Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges

15 d’agost del 2019

Islàndia, l'illa secreta


Què m'emportaria d'Islàndia? La Blue Lagoon, la platja de Vík, una cabana al mig del no-res, un trosset de la llacuna de Jökulsárlón, una caseta d'Akureyri, una cascada, qualsevol, una raboseta àrtica, la casa fantasma de Reykjavík on van trobar-se Gorbachov i Reagan per acabar amb la guerra freda, un trosset de Thingvellir, i moltes coses més... Un país impressionant. La lectura del llibre Islàndia: L'illa secreta de Xavier Moret em va ajudar a trobar l'encant d'aquest país, i a enamorar-me d'ell ja abans de visitar-lo. No em va defraudar, en absolut, encara em va corprendre més i en vaig marxar d'ell fascinada de tanta i tanta bellesa.
Clicant a la fotografia podreu veure un vídeo resum del viatge que vam fer Montse i jo a la Terra de foc i gel.

El grup de música Sigur Ros també em va ajudar a conèixer una mica qui són els islandesos, com estimen la seva terra i les seves arrels. Heima és un documental dels grup de fa uns anys que ha donat la volta al món, una meravella de música i d'imatges de l'illa secreta.
I aquesta cançó Starálfur una petita mostra de qui són. 

8 de maig del 2017

Patria

El sermón. La una en un extremo, la otra en el otro lado del mismo banco, separadas por tres o cuatro feligreses, don Serapio las vio desde el estrado con atril que le servía de púlpito. No las mencionó, eso no, sino que abandonando de pronto el insulso tema que había abordado, se dio a improvisar con cierto atropello al principio, la verdad sea dicha, frases sobre la paz y la reconciliación, el perdón y la convivencia, a mí que no me digan, principal, si no exclusivamente, a las dos mujeres.

Patria, Fernando Urumburu

   http://s.libertaddigital.com/2017/02/08/patria-Aramburu-detalle.jpg

7 de maig del 2017

Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…



Adéu, Adrià. M’ho dic ara per si de cas. Miro al meu voltant, el despatx on he passat tantes hores. «Per un instant, encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure… Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…», diu l’emperador Adrià abans de morir. Petita ànima. Ànima tendra i flotant, Sara, companya del meu cos: primer te n’has anat tu als llocs pàl·lids, gelats i nus. Quina putada. Agafo el telèfon i deixo d’escriure. Marco el número de mòbil del meu amic: fa mesos que no en sé res, jo tancat, escrivint-te.

                                                                                 Jo confesso, Jaume Cabré

Fi de la lectura, relectura, de Jo confesso. El millor llibre de la literatura catalana, que es considerarà ben aviat, si encara no ho és, un clàssic universal. 

30 d’abril del 2017

Jo confesso, de Jaume Cabré. Fragment.


“El poder de l’art rau en l’obra d’art o més aviat en l’efecte que fa en la persona? Tu què en penses?

—Que ho has d’escriure —va insistir la Sara al cap d’uns quants dies—. Així t’hi entendràs més.
—Per què Homer em paralitza? Per què el quintet amb clarinet de Brahms em deixa sense respiració?
—Escriu-ho —li va dir en Bernat de seguida—. I em faràs un favor, perquè jo també ho vull saber.
—Com és que no sóc capaç d’agenollar-me davant de ningú i en canvi sento la Pastoral de Beethoven i no em fa res reverenciar-la?
—La Pastoral és molt suada.
—Creu-t’ho. Saps d’on venia, Beethoven? De les cent vuit simfonies de Haydn.
—I també venia de les quaranta-una de Mozart.
—És cert. Però Beethoven només en va poder fer nou. Perquè gairebé totes nou viuen en un altre graó de complexitat moral."

                                                                                             (Jaume Cabré)


25 d’abril del 2017

En Bernat se sentia incòmode...


En Bernat se sentia incòmode davant d’aquella expansió tan singular de l’Adrià.

Va assenyalar l’armari, l’Adrià va arronsar-se d’espatlles, en Bernat ho va interpretar com sí, tu mateix, i va treure’n el Vial i va regalar-li un parell de fantasies de Telemann, al final de les quals em vaig sentir més bé, gràcies, Bernat, amic meu.
—Si vols plorar més, plora, eh?
—Gràcies per donar-me’n permís —va somriure l’Adrià.”

                                                                                                 Jo confesso, Jaume Cabré