movieran con dignidad maternal, con una calma llena de fuerza; que los jóvenes asistentes a los gimnasios no ignoraran los juegos ni las artes; que los huertos dieran los más hermosos frutos y los campos las cosechas más ricas. Quería que a todos llegara la inmensa majestad de la paz romana, insensible y presente como la música del cielo en marcha; que el viajero más humilde pudiera errar en un país, de un continente al otro, sin formalidades vejatorias, sin peligros, por doquiera seguro de un mínimo de legalidad y de cultura; que nuestros soldados continuaran su eterna danza pírrica en las fronteras; que todo funcionara sin inconvenientes, los talleres y los templos; que en el mar se trazara la estela de hermosos navíos y que frecuentaran las rutas numerosos vehículos; quería que, en un mundo bien ordenado, los filósofos tuvieran su lugar y también lo tuvieran los bailarines. Este ideal, modesto al fin y al cabo, podría llegan a cumplirse si los hombres pusieran a su servicio parte de la energía que gastan en trabajos estúpidos o feroces; una feliz oportunidad me ha permitido realizarlo parcialmente en este último cuarto de siglo."

                       (Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano,  traducció de Julio Cortázar)



Unes paraules de Gil de Biedma






"Imagínate ahora que tú y yo
muy tarde ya en la noche
hablemos de hombre a hombre, finalmente.
Imagínatelo,
en una de esas noches memorables
de rara comunión, con la botella
medio vacía, los ceniceros sucios,
y después de agotado el tema de la vida.
Que te voy a enseñar un corazón,
un corazón infiel,
Desnudo de cintura para abajo,
Hipócrita lector - mon semblable - mon frère!
[...]"



Raül i Rosa, dos estels de la mateixa constel·lació

Albert Guiu amb Raül i Rosa tanca la trilogia que havia iniciat amb Els Versos de la prostituta i havia continuat amb De la mà de la filla. Raül i Rosa parteix com en les altres dos obres poètiques de la veu dels protagonistes, és a dir, el poeta es posa a la pell dels seus personatges i són ells que parlen a través del seu autor.

M'agrada quan en el pròleg explicatiu que fa el mateix autor, la subtitula "dos estels de la mateixa constel·lació". I és que la història d'aquest poemari és corprenedora. Guiu va treballar durant dos cursos en un centre de discapacitats, allí va conèixer els protagonistes del seu poemari, dos joves discapacitats: Raül "Era un nen dins el cos d'un home de vint-i-dos anys" i Rosa, coixa "Gitana de caràcter passional [...] Era el cervell de la parella, i el neguit de viure més ferm i instintiu en tots els sentits que jo hagi conegut mai. [...] Rosa era vida, una heroïna de la vida."

I el llibre reflecteix amb les veus poètiques de Rosa i Raül l'amor que viuen, de com es necessiten i com s'estimen. Guiu, testimoni d'aquell amor, roba aquestes veus interiors i les converteix en un llibre de poemes, ple de sensibilitat i amor per aquelles dos persones amb qui va compartir estones i  va poder observar aquell paisatge que anaven pintant de desig i amor.


RAÜL

L'altra nit,
mentre enjogassats
i entre renills
eixelebrats de plaer,
trotàvem l'espai
de les nostres carns
quin lloc tan especial
és aquell estret paradís
on l'única forma
de capir-hi
és tu damunt meu,
vaig pensar:
he de donar-li les gràcies.

ROSA

El meu caràcter sols amb tu
sap manifestar-se tempesta agra
quan estic enfadada amb el món,
perquè, hipòcritament, et sé lleial,
i sempre m'estimes en dolç.

Recordo aquella nit,
no n'oblido cap,
també et dono les gràcies
per cercar-me amb la veu
i trobar-me amb el cos
en aquell paradís estret,
on amb redundància
d'acordions febrils,
s'escolten gairebé totes les nits
els nostre dos noms.



Mario Benedetti

Poeta a qui vaig començar a admirar massa tard, havia llegit poesies d'ell però sempre trobava que n'hi havia d'altres que s'expressaven "millor", en aquell moment ho entenia així. Preferia un Pedro Salinas, que amb metàfores i retoricismes expressava l'amor, l'alegria o el desamor, l'oblit, la tristesa, amb paraules tancades, que tu interpretaves llegint-les. I Benedetti s'expressa amb paraules obertes, escriu per a les persones que estimen, que lluiten, que tenen alguna cosa a dir al món. I d'alguna manera he sentit que alguna poesia l'havia escrit per a mi, perquè em veig dintre d'aquell poema, perquè sap el que sento, perquè està dins de la meva pell.






