Baby Can I hold you ...

La Toscana

... el paisatge de la Toscana em sembla el més bell del món. En primer lloc, perquè és la millor expressió que he vist mai del seu gènere. I en segon lloc perquè aquest gènere, el del paisatge toscà, em sembla el més excels de tots, el més admirable. La Toscana és el gran exemple universal del paisatge humanitzat. I això és a mig camí de la virginitat natural i de l'artificiositat absoluta. És paisatge, és naturalesa, però s'hi noten les ditades de la gent, i de molta gent, i durant molt de temps.

No és un invent de l'home, no és una creació de l'home, no és una creació de l'home damunt del buit, però transparenta l'home. La Toscana no és ni selva ni jardí. No és evidentment un paratge incògnit, un paradís desert dels que agraden de descobrir [...] És un paisatge de bosquets i de bladars, d'ondulacions suaus del terreny, on sempre tens l sensació que sota qualsevol promontori del terreny pot haver-hi les restes d'una antiga ciutat d'una civilització feliç.

Vicenç Villatoro, pròleg del llibre Toscana Florència de Sergio Romano

Bach

Bausen

                                 Casa de Concepció

    Casa de Jacinta

    Juanito Toquera

   Finestra de casa

Pujant a Estany de Mar, Val d'Aran

Hommage à Debussy, Albert Guinovart

Dia mundial de la fotografia

Bausen

Recordant García Lorca

Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar 

García Lorca

Motius per llegir

“La verdadera vida, la vida por fin descubierta y aclarada, la única vida, por consiguiente, plenamente vivida, es la literatura: una vida que en cierto sentido vive a cada instante en todos los hombres tanto como en el artista, pero no la ven, porque no intentan aclararla”.

(Marcel Proust)

Flors d'estiu

Un tastet de Chocolat

Artiga de Lin

Concierto de Aranjuez, Chet Baker and Company

Pujant al Montardo

"La mitad de la belleza depende del paisaje; y la otra mitad de la persona que la mira"

                                                                                                                       (Hermann Hesse)

IX Recreació històrica Faió de la Batalla de l'Ebre

Parlo d'un riu mític i remorós, Gerard Vergés

PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d'aigua.

Parlo de la verdor d'un delta immens;

parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis

com volves vives de la neu més blanca)

i del flamenc rosat (de l'íntim rosa

d'un pit de noia gairebé entrevist).

I parlo del coll-verd brunzint per l'aire

com la pedra llançada per la fona,

de l'anguila subtil com la serpent,

la tenca platejada de les basses.

Parlo del llarg silenci on es fonien

l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;

parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,

dels tarongers florits i l'api tendre,

de l'aixada i la falç, del gos a l'era.

(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d'un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan afuats com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d'ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava

or tremolós a l'aigua amorosida,

punts de llum a les ales dels insectes,

solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

Jo tenia una granja a l'Àfrica...

Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons Ngong. L'equador travessava aquelles terres altes a un centenar de milles al nord, i la granja s'assentava a una alçada d'uns sis mil peus. Durant el dia et senties a una gran altitud, prop del sol, les primeres hores del matí i les tardes eren netes i assossegades, i les nits fredes. 

Pel camí de Sant Bertomeu

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci, 
 jo vull la pau -però no vull l'oblit. 

                                     Màrius Torres

Agró roig

Cardó en blanc i negre