Parlo d'un riu mític i remorós, Gerard Vergés

PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d'aigua.

Parlo de la verdor d'un delta immens;

parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis

com volves vives de la neu més blanca)

i del flamenc rosat (de l'íntim rosa

d'un pit de noia gairebé entrevist).

I parlo del coll-verd brunzint per l'aire

com la pedra llançada per la fona,

de l'anguila subtil com la serpent,

la tenca platejada de les basses.

Parlo del llarg silenci on es fonien

l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;

parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,

dels tarongers florits i l'api tendre,

de l'aixada i la falç, del gos a l'era.

(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d'un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan afuats com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d'ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava

or tremolós a l'aigua amorosida,

punts de llum a les ales dels insectes,

solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

Jo tenia una granja a l'Àfrica...

Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons Ngong. L'equador travessava aquelles terres altes a un centenar de milles al nord, i la granja s'assentava a una alçada d'uns sis mil peus. Durant el dia et senties a una gran altitud, prop del sol, les primeres hores del matí i les tardes eren netes i assossegades, i les nits fredes. 

Pel camí de Sant Bertomeu

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci, 
 jo vull la pau -però no vull l'oblit. 

                                     Màrius Torres

Agró roig

Cardó en blanc i negre

Quatre ermites de Cardó

Intermezzo, Cavalleria Rusticana

Va de poesia

Déjame acariciarte lentamente,
déjame lentamente comprobarte,
ver que eres de verdad, un continuarte
de ti misma a ti misma extensamente.

Onda tras onda irradian de tu frente
y mansamente, apenas sin rizarte,
rompen sus diez espumas al besarte
de tus pies en la playa adolescente.

Así te quiero, fluida y sucesiva,
manantial tú de ti, agua furtiva,
música para el tacto perezosa.

Así te quiero, en límites pequeños,
aquí y allá, fragmentos, lirio, rosa,
y tu unidad después, luz de mis sueños.

                                (Gerardo Diego)

Com les maduixes

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d'un infant.

Per'xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s'encanta davant d'una claror

i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 

cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

cull ara les maduixes arrupides,

tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,

al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 

i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.

En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:

si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

(Josep Carner, Els fruits saborosos)

Encara pel bosc de Carlac

Game of thrones

Henri Cartier Bresson

 

Foto de Cultura Inquieta 

Un bon reportatge de Cultura Inquieta, inclòs un documental del fotògraf

Artiga de Lin

Rosada pujant a Artiga de Lin

   Res no val tant com un instant d’amor

(Gerard Vergés)

Bausen

Descobrint Maika Makovski

Gymnadenia conopsea i Dacthiloriza maculata

Flors i natura per Carlac

Body and Soul