 Rellegint El tango de la guardia vieja

"Milongueaba la gente en el espacio de baile. La rubia de aire eslavo había salido otra vez a la pista, ahora con el hombre de la mesa en la que estaba sentada. Desafiante, taciturno, perdida la mirada en las lejanías veladas de humo de tabaco, éste la hacía moverse al compás de la música, guiándola con levísimos ademanes, con leves presiones de la mano que apoyaba en su espalda, y a veces con simples miradas; deteniéndose en un corte en apariencia inesperado para que ella, inexpresivo el rostro y mirando con fijeza su cara, se moviese a un lado y otro, desdeñosa y lasciva al mismo tiempo, pegada de pronto al cuerpo masculino como si buscara excitar su deseo; retorciéndose con movimiento de caderas y piernas a uno y otro lado, en obediente sumisión, cual si aceptara con naturalidad absoluta el ritual íntimo del tango."

(Arturo Pérez Reverte)





Començo Memòries d'una oreneta de Bécquer

Començo avui a llegir un llibre de contes d'Albert Guiu, Memòries d'una oreneta de Bécquer, i tot i que solament he llegit els tres primers contes, observo que el que fa l'autor en els dos contes llegits, és rememorar  personatges creats per tres autors, dos de la literatura catalana i un altre de la literatura castellana, encara que podríem dir, tres autors de la literatura universal, perquè tant la Mercè Rodoreda, Joan Maragall  com Gustavo Adolfo Bécquer són prou coneguts, llegits i seguits. No tots els contes seran així, mirant l'índex,  segurament que també explicarà en aquests contes encara  no llegits, algunes experiències personals com Una poeta cega o Primer i últim dia de feina d'una professora... però ja aniré contant.


La vaca cega

"Sóc cega i inmortal, a primer cop d'ull, carn de canó i al mateix temps de poesía, sí, vaig nàixer per a l'art de la inspiració d'un home de lletra, un gran poeta es va fixar en mi, i em va esculpir amb tinta inesborrable, la tinta dels genis de debò, ja no moriré als ulls de la sensibilitat lectora, jo que tinc la mirada enfosquida en vida, erma de llum, seré claror perenne de la cultura catalana."


Així comença el conte, fent clares referències a la protagonista del poema de Joan Maragall, La vaca cega. El que fa l'Albert Guiu és manllevar el personatge i se'l fa seu, li dóna vida de nou en un conte ple de tendresa i emoció pura. La vaca és cega, sí, i explica com va anar la seva ceguesa, no de naixement, perquè recorda els colors de la vida i els descriu a través de "blaus rierols", "fullatges ocres i vermells", "blancs de volves [...] quan l'hivern mana el calendari"... No és una vaca trista perquè amb el record de la llum viu. Si la vaca cega de Maragall, tenia un to de melangia, tristesa i desànim, la vaca de Guiu, tot i la ceguesa, és pura vitalitat i traspua valor, valentia i coratge: estima la vida, comparteix versos amb una amiga i té un "amor esporàdic o sexe esporàdic" amb Lluner, un brau que tot i que té d'altres amors, "és un bàlsam més per a la ceguesa que m'acompanya", diu.



"...avui, tot i continuar empresonada per l'obscuritat perpètua, i per tant amb l'alegria ablanida, em sento més jo, i xarro amb més energia i alegria, últimament, a voltes em sorprenc ballant alguna cançó i pensó que el genial poeta que em va immortalitzar, estaria content de veure'm millor que quan em descrivia amb un lirisme, d'altra banda, genial. Perquè ja no brando tristament la llarga cua, la moc amb més agilitat i destresa perquè interiorment accepto  més les meves circumstàncies i de retruc m'accepto més..."



El conte, molt breu, acaba fent referència al poema original de Maragall, fent d'ell un cant per a tots "de natura, amistat i poesia, en grau superlatiu."



Gairebé ja he acabat el llibre de contes Memòries d'una oreneta de Bécquer

Tots els contes que he anat llegint d'aquest volum em sorprèn per la ingenuïtat i la innòcència que utilitza l'autor, dos trets que no el caracteritzen, havent llegit la seva obra anterior. El conte que dóna títol al recull on apareix el fantasma de l'estimada de Bécquer, o el somni de viatjar per l'espai amb Mercè rodoreda o recrear el doble espai vital de la iaia i el nét que canvien els papers durant la seva existencia ,són les raons que em porten a deduir i a concloure la candidesa que mostra Guiu en els seus contes.

Un dels contes que també m'ha cridat l'atenció, ja no per la seva puerilitat, sinó per tot el contrari, pel seu realisme i la seva objectivitat ha estat La princesa destronada, un relat que explica, el que sembla, la primera relació sexual d'una noia, amb qui creu l'amor de la seva vida, i resulta ser del tot decepcionant. Però amb el tarannà optimista que acompanya tot el llibre de contes, el final resulta positiu i fins i tot confiat.

