14 d’abril del 2017
13 d’abril del 2017
Irene
Cuando fotografías a gente en color, fotografías sus ropas. Pero cuando fotografías a gente en blanco y negro, fotografías sus almas. Ted Grant
12 d’abril del 2017
2 d’abril del 2017
L'Est. Poesia. J.C. González Pujalte
Aquell Ticià. Aquell Veronese. Aquell Correggio
que pensava i repenso, que rememoro
i gaudeixo com penso i rememoro i gaudeixo
aquella escala que pujàvem i baixàvem
del barri més cèntric de Sarajevo.
Aquella anunciació de Gerhard Richter.
Aquella bellíssima muralla que tota una tarda
vam estar caminant d’un cantó a l’altre
imitant embogits el xiscle dels gavians.
Aquells draps que havíem deixat
a l’estenedor de la galeria amb d’altres
draps menors i de cuina i roba interior.
I la lenta desfeta del crepuscle entre les roques
de les llunyanes illes dels morts.
I les velles cançons i tristes que s’alçaven
des de recòndits paratges dels Balcans.
Sota el balcó passaven alguns homes
amb banderes imperials mastegant paraules
de sang i de carn. Era llavors quan callàvem.
http://ttamayo.com/2016/12/pintura-fotografia-la-obra-gerhard-richter-parte-1/
L'Anunciació de Gherard Richter
que pensava i repenso, que rememoro
i gaudeixo com penso i rememoro i gaudeixo
aquella escala que pujàvem i baixàvem
del barri més cèntric de Sarajevo.
Aquella anunciació de Gerhard Richter.
Aquella bellíssima muralla que tota una tarda
vam estar caminant d’un cantó a l’altre
imitant embogits el xiscle dels gavians.
Aquells draps que havíem deixat
a l’estenedor de la galeria amb d’altres
draps menors i de cuina i roba interior.
I la lenta desfeta del crepuscle entre les roques
de les llunyanes illes dels morts.
I les velles cançons i tristes que s’alçaven
des de recòndits paratges dels Balcans.
Sota el balcó passaven alguns homes
amb banderes imperials mastegant paraules
de sang i de carn. Era llavors quan callàvem.
http://ttamayo.com/2016/12/pintura-fotografia-la-obra-gerhard-richter-parte-1/
L'Anunciació de Gherard Richter
Diumenge al matí
Rellegint Jo confesso, de Jaume Cabré
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...
30 de març del 2017
26 de març del 2017
25 de març del 2017
20 de març del 2017
Joan Manuel Serrat recita amb Love Of Lesbian en El Poeta Halley,
Acojo en mi hogar
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un
Sujeto que un día fue su amo
Y de tan creído que era prescindió del predicado
Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados,
A tres adverbios muertos de frío
Y a otros tanto de la raza pronombre
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño
Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas
Y me las llevo a casa
Las vacuno de la rabia
Y las peino a mi manera
Como si fueran hijas únicas
Porque en verdad todas son únicas
Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones
Les doy un beso de tinta
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los
Acentos en el patio
A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema
Casi siempre te abandonan demasiado pronto
Y las escuchas en bocas ajenas
Y te alegras
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo
Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio
Siempre fiel, siempre contigo
Pero todo es ley de vida
Como un día me dijo el poeta Halley,
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas
Y a brillar, que son dos sílabas
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un
Sujeto que un día fue su amo
Y de tan creído que era prescindió del predicado
Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados,
A tres adverbios muertos de frío
Y a otros tanto de la raza pronombre
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño
Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas
Y me las llevo a casa
Las vacuno de la rabia
Y las peino a mi manera
Como si fueran hijas únicas
Porque en verdad todas son únicas
Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones
Les doy un beso de tinta
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los
Acentos en el patio
A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema
Casi siempre te abandonan demasiado pronto
Y las escuchas en bocas ajenas
Y te alegras
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo
Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio
Siempre fiel, siempre contigo
Pero todo es ley de vida
Como un día me dijo el poeta Halley,
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas
Y a brillar, que son dos sílabas
(Love of Lesbian, fragment)
12 de març del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





































