EXCURSIONS 2

Sortida fotogràfica amb Montsant Natura, 12 de març de 2017









Cabrafiga, Pratdip, 18 de febrer de 2017

Avui hem pujat a Cabrafiga des de Pratdip. Hem sortit a 2/4 de 9 de la població i hem anat a buscar una sendera que ens havia de portar al primer tram de la sortida. Una petita i estreta sendera, prop d'un riuet que ens ha portat a la primera pujada de l'excursió.

Hem arribat al grauet de les mugues i poc després fèiem cap a un poblat iber, del tot abandonat. Suposo que s'han degut fer excavacions, però ara està del tot abandonat. He fet algunes fotos amb el mòbil i després hem seguit.

Hem seguit pujant i hem trobat unes antigues mines d'origen romà, o potser ja eren d'origen iber, vés a saber. Em sembla que es diuen les mines de les mugues. N'hem trobat tres. Els meus companys han entrat fins al final, la Juno no ho veia massa clar, i jo m'he quedat als primers metres de l'interior. L'entrada era força petita, però s'anava fent gran tal com anaves entrant. He aprofitat per esmorzar jo. I quan han sortit ja de la tercera cova, hem anat planejant i pujant de nou. La darrera pujada ha resultat la més pesada, molta pedra, però l'arribada al cim ha estat un premi d'un paisatge preciós: La Miranda, Cavall Bernat, l'ermita de Mont-roig, i d'altres muntanyes que no conec el seu nom, ens envoltaven.

Ells han esmorzat i després hem començat el descens per anar a buscar el GR. Abans, però, d'arribar-hi, una inacabable tartera, amb uns pedrots enormes i difícils de baixar, almenys per a mi. Quan la tartera s'ha acabat, el descens ha continuat sent molt pronunciat i relliscós, gràcies als arbres dels costats ens podíem anar agafant i així evitar unes quantes relliscades.

Quan ja hem trobat el GR, primer ha estat per una senda ampla, i fins i tot un tros de carretera. Hem pogut agafar després un caminet, però estava del tot enfangat, estret i costerut. 



El final de la caminada ha estat molt agradable, tot planet i així hem arribat de nou a Pratdip. Com sempre, hem acabat amb una cervesa, ben merescuda, perquè hem passat una bona calorada.



El cim a pujar


Poblat ibèric




Mines de la Muga


Des del cim de Cabrafiga es veu la Miranda i Cavall Bernat











Les tres darreres fotos són de Josep Maria Balanyà


Pujada a la Punta de l'Home, 8 de gener de 2017

És ja tradicional a Flix la pujada a la Punta de l'Home entre Nadal i Cap d'any. Aquest any la vam fer el dia 8 de gener. Poca gent, crec recordar 12 persones. 

Vam pujar des de la Colònia Fàbrica, pels dipòsits de l'aigua, tirnat amunt per fer cap a la Bassa de les Clotxes, bé, no exactament allí, però prop. Vam fer cap al mas de Romero i amunt. Com sempre també vam fer cap al mas de Lluís Sabaté, i prop d'allí ja vam trencar cap a la dreta i amunt, la part potser més dura de l'excursió, perquè sembla que quan ja s'acabi, torna a haver-hi una forta pujada.
Vam anar pujant, no teníem pressa, tanmateix, no vam descansar gaire, i si l'excursió estava programada en 7 h, la vam fer en 5h 30m. Però com érem pocs, no hi va haver aturades per ajuntar-nos.

La baixada va ser ràpida, sobretot quan vam fer cap a un tallafocs, que ja coneixia però que no recordava tan vertical :-(  semblava que esquiéssim, i alguna caiguda vaig tenir, però tot dins de la normalitat.














Fotos de Miquel Torres i Antonio Ortiga


El replegament republicà de la Batalla de l'Ebre, 25 de novembre de 2016

Com ja va sent habitual, cada any per aquestes dades l'Associació històrica de La Cana, organitza un cap de setmana per recordar la retirada de l'exèrcit republicà a la Batalla de l'Ebre. Enguany han preparat una sortida excursionista i  a la vegada explicativa, de quins van ser els darrers moviments d'aquest exèrcit, concretament del 15è cos. Jaume ens va fer les explicacions pertinents de com va anar tot i de les estratègies que van seguir per fer aquesta retirada.
Va ser un matí plujós, però això no ens va aturar per fer la sortida. Érem 16 persones de diferents indrets de Catalunya, interessats en la Batalla de l'Ebre. 