I els dos darrers contes que he llegit, que més aviat no són contes, també traspuen molta sensibilitat, una qualitat aquesta que sí, podem observar en tots els seus llibres: Una poeta cega és una excel·lent ressenya d'un llibre de poemes que ha escrit una persona cega, a qui dóna classes en un taller d'escriptura. I Primer i últim dia de feina d'una professora, exactament és un dietari, on uneix passat i present de la seva experiència en el món educatiu.



Llegint Congreso a Estocolmo, de José Luis Sampedro

Miguel Espejo, professor de matemàtiques d’un institut de Soria viatja als anys 50 a un congrés científic a Estocolm, una ciutat molt diferent a la seua ciutat natal, amb gent amb qui no acaba de sentir-se bé perquè no els acaba d’entendre i tenen diferents maneres de viure, diferent a tot allò al que està acostumat. Però allà, en uns dies, descobrirà l’amor, la veritable amistat, i la passió per la vida. És allí on aprendrà a viure, a estimar.

Copio tres fragments que m’han cridat l’atenció:

“La grandeza del hombre y su dignidad han consistido siempre en “comerse las penas” Un hombre sin problemas y sin tirar de sus riendas es un hombre vacío. Yo no quiero que nada de lo engendrado por mi alma sea dispersado por el viento o las palabras. Quiero llegar con ella, virtud y pecado, hasta el final. Así es únicamente como se puede llevar la cabeza alta.”


“A la mañana siguiente, viernes, los seres humanos reunidos en el Gran Hotel de Saltsjöbaden comenzaron su jornada con esa gran monotonía de la vida que da tanto relieve a las pequeñas alteraciones. En la habitación de Horvacz, la recién despertada Sigrid trataba de vestirse rápidamente, entre las caricias matutinas del hombre, pensando, una vez más, en si lograría salir sin ser vista. Almberg, repasaba su breve discurso de presentación del conferenciante de turno. García Rasines se colocaba cuidadosamente su dentadura postiza y ensayaba las mandíbulas. Pero Saliinen, con los ojos doloridos del insomnio, se preguntaba si habría llegado el telegrama. Holburn sacaba clandestinamente de la maleta una revista con desnudos –como si alguien pudiera verle- y, tras hojearla, volvía a encerrarla con la mayor precaución. Don Cayetano Galán hacía unos movimientos que él consideraba gimnásticos. Joseph Greemans rezaba en su librito de oraciones. Sama Rawenanda se purificaba frente, manos y pies… Y todos, más pronto o más tarde, se alegraban de que aquella arde, en vez de una conferencia, figurase en el programa una excursión a Drottningholm.”


“—Pongo todas mis fuerzas, todos mis sentidos, solamente en vivir…-- ¿Tú sabes cuánto he sufrido yo también estos días? Muchas veces leí en novelas esas dos palabras: “Amor imposible”, e ignoré que podían matar de consumición mientras no viví que mi amor imposible se llamaba precisamente Karin, una muchachita prodigiosa con estos labios…, estos ojos…, estos hombros... Vive y no pienses, cariño; no pierdas este presente único por las sombras del futuro.”

La música a la novel·la

"La dos figuras de la Ópera de Estocolmo cantaron allí el dúo de Don Juan y de Zerlina y otros fragmentos del Don Juan, de Mozart. Después la tiple cantó sola tres bergerettes del rococó francés. La voz y la prodigiosa escuela de la artista resaltaban mejor con la ternura de las canciones. La última, sobre todo, tenía una letra exquisita: Maman, dites-moi ce qu'on sent quand aime, comenzaba. Una muchacha describía a su madre sus nuevas sensaciones ante un hombre, y con la más limpia inocencia expresaba el ardor más sensual. Todo el siglo XVIII.
Cuando terminó estalló un aplauso cerrado. Pero Espejo vio que las manos de Karin permanecían dulcemente inmóviles sobre su falda, como alas dormidas..." 

El crit a la vida a Congreso a Estocolmo


Segueixo llegint Congreso a Estocolmo, he arribat al fons del tema que planteja Sampedro en aquesta novel·la. És un crit a la vida, a gaudir-la, a sentir-la, a treure'n partit... Poc importen els èxits, els triomfs si no es viu la vida en tota la seva plenitud.

Quan llegeixo Sampedro sempre em pregunto si realment ell és el protagonista dels seus personatges, si transmet el seu pensament, els seus patiments, les seves il·lusions, els seus sentiments, les seves emocions... i sempre arribo a la conclusió... que sí. D'alguna manera, ell és l'avi de Brunettino, és Ahram, és Glauka, és Marta, és Luis i és Ágata... I segurament que també Miguel Espejo. En tots ells, hi ha una mica d'aquest home senzill, humà que transpirava saviesa i vida.

