El primer muguet

Cap de setmana caminant per la neu

Joan Manuel Serrat recita amb Love Of Lesbian en El Poeta Halley,

Acojo en mi hogar 
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera 
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes 
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un 
Sujeto que un día fue su amo 
Y de tan creído que era prescindió del predicado 

Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados, 
A tres adverbios muertos de frío 
Y a otros tanto de la raza pronombre 
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño 

Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas 
Y me las llevo a casa 
Las vacuno de la rabia 
Y las peino a mi manera 
Como si fueran hijas únicas 
Porque en verdad todas son únicas 

Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones 
Les doy un beso de tinta 
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los 
Acentos en el patio 

A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas 
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema 

Casi siempre te abandonan demasiado pronto 
Y las escuchas en bocas ajenas 
Y te alegras 
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo 

Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío 
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio 
Siempre fiel, siempre contigo 

Pero todo es ley de vida 

Como un día me dijo el poeta Halley, 
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas 
Y a brillar, que son dos sílabas

(Love of Lesbian, fragment)

https://www.youtube.com/watch?v=3pvoTyzLEA4

C'est la vie

Més macro

Avui taller de fotografia macro a Crornudella de Montsant

La leggenda del pianista, Ennio Morricone

Helena i Juno

I d'orquídies

Matí de flors de presseguers

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

Josep Carner, els fruits saborosos

Primeres orquídies

Sembla que la primavera s'apropa

    Narcissus assoanus

    Cepell

Lascia ch'io pianga

Soen

primeres flors

els anys només importen per tot allò que cadascú assumeix com a vida viscuda

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.

Del llibre «Miquel Martí i Pol, Obra Poètica/4 1991-2003» (Edicions 62)

Whitney Houston. 5 anys

Macro amb les flors de romer

Des del Poblat Iber de Vinebre

Juno

Sant Antoni mos guardo, diuen a Ascó

Sant Antoni 2017

Llegint Visió de l'Ebre Català

Calia avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes, feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.

Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten tampoc patrons de riu. A la Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor... Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un llagut, és com si recités el poema més bell del món.

Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,  Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 1983

Els teus fills no són els teus fills Khalil Gibran

Els teus fills no són els teus fills

són fills i filles de la vida

desitjosa de si mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu

i malgrat que estiguin en tu

no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, perquè,

ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,

però no les seves ànimes, perquè elles,

viuen a la casa del demà,

que no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells,

però no procuris fer-los semblants a tu

perquè la vida no retrocedeix,

ni s’atura en l’ahir.

Tu ets l’arc del qual, els teus fills

com fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació

a la teva mà d’arquer

sigui per la felicitat.

Kahlil Gibran



 L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix (Saint-Exupéry)

petit homenatge a Jaime Gil de Biedma

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde
—como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
—envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.


Recitat pel mateix Jaime Gil de Biedma