31 d’octubre del 2014

La vaca cega... un conte de Memòries d'una oreneta de Bécquer

"Sóc cega i immortal, a primer cop d'ull, carn de canó i al mateix temps de poesia, sí, vaig nàixer per a l'art de la inspiració d'un home de lletra, un gran poeta es va fixar en mi, i em va esculpir amb tinta inesborrable, la tinta dels genis de debò, ja no moriré als ulls de la sensibilitat lectora, jo que tinc la mirada enfosquida en vida, erma de llum, seré claror perenne de la cultura catalana."

Així comença el conte, fent clares referències a la protagonista del poema de Joan Maragall, La vaca cega. El que fa l'Albert Guiu és manllevar el personatge i se'l fa seu, li dóna vida de nou en un conte ple de tendresa i emoció pura. La vaca és cega, sí, i explica com va anar la seva ceguesa, no de naixement, perquè recorda els colors de la vida i els descriu a través de "blaus rierols", "fullatges ocres i vermells", "blancs de volves [...] quan l'hivern mana el calendari"... No és una vaca trista perquè amb el record de la llum viu. Si la vaca cega de Maragall tenia un to de melangia, tristesa i desànim, la vaca de Guiu, tot i la ceguesa, és pura vitalitat i traspua valor, valentia i coratge: estima la vida, comparteix versos amb una amiga i té un "amor esporàdic o sexe esporàdic" amb Lluner, un brau que tot i que té d'altres amors, "és un bàlsam més per a la ceguesa que m'acompanya", diu.

"...avui, tot i continuar empresonada per l'obscuritat perpètua, i per tant amb l'alegria ablanida, em sento més jo, i xarro amb més energia i alegria, últimament, a voltes em sorprenc ballant alguna cançó i penso que el genial poeta que em va immortalitzar, estaria content de veure'm millor que quan em descrivia amb un lirisme, d'altra banda, genial. Perquè ja no brando tristament la llarga cua, la moc amb més agilitat i destresa perquè interiorment accepto  més les meves circumstàncies i de retruc m'accepto més..."

El conte, molt breu, acaba fent referència al poema original de Maragall, fent d'ell un cant per a tots "de natura, amistat i poesia, en grau superlatiu."

La lliçó de principis i de coherència de Jordi Savall


Carta de Jordi Savall on renuncia al Premi Nacional de Música

"...
Rebre la notícia d'aquest important premi m'ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes."


29 d’octubre del 2014

Arribant al mes de novembre...amb Joan Maragall



      El vermell dels arbres,
encès per la posta – dels sols hivernals,
      delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
      el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
      Gosa el moment;
      gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat;
      un dia de vida és vida:
gosa el moment que t’ha sigut donat.
No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d’haver-los cansat en el plaer.
 
Cant de novembre, Joan Maragall

Contrallum





22 d’octubre del 2014


Mientras tú existas,                                                          
mientras mi mirada
te busque más allá de las colinas,
mientras nada
me llene el corazón,
si no es tu imagen, y haya
una remota posibilidad de que estés viva
en algún sitio, iluminada
por una luz cualquiera...
Mientras
yo presienta que eres y te llamas
así, con ese nombre tuyo
tan pequeño,
seguiré como ahora, amada
mía,
transido de distancia,
bajo ese amor que crece y no se muere,
bajo ese amor que sigue y nunca acaba.

Ángel González Muñiz,

19 d’octubre del 2014

Sempre libera... Anna Netrebko i LaTraviata


Punta l'Àguila. Ascó


     Pujant a la Punta l'Àguila, mirant  l'Ebre amunt




    Em sembla que al fons la Serra de Cardó ???
 

    Serra de Cardó al fons després del mar de núvols
 


    Mirant cap a Ascó



 
Des de la Punta l'Àguila, una cresta preciosa
 
    Un sapell preciós, florit






I camps i camps de cireres de pastor, però molt verdes i algunes encara amb la flor

8 d’octubre del 2014

Majestuós Montsacre



 

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'aixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quant t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?
Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

                                    (Desider Lombarte)