Llegeixo que Congreso a Estocolmo va ser la seva primera novel·la, publicada l'any 1952, i penso que volia fer una mena de novel·la coral tot i que no se n'acaba de sortir. Són molts els personatges que apareixen, gairebé tots científics i hi ha històries particulars, individuals de cada un d'ells que busquen la complicitat d'altres personatges amb qui s'acaben relacionant, buscant amistat, companyia,  complicitat, per fugir de la solitud amb què estan envoltats.

Però hi ha un personatge principal que és el nexe d'unió amb els altres protagonistes:  Matis, Klara, Hilma, Almberg, Gyula, Horvacz, Rawenanda, Karin... i aquest és Miguel Espejo, un home que fins que no va sortir de Soria, feia les seves classes en un institut com a professor de matemàtiques de la ciutat provinciana, casat amb María, i portava una vida que ell creia "normal". En arribar a Estocolm, tot es transforma: l'amistat amb Karin li fa veure que realment en tota la seva vida no ha sabut viure, que ha deixat passar la vida pel seu costat i ni se n'ha adonat. I el que fa ara és reclamar aquesta vida no viscuda. I aquesta idea de viure plenament es repeteix al llarg del llibre, al principi no t'adones que realment és el tema clau, però tal com va avançant la novel·la, el crit a la vida cada vegada és més fort i el reclama obertament, fins que esclata en un plor que no pot reprimir:

"No, no soy un fracasado. Soy algo mucho peor: soy un traidor. Un traidor a la vida. Mire ahí: el cielo, la tierra, el mar... Mire bien [...]
La quebrada voz era inapelable. Romero se retiró, cerrando la puerta en silencio. el hombre soltó el cigarrillo y hundió la cabeza entre las manos. Lágrimas violentas reventaron en sus ojos."



Un blog molt interessant sobre Real Sitio de José Luis Sampedro

Val la pena donar-hi un cop d'ull. És una anàlisi del llibre, sobretot en argument, personatges, rutes literàries...
A més conté uns quants links referents a les seves altres obres, a la personalitat de l'autor, una entrevista... i més coses



                             http://cultura.elpais.com/cultura/2014/03/30/actualidad/1396205108_415860.html


José Luis Sampedro, molt més que un escriptor

La mort de José Luis Sampedro m'ha retornat a les seues lectures, que vaig gaudir ja fa molt de temps. La primera va ser La sonrisa etrusca, un homenatge a la vellesa, una novel·la plena de tendresa, amor que la fa inoblidable.

"El viejo calla, porque mientras se está prometiendo ese porvenir dorado, la congoja le estrangula y oprime sus ojos... Un sollozo rompe, a pesar de todo... «Me hubiera gustado tanto llegar a verte mozo, valiente, bien plantado y comiendote con los ojos las mujeres... ¡Me hubiera gustado tanto! »

En ese instante, el milagro. Los ojitos se abren, negros, dos pozos inescrutables con el agua honda de una decisión. De súbito, como cuando el viejo se alzó contra la sombra inquietante, el cuerpecito se mueve, se destapa, deja caer al suelo dos piernecit...as por encima de la barandilla y al pisar el suelo se yergue, se suelta de los barrotes, se vuelve hacia el abuelo sentado... ¡y da tres pasitos tambaleantes, él solo, hasta llegar a los viejos brazos conmovidos!



Brazos que le acogen, le estrechan, le apretujan, se reblandecen en torno a ese prodigio tibio, le mojan las mejillas con unas gotas saladas rodando sobre viejos labios temblorosos...



-¡Tus primeros pasitos! ¡Para mí! ¡Ya puedo...!"



La felicidad, tan inmensa que le duele, anega sus palabras."





Fragments de La vieja sirena

"- Fui sirena – pronuncia temerosa junto a la oreja adorada -… ¿Me oyes? Fui sirena.
No puede callarlo. ¡Es la vida que está viviendo! Imposible no gritarla. Ahram vuelve la cabeza sobre la almohada. ¡Qué cerca le quedan esos ojos glaucos, ahora claros y profundos!
- Necesito que lo sepas, darte todo lo que soy… Sirena de verdad, en la mar, con mi cola de pez… Luego me hice mujer – concluye con un suspiro.
... Ya está, es irremediable. ¿Ha hecho bien? Trata de interpretar la expresión de ese rostro, a contraluz de la ventanita. El Hombre al principio sólo había recogido en su oído la miel de la voz. Ahora ha captado el sentido y reacciona en tono alerta, incrédulo. – ¿Cómo has dicho?

Aún podría ella echarlo a broma. Pero ni se le ocurre. Rápidamente, en pocas palabras, explica que lo había olvidado, que por eso no sabía de su infancia, pues no la tuvo. El hombre se incorpora sobre el codo, inclinado hacia el cuerpo tendido a su lado. Clava la mirada en esos ojos, ahora un poco asustados, implorantes. El pecho viril se acerca y oprime suavemente el seno derecho; la boca bajo el bigote desciende a los labios desnudos, se demora en ellos un cálido instante, sin penetrar con la lengua, solamente rozando con ternura:

- En ti todo es posible… Tenía que ser así. ..."



Encara La vieja sirena. Fer l'amor no es pot descriure millor que ho fa Sampedro

“El ritmo viril no es agresivo sino cósmico: vaivén de olas, palma mecida por la brisa. La piel de sus flancos se entrega a los muslos que la acunan apoyándose en los pies que sostienen el vaivén. Se siente mecido en una ola de carne que le envuelve con unas manos en su espalda, arañantes o acariciantes, y que le embriagan los oídos con el jadeo amoroso, con la palabra hecha música. Se disuelve en ella sin alarmarse, abandonándose, porque cuanto más se entrega más poderoso es su sexo, más grande con ese rendimiento su triunfo. Ahondando, ahondando, elevándose cuanto más se hunde, ensanchándose cuanto más se concentra. Ya no le envuelve el mar sino el cielo, las estrellas, el universo. Cede toda barrera, es anegado, arrebatado. Y ella es también más vencedora cuanto más vencida. El ímpetu del surtidor crece y crece, más alto, más cristalino, más afilado y vivo, todo lleno de una luz que convierte la gruta en un diamante cuyo centro es la pareja. Hasta que el surtidor se rompe, estalla, y la líquida lanza se hace flor derramándose redonda, en círculos, en inundaciones...”


I un altre encara

Si nunca despertaste en sobresalto
febril, precipitándote hacia el lado
vacío de tu lecho, tanteándolo
con manos que se obstinan vanamente
contra implacable ausencia.

Si no sentiste entonces la muerte
desgarrándote en vida y agrandando
el vacío entre tus venas inflamado,
el vano apartamiento de tus muslos,
el ansia de tu sexo.

Si no rompió tu voz ese gemido
que acuchilla la turbia madrugada...
es que en tu corazón no ardía la hoguera
que llamamos amor.

En ella me consumo y es mi grito
tu nombre: a ti me abro en carne viva.
Mi piel muere en espera de la tuya,
mi sexo late con ansiosa boca
de pez en la agonía.

Y al no llegar tus labios con tu bálsamo
ni el fuego sosegante de tu lengua
mi mano se fatiga inútilmente
en estéril caricia...

Porque tan sólo tú tienes las alas
para el vuelo que mata y da la vida.
"


Rellegint Les veus del Pamano de Jaume Cabré

"El més difícil, filla meva, no és arriscar la vida: quan saps que el màxim que et pot passar és que la perdis, la por, que mai no desapareix, queda en un segon terme. Una cosa així, me l'havia dita la teva mare poc abans de fugir de mi. Durant uns quans dies vaig viure amb orgull la meva nova realitat interior: començava a deixar de ser un covard."

Ahir dia 1 de gener vaig començar a rellegir el llibre Les veus del Pamano de l'admirat Jaume Cabré. Aquest llibre me'l vaig llegir l'any passat perquè al Club de Lectura del CERE i les biblioteques de Móra d'Ebre i Flix vam pensar que era un bon llibre. I encara el vam trobar més atractiu quan vam saber que l'autor participaria de la tertúlia amb tots nosaltres. El llibre el vaig trobar una meravella, feia temps que no llegia una novel·la que pogués omplir-me tant, i l'opinió general del club va ser semblant. Tots els personatges que surten en aquesta novel·la et deixen atrapats -uns més que uns altres- però tots estan tan ben dibuixats, que els acabes coneixent del tot, fins i tot t'atreveixes a jutjar-los i acabes endinsant-te plenament dins la novel·la, com si fossis un més.

Després va venir Jo confesso, justament fa un any el vaig començar a llegir. Per mi és l'obra que culmina Jaume Cabré com el gran escriptor en llengua catalana del segle XXI.
Aquests nadals, després d'un temps de poca inspiració i de no trobar allò que m'apetia llegir, he caigut de nou a les seues pàgines: repeteixo Les veus del Pamano.