Punta de l'Àliga, 19 de novembre de 2016

Ahir  a la Punta de l'Àliga amb un el grup Senders Flix i amb la companyia molt especial d'Irene, que sortia per primera vegada amb nosaltres, i em temo que serà la darrera. 

El camí que vam fer va ser a partir d'aquest track 

Les fotos són de Rosa i Joan 









Lo Tormo, 12 de novembre de 2016












Fotografies de Tere aran i Antonio Ortiga



Sebes, Valldecueix, Poblat ibèric, 1 de novembre de 2016

Sortida tranquil·la pel terme de Flix, per l'Espai natural de Sebes, ara sense cigonyes, temps d'emigració, i poques aus, per no dir cap. Arribem fins al mas de Céspedes, al final del camí de Sebes, però continuem fins al mirador que hi ha, on es veu un riu tranquil, ample, verd, acompanyat de dos illots que amb el temps s'han anat fent. Després anem a buscar el camí que ens ha de portar a Vall de Cueix, i després cap a les Argiles. Fa un temps ennuvolat, trist, la llum no és la ideal per fer fotos, tanmateix no m'hi resisteixo i surti el que surti, vaig disparant.

Després de les Argiles, emprenem el camí que ens ha de portar al Mas del Director, el primer que ens trobem són les restes de dos columnes de pedra, que sembla que formaven part d'una mena d'aqüeducte que portava aigua des d'una sínia que estava ben a prop.

M'agrada passar per aquí, perquè pel camí ens trobarem un poblat Ibèric, estudiat i rescatat per l'arqueòloga Carme Belarte de la UB. Trobem encara restes de ceràmica que ens m'emporto. Al poblat encara es veuen els fonaments d'habitacles, cases, o el que fos en aquell moment. I una mica més apartat es veu la necròpolis, construccions en petits cercles, on enterraven els seus morts.

Des daquí dalt, perquè el poblat queda en un turó es veu una bona vista, per una banda el riu i per l'altra terrenys i bosquets. Aquí on estem sembla ser que també va ser zona de combat a la Batalla de l'Ebre. I encara queden restes de trinxeres.

Baixant ja cap al mas del director trobem un "bitxo" que després de buscar i rebuscar sembla que és una puça, és minúscula d'un roig intens i amb uns petits dibuixos que sembli que escarbin el seu llom del mateix color. El seu nom és puça Trombiculidae també anomenada nigua o àcar roig.



   Mirador


 
    Un dels masos de Valldecueix


    Columnes de l'aqüeducte, i la sènia al fons


   Restes del Poblat Ibèric


    Necròpolis







Port, Orta de Sant Joan, 29 d'octubre de 2016

Hem arribat a la Franqueta a les 8.30 h, 6,5 graus de temperatura, fa fred, no vaig molt tapada, però segurament quan començarem a caminar la calor arribarà de seguida.ç

Deixem la Franqueta pel costat esquerre del riu i seguint el curs del riu avall, anem seguint el camí del riu, arribem al desviament que ens indica com arribar al Mas de Corretja. Comencem l'ascensió, que està indicada amb un rètol; abans, però, d'arribar-hi trobem un forn de calç. No ens aturem, seguim endavant, ens espera un forta i llarga pujada.

Ens aturem al Mas de Corretja i aprofito per fer unes fotos. En el seu moment va ser un mas gran, tot i que ara ja no queda gairebé res. Dos pisos tombats, sense teulada, amb les bigues totalment caigudes.

Després del Mas de Corretja, anem a buscar el camí per pujar cap al Coll de Pell Negra, tranquil·lament vaig pujant, al meu ritme, observant el bonic paisatge que ens acompanya, tot i que esperava que em rebés la tardor, aquesta no acaba d'arribar. Hauré d'esperar.

Després d'arribar a una pista  del Coll de Pell Negra, tirem a l'esquerra, començant una baixada i per on ens creuem amb un cotxe. Amb una indicació, trenquem a la dreta per una sendera estreta i ens endinsem de nou en el bosc i comença de nou la pujada que ens ha de portar a Penya Blanca, pel pas de les Aubarquetes. 

En un moment de la pujada, el bosc desapareix i el camí es converteix en pedra i més pedra, un grau (que no té nom, però és un grau) no de massa dificultat però sí que amb alguns punts bastant aeris. Molesten els bastons i puges molt més fàcilment grimpant amb l'ajuda de les mans. És el pas de les Aubarquetes.

