2 d’abril del 2017

Ciaccona del Paradiso e del Inferno

L'Est. Poesia. J.C. González Pujalte

Aquell Ticià. Aquell Veronese. Aquell Correggio 
que pensava i repenso, que rememoro
 i gaudeixo com penso i rememoro i gaudeixo 
aquella escala que pujàvem i baixàvem 
del barri més cèntric de Sarajevo. 
Aquella anunciació de Gerhard Richter. 
Aquella bellíssima muralla que tota una tarda 
vam estar caminant d’un cantó a l’altre 
imitant embogits el xiscle dels gavians. 
Aquells draps que havíem deixat 
a l’estenedor de la galeria amb d’altres 
draps menors i de cuina i roba interior. 
I la lenta desfeta del crepuscle entre les roques 
de les llunyanes illes dels morts. 
I les velles cançons i tristes que s’alçaven 
des de recòndits paratges dels Balcans. 
Sota el balcó passaven alguns homes 
amb banderes imperials mastegant paraules 
de sang i de carn. Era llavors quan callàvem. 


   http://ttamayo.com/2016/12/pintura-fotografia-la-obra-gerhard-richter-parte-1/ 

L'Anunciació de Gherard Richter

Diumenge al matí


Rellegint Jo confesso, de Jaume Cabré

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...

30 de març del 2017

Disorder


Disorder, una bona exposició fotogràfica que et deixa el cor encongit, al Palau Robert 

20 de març del 2017

Cap de setmana caminant per la neu












Joan Manuel Serrat recita amb Love Of Lesbian en El Poeta Halley,

Acojo en mi hogar 
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera 
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes 
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un 
Sujeto que un día fue su amo 
Y de tan creído que era prescindió del predicado 

Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados, 
A tres adverbios muertos de frío 
Y a otros tanto de la raza pronombre 
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño 

Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas 
Y me las llevo a casa 
Las vacuno de la rabia 
Y las peino a mi manera 
Como si fueran hijas únicas 
Porque en verdad todas son únicas 

Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones 
Les doy un beso de tinta 
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los 
Acentos en el patio 

A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas 
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema 

Casi siempre te abandonan demasiado pronto 
Y las escuchas en bocas ajenas 
Y te alegras 
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo 

Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío 
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio 
Siempre fiel, siempre contigo 

Pero todo es ley de vida 

Como un día me dijo el poeta Halley, 
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas 
Y a brillar, que son dos sílabas

(Love of Lesbian, fragment)

C'est la vie