La novel·la explica dos arguments que en l'espai i el temps s'entrellacen i tot i que en un principi no tenen res a veure, els protagonistes d'ambdues històries els acaba passant coses semblants.
Oriol Fontelles és el protagonista de la principal història del llibre: mestre de professió, casat amb Rosa, sense cap idealisme polític, i a punt de tenir un fill, arriba a Torena, un poblet del Pirineu on troba la intolerància d'un alcalde fascista i la intransigència i despostisme de l'Elisenda Vilabrú, una cacic de la població, que el faran trontollar i gairebé convèncer . La seua dona, abans de tenir la criatura l'abandona perquè el creu un covard i ell, en quaderns d'escola comença un dietari que dedica a la seua filla que no ha nascut encara perquè algun dia sàpigui qui va ser el seu pare, justificant la seua covardia i el seu tarannà.
Però l'Oriol, vencent la por, la preocupació i el temor que sent ajuda els maquis republicans que s'amaguen a les muntanyes i això li costarà la vida.
Els quaderns-dietaris que escriu els amaga darrera una pissara, i al cap de molts anys són descoberts per una mestra, la Tina, que començarà a buscar qui va ser l'Oriol Fontelles, investigarà el seu passat... fins que arribarà a saber la veritat. Però la veritat no interessa que se sàpiga i això li costarà molt car.
Dos històries paral·leles, plenes d'emocions i forts sentiments que et deixen del tot endinsat dins de la novel·la.
Un tastet:

"M'he d'amagar de mi mateix perquè he estat molt covard. I ara el desgraciat imbècil inútil de Targa està gelós perquè s'ensuma que l'Elisenda i jo ens veiem d'amagat. I el pitjor del cas és que té raó. Ens veiem d'amagat i allò és el cel i no penso renunciar-hi. Sé que no em convé, que hi prendré mal, però és una dona irresistible. déu meu. Vull fugir. Rosa, auxili."



Historia de una maestra de Josefina Aldecoa

He deixat per més endavant el Jo confesso de Jaume Cabré. És un llibre que s'ha de llegir amb els cinc sentits,  i ara no tinc massa temps, i tinc moltes coses amb les quals centrar-me. I m'agrada massa per llegir-lo de qualsevol manera.

De casualitat em va caure a les mans un llibre de la Josefina Aldecoa, una magnífica escriptora que ja és morta, esposa d'Ignacio Aldecoa, de qui va prendre el seu cognom. Mestra de professió va compaginar la seva vida amb el magisteri i l'escriptura. El llibre que llegeixo, Historia de una maestra, és un homenatge que fa l'escriptora a la seva mare, mestra també i a la professió de l'ensenyament. Narra la història d'una jove que una vegada tingué les oposicions, encara en temps de la dictadura de Primo de Rivera, començà el seu bagatge per aquests mons exercint allò que li agradava més: ensenyar. Apareixen textos, que podríem pensar que són del tot actuals, i fins i tot, apareixen les competències bàsiques, sense anomenar-les, és clar, però la mentalitat d'aquells mestres de l'època, molts de pensament republicà, eren persones avançades intel·lectualment parlant. 
Amb l'arribada de la República aquells mestres van poder anar avançant en l'ensenyament-aprenentatge dels seus alumnes fent projectes:

"la nuevas esperanzas me llevaban a trabajar con afán. Para un concurso de trabajos del Ministerio, presentamos uno, de geografía, en el que desarrollábamos el proyecto de estudio de España sobre un mapa natural. Con plantas de verdad, montañas, ríos, los niños lo habían hecho a la sombra de un roble en la parte  de atás de la escuela. Estaban entusiasmados y cada día añadían un nuevo elemento para completarlo." (pàg.130)

També hi ha un fragment que m'ha agradat molt, sovint el rellegeixo i em fa pensar: si no haguéssim tingut aquells  anys de dictadura franquista, l'ensenyament hagués estat una altra cosa. 
"Me parecía que había un desajuste entre los programas oficiales que hablaban de una cultura ajena y la necesidad de aprender cosas relacionadas con su medio ambiente, sus orígenes, su propia cultura. Yo trataba de armonizar ambos caminos: el que les llevaría al conocimiento de los hallazgos culturales del hombre y aquel otro que les ayudaría a conocerse mejor como pueblo y les prepararía para trabajar por su país." (pàg. 61)

I un altre fragment clau del llibre és:
"... Por entonces, ya empezaba a sentir esa profunda e incomprensible plenitud que produce la entrega al propio oficio. Me sumergía en mi trabajo y éste me estimulaba para emprender nuevos caminos. Cada día surgía un nuevo obstáculo y a la vez el reto de resolverlo. Los niños avanzaban, vibraban, aprendían. Y yo me sentía enardecida con los resultados de ese aprendizaje que era al mismo tiempo el mío...
Yo me decía "no puede existir dedicación más hermosa que ésta". Compartir con los niños lo que yo ya sabía, despertar en ellos el deseo de averiguar por su cuenta las causas de los fenómenos, las razones de los hechos... Ése era el milagro de una profesión que estaba empezando a vivir y que me mantenía contenta a pesar de lo poco que aparentemente me daban y lo mucho que yo tenía que dar. O quizás por eso mismo. Una exaltación juvenil me transtornaba y una aura de heroína me rodeaba ante mis ojos. Tenía que pasar mucho tiempo hasta que yo me diera cuenta de que lo que me daban los niños valía más que todo lo que ellos recibían de mí."