Després del grau, ens trobem una tartera immensa que puja fins al cim de la muntanya. M'ho prenc amb calma, això no és el que em pensava de l'excursió d'avui. Però ara hi sóc i he de continuar. Curiosament a la pedrera hi trobem molts fòssils marins, sobretot pitxines i closques de mol·luscs, però no petits, sinó molt grans. Segurament són fòssils de quan aquestes contrades era tot mar, fa de més de 200 milions d'anys. I ara llegint unes informacions que he trobat, van desaparèixer va 65 milions d'anys.

També he preguntat a un geòleg de Tivissa, a qui fa poc vaig escoltar en una conferència. També parlava dels fòssils marins de Tivissa i la Ribera d'Ebre Sud. La seva resposta, després de veure els fòssils que vaig enviar-li ha estat que són fòssils juràssics, i el terra era de calcàries i dolomies grisenques  i argiles amb guixos. 


Seguim amunt i sí, finalment arribem dalt, la vista és espectacular, fa un dia clar, sense un núvol, i des de dalt veiem Penyagalera, Moles de Don, les Gronzes, les Roques de Benet, i d'altres que no recordo el nom.

Però encara ens queda una pujada per arribar a Penya Blanca. Cim! I des d'allí, encara la vista és millor encara. Aprofito per fer unes fotos. Des del cim es veu lluny lluny el Mas de la Franqueta.

I comencem el descens, la idea és anar a buscar una pista que ens portarà de nou a la Franqueta. Es fa interminable, és dur, perdedor, tot pedra, una tartera immensa on no es veu el final. Al cap d'una hora o més, finalment trobem una petita sendera i deixem les pedres definitivament. Tornem a ser al bosc, trepitgem "catifes vermelles" tal com  deia Josep Carner en la seva poesia sobre les fulles dels pins a la tardor, també sapell, preciós, florit i d'un color lila intens, grèvol, galzeran... Ja baix de tot, encara ens queda un bon tros per arribar al pàrquing. Però ara la sendera és plana, el terra està molt humit, tornem anar per la vora del riu, baixa poca aigua... comencem a sentir moltes veus, de nens, d'adults... Ja devem ser a prop, però no, arribem a la cova on s'hi va estar Picasso amb el seu amic Pallarès, on dos o tres famílies l'estan mirant. Seguim encara per la vora del riu, per l'estreta sendera i finalment arribem a la Franqueta. 10km  i gairebé sis hores de camí.















Montsant a la tardor, 16 d'octubre de 2016

Hem arribat a la Morera de Montsant i ja hem vist que hi havia molts cotxes que segurament anaven al mateix lloc que nosaltres. Però quan hem baixat  ja hem vist que eren uns quants vehicles de caçadors que anaven a fer una batuda de porcs sanglars. Així que en lloc de començar a caminar en la mateixa direcció que ells, hem canviat la nostra ruta per no tenir cap problema, a més portàvem la Juno, i no volíem que corrés cap perill.

Hem començat a pujar en direcció al grau de Barrots i quan hem arribat allí, tot i que ja hi havia estat, l'he trobat una mica més difícil que la primera vegada. La meva agilitat no és tan bona com fa tres anys, o és que estic desentrenada, o és que ja començo a tenir una edat... de tota manera, he pujat bé, amb l'ajuda dels companys d'excursió.

Passant acotxats hem vist on antigament, molt antigament segurament hi havia mar, i hem arribat al mirador del Priorat. Temps per a quatre fotos, beure una mica d'aigua i traure'ns roba que ja ens molestava.

Una mica més endavant hem vist tres persones que estaven practicant el salt base. La paraula és impressionant. La primera no l'he vist saltar, ja estava enlairada, però les altres dos, quan ha arribat el seu torn, ha estat espectacular el salt al buit que han fet. Bé, una cosa apuntada que jo no faré mai de la meva vida. 

Hem seguit pujant i hem fet cap cap a la Serra Major, estranyament no feia vent, gens de vent. Em sembla que és la primera vegada que hi pujo sense que hi hagi una gota de vent. Però és que avui ha estat un dia extraordinari de tardor: un sol preciós ens ha acompanyat i ni un núvol que entorpís el dia. Ens hem aturat a esmorzar i una estona després ens hem dirigit a la Cova Santa, un lloc conegut ja. Però avui no hi hem entrat, les pluges dels darrers dies ha fet que la cova estigués molt enfangada, i com ja la coneixíem, hem pensat que no calia embrutar-nos tant.

