Manuel Outumuro, retrats BCN

Una excel·lent exposició al Palau Robert de Barcelona! A les sales 1 i 2 i fins a finals de febrer de 2017, Manuel Outumuro presenta 80 retrats de persones representatives de la societat, des d'arquitectes, a models, actors, esportistes, ballarines i cantants. La majoria són en blanc i negre, tot i que hi ha uns quants retrats en color, que resulten molt atractius.

Manuel Outumuro capta emocions, mirades enigmàtiques,  mirades sinceres, somriures, maduresa, joventut, sensualitat...

Les que m'han agradat més són uns retrats de dones madures, que amb la seva mirada expliquen la seva experiència per la vida: una deessa, que porta per nom Carme Elias; una arquitecta, de qui no recordo el nom, que transmet la seguretat de la feina ben feta;  Rosa Regàs, bellesa i saviesa... 

Però també hi ha models que amaguen les seves emocions, i fa que te'ls miris i remiris per imaginar què poden estar amagant: Judit Mascó, Martina Klein, bellíssimes; o un Miguel Poveda o Pau Gasol! 

Destaco tres fotografies més: el nu d'una dissenyadora, i les fotografies gegants de dos grans i bellíssimes artistes: l'Ariadna Gil i la Sílvia Pérez Cruz, aquestes dos darreres en color.

Fotos extretes de http://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/exposicionsactuals/outumuro/

Somia

Tannhauser, cançó a l'estrella de la tarda

Pels llogarets de Chianti, La Toscana

Capella di Benozzo Gozzoli, palazzo Medici, Firenze

Ponte Vecchio, Firenze

Firenze

Monteriggioni, la Toscana

Felicitats, Boss!

Detalls de la catedral de Siena

Siena en blanc i negre

Cortona i Montepulciano

Castiglio Fiorentino, la Toscana

Glenn Gould i Johan Sebastian Bach

Sangimignano, la Toscana

Baby Can I hold you ...

La Toscana

... el paisatge de la Toscana em sembla el més bell del món. En primer lloc, perquè és la millor expressió que he vist mai del seu gènere. I en segon lloc perquè aquest gènere, el del paisatge toscà, em sembla el més excels de tots, el més admirable. La Toscana és el gran exemple universal del paisatge humanitzat. I això és a mig camí de la virginitat natural i de l'artificiositat absoluta. És paisatge, és naturalesa, però s'hi noten les ditades de la gent, i de molta gent, i durant molt de temps.

No és un invent de l'home, no és una creació de l'home, no és una creació de l'home damunt del buit, però transparenta l'home. La Toscana no és ni selva ni jardí. No és evidentment un paratge incògnit, un paradís desert dels que agraden de descobrir [...] És un paisatge de bosquets i de bladars, d'ondulacions suaus del terreny, on sempre tens l sensació que sota qualsevol promontori del terreny pot haver-hi les restes d'una antiga ciutat d'una civilització feliç.

Vicenç Villatoro, pròleg del llibre Toscana Florència de Sergio Romano