T'agrada l'òpera?

Jaime Gil de Biedma. Retrat d'un poeta. TVE

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-gil-biedma/885422/

Idilio en el café

Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.

No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.

Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
y este beso igual que un largo túnel.

 

                                           Jaime Gil de Biedma

El seu poema preferit:

               

RIBERA DE LOS ALISOS

Los pinos son más viejos.

Sendero abajo,

sucias de arena y rozaduras

igual que mis rodillas cuando niño,

asoman las raíces.

Y allá en el fondo el río entre los álamos

completa como siempre este paisaje

que yo quiero en el mundo,

mientras que me devuelve su recuerdo

entre los más primeros de mi vida.

 

Un pequeño rincón en el mapa de España

que me sé de memoria, porque fue mi reino.

Podría imaginar

que no ha pasado el tiempo,

lo mismo que a seis años, a esa edad

en que el dormir descansa verdaderamente,

con los ojos cerrados

y despierto en la cama, las mañanas de invierno,

imaginaba un día del verano anterior.

Con el olor

profundo de los pinos.

Pero están estos cambios apenas perceptibles,

en las raíces, o en el sendero mismo,

que me fuerzan a veces a deshacer lo andado.

Están estos recuerdos, que sirven nada más

para morir conmigo.

 

Por lo menos la vida en el colegio

era un indicio de lo que es la vida.

Y sin embargo, son estas imágenes

– una noche a caballo, el nacimiento

terriblemente impuro de la luna,

o la visión del río apareciéndose

hace ya muchos años, en un mes de septiembre,

la exaltación y el miedo de estar solo

cuando va a atardecer -,

antes que otras ningunas,

las que vuelven y tienen un sentido

que no sé bien cuál es.

La intensidad

de un fogonazo, puede que solamente,

y también una antigua inclinación humana

por confundir belleza y significación.

 

Imágenes hermosas de una historia

que no es toda la historia.

Demasiado me acuerdo de los meses de octubre,

de las vueltas a casa ya de noche, cantando,

con el viento de otoño cortándonos los labios,

y la excitación en el salón de arriba

junto al fuego encendido, cuando eran familiares

el ritmo de la casa y el de las estaciones,

la dulzura de un orden artificioso y rústico,

como los personajes

en el papel de la pared.

Sueño de los mayores, todo aquello.

Sueño de su nostalgia de otra vida más noble,

de otra edad exaltándoles

hacia una eternidad de grandes fincas,

más allá de su miedo a morir ellos solos.

Así fui, desde niño, acostumbrado

al ejercicio de la irrealidad,

y todavía, en la melancolía

que de entonces me queda,

hay rencor de conciencia engañada,

resentimiento demasiado vivo

que ni el silencio y la soledad lo calman,

aunque acaso también algo más hondo

traigan al corazón.

Como el latido

de los pinares, al pararse el viento,

que se preparan para oscurecer.

 

Algo que ya no es casi sentimiento,

una disposición de afinidad profunda

con la naturaleza y con los hombres,

que hasta la idea de morir parece

bella y tranquila. Igual que este lugar.

Escolta mentre voles

Pareu tots els rellotges

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel

escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;

poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,

i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,

el treball setmanal i el descans de diumenge,

migdia i mitjanit, paraules i cançons.

Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,

enretireu la lluna, desarboleu el sol,

buideu el mar, desforesteu els boscos,

perquè ja res pot dur-me res de bo.

                                        H.W. AUDEN

Traduït de l'anglès per Salvador Oliva

Bado amb el pas dels núvols —sempre canviants—, les postes de sol, el vol de les orenetes (cada vegada n’hi ha menys) i el trescar dels pardals.

                                                                                            Artur Bladé i Desumvila

Killian Jornet

Ahir a la nit vaig poder veure a TV3 el documental que s'ha filmat sobre Killian Jornet, Una línia fina de Sébastian Montaz- Rosset. Un documental on Jornet explica la seua filosofia de vida, per què corre, per què fa el que fa...
La primera vegada que vaig començar a conèixer-lo va ser al programa també de TV3 El convidat de l'Albert Om. Em va sorprendre que aquest noiet esprimatxat, parlés de la vida, de la felicitat, dels seus reptes... la humilitat i la generosita són  uns dels seus valors principals.
"El concepte de victòria és important, perquè les victòries es viuen. Guanyar i sentir que ets el guanyador és important. Però no concebo la victòria únicament com guanyar una cursa, com creuar la meta en primer lloc. Primer que res, guanyar és sentir emocions. Per mi, guanyes una cursa quan arribes a la meta i pots plorar."