I el darrer tram de l'excursió ha estat el Grau de la Carabassera, també una mica complicat, sol una mica, però les altres vegades, repeteixo, estava més àgil. És un tram ben equipat, amb cordes d'acer, uns trams, uns pics de ferro d'altres i unes escales a la darrera part. I una vegada ja hem baixat els passos equipats, ja hem continuat descendint, amb un milió de còdols, relliscant aquí i allí, però recorrent un espai bonic, ple d'aurons, algun boix grèvol, pins i arbustos. Per cert, el sapell ja començava a estar bonic, també. 

I res, finalment hem arribat de nou al poble, hem anat al bar Único, que ja no és el que era: avui és un bar-restaurant, molt net, amb unes oloretes de menjar que encisen... però s'hi troba a faltar l'encant de l'antic bar. Els que hi heu anat abans i ara, ho entendreu.
Hem fet la cervesa, el millor de la caminada, sempre dic. I d'allí cap a casa.
























Sortida a Estany de Mar, Val d'Aran, 26 d'agost de 2016

"La relación con el paisaje es siempre una emoción antes que una mirada." (D. Le Breton)

Després de l'excursió al Montardo, ens vam quedar amb les ganes d'anar a l'Estany de Mar, les fotografies que havia vist d'aquest indret em va semblar un lloc espectacular. I així va ser.
Aquesta vegada vam fer la sortida la Míriam i jo, i sense matinar tant, vam fer cap a Arties on vam esmorzar a l'Urtau. Després  vam agafar el cotxe per poder-lo deixar al pàrquing de Valarties, a uns 10 minuts de la població, tal com vam quedar l'altra vegada amb els excursionistes de la Picossa.

Després d'aparcar el cotxe, on ja n'hi havia molts, vam començar a pujar per la pista d'uns 3 km, que ja coneixíem de la darrera vegada, fins que vam arribar a un rètol que indica per on s'ha de pujar al llac de la Restanca. Vam començar l'ascens, no érem les úniques que pujàvem, ens vam trobar algunes famílies que havien decidit, algunes al Montardo, i d'altres a l'Estany de Mar, com nosaltres.

Pujant pel bosquet que ens havia de portar al refugi i a l'estany de la Restanca, ens vam anar aturant algunes vegades per poder fotografiar el paisatge que ens envoltava: des de la immensitat de les muntanyes, les flors, els pins i els avets.

Una vegada vam arribar al refugi, vam carregar l'ampolla al brollador d'aigua que hi ha, -una aigua bona i fresquíssima. I ara sí, ja vam agafar el camí cap a l'estany de Mar. Ens vam confiar pensant que hi hauria fites i marques indicant el camí i molts excursionistes, i per això, anàvem sense mapa ni gps (d'altra banda, a mi, de ben poc m'hagués servit, perquè no el sé interpretar). No ens vam equivocar, pujant hi ha moltes fites que van indicant el camí, tanmateix, no vam trobar massa gent: una família que anava bastant per darrera nostre, i un excursionista que ja baixava quan nosaltres pujàvem, i vam estar parlant amb ell. No era la primera vegada que hi pujava però aquesta vegada l'havia decepcionat molt perquè ja no hi era l'illa amb l'arbre al mig de l'estany i el camí estava prou difícil, amb alguna grimpada i tot.

Parlant, parlant, però, ens vam despistar, i ens vam passar una de les fites, i el camí que vam seguir es va complicar una mica. Pensàvem que anàvem bé, confiant en les paraules de l'excursionista solitari, i les dos fites que vam trobar. I va arribar un punt que vam haver de grimpar... però després de l'enfilada... Sorpresa! Va aparèixer el llac, gran, preciós, d'un blau intens.

Quin lloc tan especial, tan màgic, vam estar durant una bona estona passejant pel voltant de l'estany i vam arribar fins a una cascada que l'omple amb aigua fresca que baixa d'unes muntanyes encara més altes.

Havia arribat l'hora de baixar, però aquesta vegada sí que vam agafar el camí i les fites que corresponien, no ens vam desviar ni un mil·límetre del camí, no fos cas que féssim cap al mateix lloc per on havíem pujat.

Mentre baixàvem, ens vam creuar amb molts excursionistes... ara el sol apretava, els esperava una bona suada, perquè això sí: Va fer molta calor!
En arribar de nou al refugi de la Restanca, vam buscar un lloc amb ombra i tocant de l'estany i allí vam dinar, i la Míriam es remullà els peus.

Després de descansar una estona i fer mil fotografies més, vam començar el descens, contentes del bonic dia que havíem passat.

I com no? Quan vam arribar a Arties, vam anar a prendre una cervesa, havíem de carregar de nou les piles i començar a pensar quina seria la propera excursió que faríem pel Pirineu. Encara que la Míriam ja la tenia pensada i repensada. Però ens haurem d'esperar...


                             Pujant pel bosquet, envoltats de muntanyes, arbres, flors...

                             Cascada de la Restanca

    Deixant el refugi de la Restanca

    Vam posar una fita...

    Grimpant per poder arribar al gran estany...

    I sí... hi vam arribar

    Un lloc màgic, a tocar del cel


   Descansant per dinar


   I aprofitant per fer fotos



Excursió al Montardo, Val d'Aran, 7 d'agost de 2016


"La mitad de la belleza depende del paisaje; y la otra mitad de la persona que la mira" H. Hesse

El Montardo és una muntanya de la Val d'Aran situada prop de la població d'Arties. Feia temps que tenia ganes d'anar-hi, però el desnivell que hi ha, em semblava que era molt, i pensava que em resultaria molt dura, i potser no podria pujar.

Tanmateix, no va ser així. Em va animar força la Míriam que també hi anava i vaig pensar que ja era hora de fer-la. Així que vaig agafar pals, motxilla i bótes i... amunt.

Vam quedar amb la gent de la Picossa al pàrquing de Valarties, al Pònt deth Ressèc a les 7 del matí, i molt puntualment allí vam arribar. Després de les presentacions dels companys que no coneixia, vam començar la primera pujada que ens havia de portar al Refugi dera Restanca.
La pujada va començar per una ampla pista acompanyada del riu Valarties per la dreta, fins que vam trencar a l'esquerra, en arribar a una caseta que semblava de la hidroelèctrica. El camí es va començar a estretir i la pujada es va fer més intensa, a través d'un bosquet preciós, fins que vam arribar al llac de la Restanca on està el refugi que porta el mateix nom.
Allí vam recollir tres dels excursionistes de la Picossa que havien decidit passar la nit allí, i una vegada tots preparats vam començar la marxa, vorejant el llac de la Restanca i començant a ascendir per arribar al Lac deth Cap deth Pórt. La primera pujada va ser moderada, ni em costava respirar i pujava perfectament... Vam seguir ascendint pel mig d'una sendera molt ben senyalitzda, -cada dos per tres hi ha fites i marques pintades de GR- i així vam arribar al coll de Coret d'Oelhacrestada.

Aquí, es van fer dos grups: uns van deixar la sendera indicada i van anar pujant pel dret, menys rocós però amb més dificultat perquè anava més al dret. L'altre grup vam seguir les fites que ens indicaven el camí, i tot i que va resultar ser una supermega pedrera, s'hi pujava bé. Pujant, pujant, ja vèiem cada vegada més a prop del cim. Vam descansar una estona, esperant-nos per poder pujar tots junts. Vam aprofitar per fer algunes fotografies del meravellós i espectacular paisatge que vèiem en el nostre entorn com el llac de les Monges.

La darrera pujada estava ansiosa per arribar-hi, estàvem a punt d'assolir un dels cims més bells del Pirineu.
i sí, vam arribar al cim! Un paisatge que continuava sent sensacional: un cel blau, sense un núvol, ens permetia veure tot el contorn: muntanyes i muntanyes que no sabia identificar, menys una: l'Aneto! La Míriam es va animar a dir que seria la nostra propera fita :-)

No vam estar molta estona, les fotografies de grup, beure una mica d'aigua, i començar el descens. Sembla que quan ja has fet cim, s'hagi acabat, i d'això res de res. Ens esperava una forta baixada, que amb el cansament acumulat durant la pujada, es va fer una mica pesat, una mica per no dir molt. Però tot i el cansament vam seguir gaudint de natura, companyia i bones vistes.

Vam arribar cansats, però contents. La majoria va marxar, tenien un llarg camí per recórrer fins arribar a les seves cases, nosaltres ens vam quedar a gaudir d'uns dies més per la Val d'Aran. I per celebrar-ho, vam anar a fer l'obligada cervesa, prop d'aquella muntanya de la qual havíem gaudit durant el dia, però a 2300 m més avall, a Arties, poble que gaudeix de la muntanya cada dia del món.




























