22 de gener de 2017

Llegint Visió de l'Ebre Català







Calia avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes, feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.



Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten tampoc patrons de riu. A la Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor... Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un llagut, és com si recités el poema més bell del món.


Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,  Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 1983


10 de gener de 2017

Els teus fills no són els teus fills Khalil Gibran



Els teus fills no són els teus fills

són fills i filles de la vida

desitjosa de si mateixa.



No vénen de tu, sinó a través de tu

i malgrat que estiguin en tu

no et pertanyen.



Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, perquè,

ells tenen els seus propis pensaments.



Pots abrigar els seus cossos,

però no les seves ànimes, perquè elles,

viuen a la casa del demà,

que no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells,

però no procuris fer-los semblants a tu

perquè la vida no retrocedeix,

ni s’atura en l’ahir.



Tu ets l’arc del qual, els teus fills

com fletxes vives són llançats.



Deixa que la inclinació

a la teva mà d’arquer

sigui per la felicitat.


Kahlil Gibran



 L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix (Saint-Exupéry)

8 de gener de 2017

petit homenatge a Jaime Gil de Biedma




Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
—como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
—envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.


Recitat pel mateix Jaime Gil de Biedma

16 de desembre de 2016



Si pudieses liberarte, 
por una vez de ti mismo,
el secreto de los secretos
se abriría a ti.
El rostro de lo desconocido,
oculto más allá del universo,
aparecería en el 
espejo de la percepción.

Rumi


El corazón del hombre es un instrumento musical, contiene una música grandiosa.
Dormida,pero está allí, esperando el momento apropiado para ser interpretada,
expresada, cantada, danzada. Y es a través del amor que el momento llega.

Rumi


York en blanc i negre










14 de desembre de 2016

La vida perenne





Sea Ulises tu guía 
al viajar por tu vida, compañero. 
Tapona tus oídos contra toda sirena, 
átate al duro mástil de tu barca.
Y, obediente a tu brújula secreta, 
pon rumbo a la aventura irrenunciable: 
el viaje hacia ti mismo.

José Luis sampedro

18 de novembre de 2016

13 de novembre de 2016

... De Fernando Pessoa






"Llega un momento en que es necesario abandonar las ropas usadas que ya tienen la forma de nuestro cuerpo  y olvidar los caminos que nos llevan siempre a los mismos lugares. Es el momento de la travesía. Y, si no osamos emprenderla, nos habremos quedado para siempre al margen de nosotros mismos"

Fernando Pessoa

4 de novembre de 2016

O nature de l'òpera Werther de Massanet




Je ne sais si je veille ou si je rêve encore!
Tout ce qui m’environne a l’air d’un paradis;
le bois soupire ainsi qu’une harpe sonore;
Un monde se révèle à mes yeux éblouis.

Ô Nature, pleine de grâce,
reine du temps et de l’espace,
daigne acceuillir celui qui passe
et te salue, humble mortel!
Mystérieux silence!...  Ô calme solennel!
Tout m’attire et me plaît!...
Ce mur et ce coin sombre..
Cette source limpide et la fraicheur de l’ombre
Il n’est pas une haie, il n’est pas un buisson
où n’ éclose une fleur,
où ne passe un frisson!
Ô Nature, enivre-moi de tes parfums!
Mère, éternellement jeune, adorable et pure,
Ô Nature, Et toi, soleil,
viens m’inonder de tes rayons!