En Bernat se sentia incòmode davant d’aquella expansió tan singular de l’Adrià.
Va assenyalar l’armari, l’Adrià va arronsar-se d’espatlles, en Bernat ho va interpretar com sí, tu mateix, i va treure’n el Vial i va regalar-li un parell de fantasies de Telemann, al final de les quals em vaig sentir més bé, gràcies, Bernat, amic meu.
—Si vols plorar més, plora, eh?
—Gràcies per donar-me’n permís —va somriure l’Adrià.”
Jo confesso, Jaume Cabré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada