Bons moments. Àngels

3 de març del 2018

De La llibreria...

"- Jo no crec que els homes siguin millors jutges que les dones -va dir la Florence-. Però passen menys temps lamentant les seves decisions.

-He tingut molt temps per prendre la meva. Però mai no he ingut problemes per arribar a una conclusió. Deixi que li digui què és el que més admiro de l'ésser humà. El que més valoro és la virtut que comparteix amb els déus i els animals i que, només per això, no s'hauria de considerar una virtut. Parlo del coratge. Vostè, senyora Green, posseeix aquesta qualitat en abundància."

"9 de desembre de 1959

Benvolgut senyor Thornton,

Un bon llibre és la preciosa saba de l'ànima d'un mestre, embalsamada i conservada com un tresor amb la intenció d'oferir vida més enllà de la vida, i per això sens dubte es tracta d'un article de primera necessitat.

       Sincerament, Florence Green"

Del llibre La llibreria, de Penelope Fitzgerald 

https://www.youtube.com/watch?v=yjz2TvC2TT4

27 de febrer del 2018

queremos hacerles creer en un mundo donde sólo cuentan los primeros violines

Cada alumno toca su instrumento, no vale la pena ir contra eso. Lo delicado es conocer bien a nuestros músicos y encontrar la armonía. Una buena clase no es un regimiento marcando el paso, es una orquesta que trabaja la misma sinfonía. Y si has heredado el pequeño triángulo que sólo saber hacer ting ting, o el birimbao que sólo hace bloing bloing, todo estriba en que lo hagan en el momento adecuado, lo mejor posible, que se conviertan en un triángulo excelente, un birimbao irreprochable, y que estén orgullosos de la calidad que su contribución confiere al conjunto. Puesto que el gusto por la armonía les hace progresar a todos, el del triángulo acabará también sabiendo música, tal vez no con tanta brillantez como el primer violín, pero conocerá la misma música.

Hizo una mueca fatalista:

-El problema es que queremos hacerles creer en un mundo donde sólo cuentan los primeros violines.

Una pausa:

-Y que algunos colegas se creen unos Karajan que no soportan dirigir el orfeón municipal. Todos sueñan con la Filarmónica de Berlín, lo que es comprensible...

(pp.114-116)

Daniel Pennac, Mal de escuela