16 d’abril del 2017
14 d’abril del 2017
13 d’abril del 2017
Irene
Cuando fotografías a gente en color, fotografías sus ropas. Pero cuando fotografías a gente en blanco y negro, fotografías sus almas. Ted Grant
12 d’abril del 2017
2 d’abril del 2017
L'Est. Poesia. J.C. González Pujalte
Aquell Ticià. Aquell Veronese. Aquell Correggio
que pensava i repenso, que rememoro
i gaudeixo com penso i rememoro i gaudeixo
aquella escala que pujàvem i baixàvem
del barri més cèntric de Sarajevo.
Aquella anunciació de Gerhard Richter.
Aquella bellíssima muralla que tota una tarda
vam estar caminant d’un cantó a l’altre
imitant embogits el xiscle dels gavians.
Aquells draps que havíem deixat
a l’estenedor de la galeria amb d’altres
draps menors i de cuina i roba interior.
I la lenta desfeta del crepuscle entre les roques
de les llunyanes illes dels morts.
I les velles cançons i tristes que s’alçaven
des de recòndits paratges dels Balcans.
Sota el balcó passaven alguns homes
amb banderes imperials mastegant paraules
de sang i de carn. Era llavors quan callàvem.
http://ttamayo.com/2016/12/pintura-fotografia-la-obra-gerhard-richter-parte-1/
L'Anunciació de Gherard Richter
que pensava i repenso, que rememoro
i gaudeixo com penso i rememoro i gaudeixo
aquella escala que pujàvem i baixàvem
del barri més cèntric de Sarajevo.
Aquella anunciació de Gerhard Richter.
Aquella bellíssima muralla que tota una tarda
vam estar caminant d’un cantó a l’altre
imitant embogits el xiscle dels gavians.
Aquells draps que havíem deixat
a l’estenedor de la galeria amb d’altres
draps menors i de cuina i roba interior.
I la lenta desfeta del crepuscle entre les roques
de les llunyanes illes dels morts.
I les velles cançons i tristes que s’alçaven
des de recòndits paratges dels Balcans.
Sota el balcó passaven alguns homes
amb banderes imperials mastegant paraules
de sang i de carn. Era llavors quan callàvem.
L'Anunciació de Gherard Richter
Diumenge al matí
Rellegint Jo confesso, de Jaume Cabré
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...
30 de març del 2017
26 de març del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)