Fixeu-vos en aquest fragment, l'any 1932 o 33 ja es plantejaven les atencions individualitzades i l'escola inclusiva:

"El primer día Ezequiel habló a los chicos de la situación de Mateo dentro de la clase, el tiempo perdido por su enfermedad i les pidió ayuda y compromiso para él.
Sólo alguno entre los adolescentes se dieron codazos y hacían gestos de burla al nuevo alumno. Pero la mayoría reaccionó muy bien [...] Mateo necesitaba una atención individual que Ezequiel apenas podía dedicarle, de modo que yo decidí hacerme caro de él un rato cada día a la salida de la escuela. Aquélla fue una buena solución y poco a poco observamos los dos los progresos lentísimos pero evidentes del muchacho. Por otra parte, la vida en el grupo le estimulaba mucho. Sus relaciones con los demás eran buenas porque finalmente todos les habían aceptado tal como era." (pp.183-184)

O en aquest altre on la narradora expressa per a què ha de servir l'educació:

"Creo que hay que educarlos para que sean libres, para que sepan elegir por sí mismos cuando sean adultos." (pàg.199)

I encara:
"Mis sueños, vapuleados como estaban, aún eran los de siempre. Educar para la convivencia. Educar para adquirir conciencia de justicia. Educar en la igualdad para que no se pierda un solo talento por falta d'oportunidades..." (pàg. 205)

El final? Molt trist, està a punt d'esclatar la guerra civil espanyola ( o millor dit, incivil) i totes les il·lusions, els somnis i les esperances d'una educació per la igualtat, la justícia, la coeducació, la cooperació s'enfonsen a la misèria més absoluta.




Josefina Aldecoa, Historia de una maestra, Punto de lectura, Madrid, 1990

 Jo confesso

Llegeixo poc, des que he reemprès les classes no puc dedicar el temps que voldria a llegir les meues lectures. Estic amb Cabré, amb el seus personatges Adrià, Bernat, el xèrif Carson i Àguila Negra.
A la segona part de Jo confesso,  DE PUERITIA l'Adrià es va quedar orfe de pare, el van assassinar, de fet, el van decapitar. Ell creu que a partir de llavors les coses serien diferents, sense el pare autoritari. Però lluny de la realitat, es troba amb una mare encara més autoritària i dèspota que el pare. A més, apareix una italiana de qui Adrià se n'enamora completament, que resulta ser filla del seu pare.

A la tercera part ET IN ARCADIA EGO,  comença amb una cita de Josep Maria Morreres:
"Quan era jove, lluitava per ser jo mateix; a hores d'ara em resigno a ser com sóc"

En una part d'aquest capítol el narrador deixa de ser l'Adrià, per ser un narrador omniscient en 3a persona que explica com el Bernat, ja gran, un violinista reconegut i també escriptor, s'entrevista amb una periodista, la Xènia, i sabem que serà l'escriptor de les memòries d'Adrià Ardèvol, el seu amic. És a dir, la novel·la són les memòries d'Adrià, un home adult, malalt, potser d'alzheimer, que encarrega a l'amic de tota la vida, Bernat, que escrigui tota la seva vida, ja que ell arribarà un dia que no recordarà res.


Jo confesso de Jaume Cabré





Després de la gratificant lectura de la novel·la de Marta Rojals, he iniciat la que diuen que és la gran novel·la de Cabré. Però quina no és gran novel·la d'aquest autor: Senyoria, Les veus del Pamano...Tot i que estic en els primes capítols m'adono que des de la primer pàgina ja m'hi he enganxat. Comença amb una frase lapidant:
“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol…”
Jo confesso tracta de la vida d'un nen, Adrià Ardèvol, nascut als anys 40 a Barcelona, educat en un ambient estricte, amb uns pares que l'únic que desitgen del seu fill és que sigui un violinista i un humanista que arribi a la perfecció. 
De moment el que m'ha cridat més l'atenció és el joc que segueix amb els seus ninets de plàstic: un indi que anomena Àguila negra i un xèrif anomenat Carson. Són els seus amics, a qui els confessa els seus malestars, els explica les coses que li passen, és a qui l'Adrià mostra la seva part més de tendresa i afecte. No pot parlar amb els seus pares, ni els entén ni ells volen entendre a ell. I fins i tot ja "ha confessat" que no l'estimen, i no entén per què el van tenir.