"Aquesta vida nòmada plena de descobriments és un privilegi. al final, em quedaré amb el records dels viatges i de totes les persones que he conegut. crec que tinc sort perquè he conegut moltes persones de les quals he après."

"sóc molt competitiu amb mi mateix. Et compares amb els altres per posar-te límits. Quan en una cursa supero els altres, m'alegro que m'hagin donat l'impuls, però no haver-los guanyat. Cadascú corre la seua pròpia cursa, i dóna el millor d'ell mateix."

Avui al diari Vilaweb ha sortit la notícia de com van registrar el documental: http://www.vilaweb.cat/noticia/4070881/20130104/qui-enregistrat-lespectacular-film-kilian-jornet.html

La nit del meu primer retorn al clos natal em va fer comprendre que la desesperança no és una actitud vital […] i que calia sobrepassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.

 

                                                                                 Artur Bladé i Desumvila, Viatge a l’esperança

    La foto és de José Luis Ordovás

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

                                              Miquel Martí i Pol

Vissi d'arte (Tosca). 2n Acte

No tinc paraules!!!

Feliç 2013

Feliç 2013! Són les paraules que des d'ahir hem sentit i escrit més tothom, desitjant-ho als amics i amigues, família, companys i companyes de feina, al facebook, al twitter...
I desitgem que així sigui. Sembla que aquest any que acabem d'iniciar estarà encara més ple d'incerteses que l'any que hem deixat. Serà dur, ens ho ha anunciat tothom. Però dins de tota aquesta inseguretat i aquests dubtes, hem de continuar caminant, seguir sent com són, que no ens atemoreixi res, valents i plens de bones esperances i desitjos que sabem que aconseguirem, amb lentitud -segurament- , però amb bondat i amb confiança.
Aquests anys d'incertitud ens estan servint per retrobar uns valors que els teníem una mica oblidats, deixats de banda, i ha estat aquest canvi de rumb de la societat, que ens hem adonat que l'empatia, la solidaritat, la generositat, el respecte... i tants altres! Ens fan veure les coses d'una altra manera.

FELIÇ, ESPERANÇAT, IL·LUSIONAT, SORTÓS, CORATJÓS, ... 2013!

    Juan Genovés (1930): el abrazo de 1974

Les figures del nostre pessebre també s'han manifestat contra les retallades

Bon Nadal!

Cinema Paradiso, una música que convida a somiar...

Motivar els adolescents

La revista Graó aquest mes va dedicada a la motivació de l'adolescent. Un dels articles està signat pel Joan Vaello Orts, professor i orientador a secundària i professor de la UNED. És autor, entre altres, dels llibres Cómo dar clase a los que no quieren i El professor emocionalment competent.
Vaells escriu:

La motivació és una qüestió de competència de motius. El problema, doncs, no és de dèficit de motivació, sinó de manca d’atractiu de l’oferta educativa, davant de l’excés de motivació dispersa. Cal que la motivació s’orienti a aconseguir la seva activació en dues direccions: interès per fer allò que els agrada i voluntat per fer allò que no els agrada.

Per abordar la manca de motivació pels estudis en l’adolescència, el primer que cal fer és entendre que no hi ha adolescents o preadolescents desmotivats. Els adolescents estan hipermotivats… per tot allò que els interessa i els serveix per aconseguir les finalitats que persegueixen, segons la seva escala de valors. La motivació és una qüestió de competència de motius. El problema, doncs, no és de dèficit de motivació, sinó de manca d’atractiu de l’oferta educativa, davant de l’excés de motivació dispersa.

 

És possible…?

La pregunta, doncs, és la següent: com aconseguir que els adolescents, immersos dia i nit en una voràgine de cants de sirena distractors i activitats disperses que xuclen el seu temps i la seva ment, dediquin la seva atenció, el seu interès i el seu esforç a l’estudi?

Una possibilitat temptadora, però estèril i exculpatòria, és afirmar que el jovent d’avui dia s’ha tornat irresponsable, immadur i acomodat; que el problema ens és aliè, i que les causes i les solucions es troben lluny del nostre abast. Aquesta postura ens instal·la en la passivitat, el desencantament i la lamentació contínua.

 

El secret de l’educació consisteix més a contagiar ganes que a transmetre coneixements. Si els contagies ganes, poden cercar coneixements; però si només els transmets coneixements, no poden cercar ganes

 

Una altra possibilitat, més reconfortant i proactiva, consisteix a preguntar-nos què podem fer per millorar els índexs d’implicació en l’estudi. Certament, hi podem fer molt. El secret de l’educació, especialment en nivells obligatoris com ara l’educació secundària, consisteix més a contagiar ganes que a transmetre coneixements. Si els contagies ganes, poden cercar coneixements; però si només els transmets coneixements, no poden cercar ganes.

