4 de març del 2017
Matí de flors de presseguers
Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
Josep Carner, els fruits saborosos
26 de febrer del 2017
24 de febrer del 2017
19 de febrer del 2017
14 de febrer del 2017
els anys només importen per tot allò que cadascú assumeix com a vida viscuda
Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.
Del llibre «Miquel Martí i Pol, Obra Poètica/4 1991-2003» (Edicions 62)
12 de febrer del 2017
5 de febrer del 2017
31 de gener del 2017
26 de gener del 2017
22 de gener del 2017
Llegint Visió de l'Ebre Català
Calia
avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga,
obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en
l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes,
feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits
per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que
haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega,
la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i
caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.
Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de
suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé
es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten
tampoc patrons de riu. A la
Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és
vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor...
Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va
dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un
llagut, és com si recités el poema més bell del món.
Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,
Centre d’Estudis de la
Ribera d’Ebre, 1983
10 de gener del 2017
Els teus fills no són els teus fills Khalil Gibran
Els teus fills no són els teus fills
són fills i filles de la vida
desitjosa de si mateixa.
No vénen de tu, sinó a través de tu
i malgrat que estiguin en tu
no et pertanyen.
Pots donar-los el teu amor,
però no els teus pensaments, perquè,
ells tenen els seus propis pensaments.
Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè elles,
viuen a la casa del demà,
que no pots visitar
ni tan sols en somnis.
Pots esforçar-te a ser com ells,
però no procuris fer-los semblants a tu
perquè la vida no retrocedeix,
ni s’atura en l’ahir.
Tu ets l’arc del qual, els teus fills
Deixa que la inclinació
a la teva mà d’arquer
sigui per la felicitat.
Kahlil Gibran
L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix (Saint-Exupéry)
L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix (Saint-Exupéry)
8 de gener del 2017
petit homenatge a Jaime Gil de Biedma
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde—como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
—envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Recitat pel mateix Jaime Gil de Biedma
5 de gener del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)