26 de març del 2017
25 de març del 2017
20 de març del 2017
Joan Manuel Serrat recita amb Love Of Lesbian en El Poeta Halley,
Acojo en mi hogar
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un
Sujeto que un día fue su amo
Y de tan creído que era prescindió del predicado
Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados,
A tres adverbios muertos de frío
Y a otros tanto de la raza pronombre
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño
Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas
Y me las llevo a casa
Las vacuno de la rabia
Y las peino a mi manera
Como si fueran hijas únicas
Porque en verdad todas son únicas
Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones
Les doy un beso de tinta
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los
Acentos en el patio
A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema
Casi siempre te abandonan demasiado pronto
Y las escuchas en bocas ajenas
Y te alegras
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo
Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio
Siempre fiel, siempre contigo
Pero todo es ley de vida
Como un día me dijo el poeta Halley,
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas
Y a brillar, que son dos sílabas
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un
Sujeto que un día fue su amo
Y de tan creído que era prescindió del predicado
Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados,
A tres adverbios muertos de frío
Y a otros tanto de la raza pronombre
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño
Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas
Y me las llevo a casa
Las vacuno de la rabia
Y las peino a mi manera
Como si fueran hijas únicas
Porque en verdad todas son únicas
Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones
Les doy un beso de tinta
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los
Acentos en el patio
A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema
Casi siempre te abandonan demasiado pronto
Y las escuchas en bocas ajenas
Y te alegras
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo
Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio
Siempre fiel, siempre contigo
Pero todo es ley de vida
Como un día me dijo el poeta Halley,
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas
Y a brillar, que son dos sílabas
(Love of Lesbian, fragment)
12 de març del 2017
4 de març del 2017
Matí de flors de presseguers
Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
Josep Carner, els fruits saborosos
26 de febrer del 2017
24 de febrer del 2017
19 de febrer del 2017
14 de febrer del 2017
els anys només importen per tot allò que cadascú assumeix com a vida viscuda
Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.
Del llibre «Miquel Martí i Pol, Obra Poètica/4 1991-2003» (Edicions 62)
12 de febrer del 2017
5 de febrer del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)