 

Tres competències, dues dianes, un objectiu

 

Intenció, atenció, contenció. Hi ha tres competències que tenen un pes notable en la motivació escolar: intenció (actitud d’intentar-ho), atenció (capacitat de focalitzar els nostres recursos en una concentració sostinguda i activa, a classe i a casa), i contenció (capacitat de renúncia a elements de distracció). Totes tres es poden entrenar; si no s’entrenen, s’atrofien, i una successió de classes amb l’alumnat disponible durant hores és una oportunitat excel·lent per a fer-ho. Les classes, doncs, haurien de ser (i la majoria ho són) plataformes d’enfortiment d’aquestes tres competències relacionades amb l’activació vers l’estudi, tenint en compte que els esforços del professorat en aquest sentit no haurien de ser aïllats, successius i dispersos, sinó confluents, influents i persistents, per tal d’aconseguir contrarestar la força de la resta d’estímuls i influències.

Interès i voluntat. Cal que la motivació s’orienti a aconseguir la seva activació en dues direccions: interès per fer allò que els agrada i voluntat per fer allò que no els agrada. Les dianes preferents del professorat haurien de ser despertar l’interès (tot seleccionant continguts interessants i podant continguts superflus perquè tinguin cabuda els temes que els engresquin) i enfortir la voluntat (mitjançant l’entrenament constant a base de reptes i d’hàbits cada cop més autònoms, i la preparació en superació d’obstacles i adversitats).

 tots dos a Graó.

Aquest article pertany al núm. 1 de Dotze18, gener 2013.

 

Parts d'una professora

"Disfruta de la vida, es más tarde de lo que crees"Dietrich Grönemeyer

Avui a la Contra de La Vanguardia entrevisten Dietrich Grönemeyer, catedràtic, metge i pare de la microteràpia.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20121128/54355910750/la-contra-dietrich-gronemeyer.html

Aprendre a gestionar les emocions. REDES TV2. E. Punset

Redes - Aprender a gestionar las emociones

• Redes - Aprender a gestionar las emociones

Una entrevista a Tonucci

 

Revolució Tonucci (Itàlia, 1941) creu que hem d'aprendre a escoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa

THAÏS GUTIÉRREZ

Francesco Tonucci a la seu del Museu Blau, a Barcelona, on va impartir una conferència. CRISTINA CALDERER

Fa 50 anys que es dedica a l'educació i explica, sense sorprendre's, que encara aprèn coses. És assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i ha passat per la ciutat per fer una conferència al Museu Blau.

Com ha de ser una bona escola?

Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials i de la dictadura espanyola les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació a tots els ciutadans. Tots els nens i les nenes espanyols i italians van a escola avui, i això és un gran resultat. Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Per què?

La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens a qui no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals, abans de pensar en les disciplines. Hem de construir aquestes bases, perquè sense tenir-les els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

 Com es construeixen les bases?

Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses.

 Actualment els índexs de lectura no paren de caure.

Perquè es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

 Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.

Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans. Els mestres també funcionen així: els mestres d'infantil compten menys, treballen més i cobren menys; això correspon a una idea antiga i falsa del desenvolupament dels nens. Els mestres d'infantil haurien de cobrar més que els d'universitat.

 Cal tractar més bé els mestres.         

Els nostres polítics no saben res de ciència i no tenen en compte que el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits. Els mestres de primària són els que estan fent la feina més important i alhora és la que té més riscos, perquè els danys poden ser molt greus.

 L'educació infantil és la més important de totes?

Sí, ho diu la ciència. En el moment del naixement i en els primers anys de vida és quan els nens aprenen les coses més importants. I això trastorna totalment la relació que tenim amb els nens a l'escola. Si els veiem com éssers buits els veiem com éssers iguals, i no ho són. Però si creiem que els nens són éssers que saben coses ens qüestionarem si podem aprofitar tota aquesta riquesa i posar-la en moviment perquè l'aprenentatge no sigui passar del desconegut al conegut, sinó un passatge del que sabem al que sabem millor, aprofundint en les coses.

 Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?

Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

 Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?

 El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

 

Un altre SINGULARS

El protagonista d'aquest programa de Singulars del Canal 33, presentat per Jaume Barberà és Antonio Turiel. És físic, matemàtic i investigador de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC.  Turiel comenta que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement. Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d'aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l'Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4325010 

 

 

I plou, i plou, i plou

Una mica d'alegria recordant un clàssic ballant i cantant sota la pluja