Pel que he anat llegint en diferents articles de premsa, no solament serà la història d'Adrià, sinó que Cabré anirà molt més enllà, amb el seu estil tan particular que el caracteritza.

Apunto dos pàgines sobre aquesta obra: 
http://www.ara.cat/llegim/Jaume_Cabre-Jo_confesso_0_554344576.html


Encara Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (28 de desembre de 2011)

L'he acabat de llegir. M'ha agradat força.La protagonista del llibre, l'Èlia, una arquitecta que "ha perdut" el nòvio i està a punt de perdre la feina en un despatx de Barcelona se'n va al seu poble a trobar-se de nou amb la seva infantesa i adolescència, a oblidar el seu present i a trobar-se amb ella mateixa.

És una novel·la d'enyorament per un temps perdut, enyorança per unes persones que ja no hi són: la seva mare, el seu amic Jaume; la seva germana, Joana, allunyada d'ella des que tenia14 o 15 anys i a qui no veu des de fa molt temps...
Tot ha canviat i no ha canviat res: la gent del poble, les veïnes, la seva amiga Clara, el seu pare, callat i poc comunicatiu, la seva tieta, que els va fer de mare... 

Adjunto un vídeo youtube amb un fragment de la novel·la llegit per Jesús Tibau: 



Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Encara l'estic llegint però el trobo un llibre molt interessant i tot i que sóc uns anys més gran que la seua autora, m'hi veig molt reflectida en els anys de la infantesa i l'adolescència, en l'ambient de poble que vaig viure.
Està escrit amb la variant dialectal pròpia de la Palma d'Ebre, el poble on transcorre la narració, i seguint la tesi de la Doctora Olga Cubells.
Un petit fragment:
"Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? [...]Pero aquests orígens nous són orígens de pega... Perqué ja en tinc uns, i no els hai sapigut gestionar"

Dos entrevistes amb l'autora, cosa difícil d'aconseguir:



Les aventures de Tom Sawyer

Les aventures de Tom Sawyer de MARK TWAIN és el llibre del primer trimestre que han llegit els meus alumnes de 1r d'ESO. I jo hi he gaudit molt. Un llibre d'aventures, entremaliadures, jocs, amistat... Transcric un fragment :
-->

Tom Sawyer juga a ser Robin Hood amb Joe Harper:


“En aquell moment es va sentir un toc de trompeta de joguina, de llauna. Venia dels confins verds del bosc. Tom es va treure la jaqueta i els pantalons, va transformar en cinturó un dels seus elàstics, va enretirar un munt de brossa de darrere el tronc podrit, va treure un arc i una fletxa força rudimentaris, una espasa feta amb un llistó, i una trompeta de llauna. En un tres i no res ho va arreplegar tot i es va allunyar saltant, amb les cames nues i la camisa onejant. Es va aturar sota un gran om i va respondre amb un toc de trompeta. Llavors es va posar a caminar de puntetes, tot vigilant a dreta i a esquerra. En veu baixa, es va dirigir als seus companys imaginaris.
-Alerta, nois! Quedeu-vos amagats fins que jo no toqui la trompeta.
Aleshores,  va aparèixer Joe Harper, tan malgirbat i tan ben armat com Tom. Tom va cridar:
-Alto! Qui gosa entrar al bosc de Sherwood sense el meu permís?
-Guy de Guisborne no necessita cap permís de ningú! I qui sou vós que...que...?
-Goseu emprar aquest llenguatge –va dir Tom per completar la frase, perquè seguien els diàlegs del llibre de memòria.
-Qui sou vós, que goseu emprar aquest llenguatge?
-Qui sóc  jo? Sóc  , Robin Hood, com podrà comprovar aviat la vostra carcassa fastigosa.
-Així doncs, ¿vós sou aqueix famós bandoler? Amb molt de gust disputaré amb vós el pas per aquest bosc encantador. En guàrdia!
Van brandar les seves espases de fusta, van tirar a terra totes les armes, es van col·locar en la posició reglamentària, peu contra peu, i van començar la lluita, ben concentrats i cautelosos: “dos cops a dalt, dos cops a baix”. Al cap d’un  moment, Tom va dir:
-Ara, com que ja veus com es fa, anem més de pressa![...]” 
-Cau, cau! Per què no caus?
-No vull!
- Per què no caus tu? Ets el qui rep més
-No hi fa res! Jo no puc caure. No és així al llibre. Al llibre ho diu ben clar: “Llavors, d’un revés va matar  al pobre Guy de Guisborne”. Has de girar-te i has de deixar que et fereixi a l’esquena. [...]” (pp 74-76)