Passejada per Carlac, 2 de juliol de 2016

Plovisquejava, però les ganes de sortir a caminar per aquest bosc van poder més que la peresa de sortir de casa amb aquell mal temps. Vaig prendre la càmera, amb el temor que comencés a ploure de valent, i ben equipada de roba per si de cas, em vaig dirigir cap al bosc. Abans, però, la passejada obligatòria per un carrer que per un costat té les casetes boniques i acollidores dels veïns de Bausen i l'ermita de Sant Roc; i per l'altre,  unes vistes espectaculars d'una part del Baish Aran. Al final del carrer, sense asfaltar i curull d'herbes i flors silvestres, un dels llocs més visitats, tant per turistes, com per la gent del poble: Coret. 

Et dóna la benvinguda un gran faig del qual penja un gronxador, que inevitablement, tots els nens i no tan nens que hi arriben li fan la visita. És aquí també on la fada Periquinela, hi viu en un petit pedrís, que té nom! escalerejede, es diu. Fa uns anys posava aquest post en aquest mateix bloc:

La història de l'hada, tal com ells l'anomenen, comença quan una tarda que feia molta fresca, una pastora de Bausen va anar a buscar les seues vaques a Coret, i va començar sentir una veu que mig plorava perquè tenia molt fred. La pastora va agafar la fada, se la va posar a la falda i se la va endur cap a casa seva per cuidar-la i compartir llargues vetllades a l'hivern. Però quan va arribar el bon temps, la fada va començar a fer entremaliadures, malifetes de nena petita: escampava la farina pel terra, atiava el foc per vessar la llet que bullia per apagar les brases, li feia malbé el pa que coïa ella mateixa a casa, li matava les gallines...
I un dia la pobra pastora, tipa de totes les malifetes de Periquinela, li va preguntar per què li feia tot allò? No la tractava bé? La fada Periquinela li va explicar que s'enyorava de Coret, que casa seva era al seu pedrís, no aquella casa. Llavors, la pastora, la va tornar d'allí on l'havia agafat perquè continués vivint a Coret. La fada, agraïda, va concedir un do a totes les dones mosses de Bausen: totes les que anessin a veure-la la nit de Sant Joan, tindrien descendència i una bona dot.
Periquinela no es deixa veure mai, però avui encara hi és.

I és prop del pedrís de Periquinela, que agafes el camí de l'esquerra que et porta cap al bosc de Carlac, un lloc que sempre he considerat entranyable i fins i tot màgic. 
El bosc estava tot mullat, era una catifa de colors rogissos de fulles dels faigs i també dels avellaners que habiten en aquest fascinant bosc. Els acompanyen boix grèvols o areus, com els anomenen a la Val d'Aran, maduixeres, margarides, violetes i una gran varietat més de floretes silvestres, fins i tot orquídies, tot i que ahir no en vaig trobar cap. Però sí que vaig trobar el primer bolet de la temporada.

Vaig aprofitar per fotografiar flors i el paisatge que m'envoltava, m'agraden les flors en la fotografia, tant fer-les amb l'objectiu macro, com fer-les amb l'objectiu més gran que tinc. 

Hi havia un gran silenci, únicament s'escoltaven les petjades de les meves botes i l'aigua que anava caient de les fulles. 

La pujada és contínua, però es fa tan agradable que ni te n'adones. Tanmateix en arribar al primer tram del riuet que passa, el riu Carlac, vaig donar la volta... Volia fer alguna foto amb efecte seda, era l'hora ideal perquè estava molt ombrívol, però em va semblar que començava a ploure més i me'n vaig tornar. Em quedaven algunes baixades i no volia que se'm mullés la càmera.














Lo Tormo, La Torre de l’Espanyol, 26 de juny de 2016

Excursió curta però agradable de fer i bonica de pujar. Hem deixat el cotxe al terme de la Torre de l’Espanyol, en la Mina de l’aigua, zona que han arreglat molt darrerament, amb cartells indicadors, de fauna, flora i camins. A més, hi ha un mapa fet amb ciment, amb relleu on es poden identificar els pobles i les muntanyes de la Ribera d’Ebre.

Deixat el cotxe, hem agafat la sendera que indica Camí de Garcia i hem començat a pujar, primer amb un camí ample, fins que hem entrat cap a un bosquet de pi, i molta vegetació de marfull, romer i moltes altres plantes, entre les quals, la centaura o herba de Santa margarida i herba de Sant Joan.

Hem arribat al final de bosquet, ja bastant amunt i hem començat a crestejar per les roques, la Juno, genial, anant I venint sense parar unes quantes vegades… I hem arribat al punt més alt que anomenen piló. Però Lo tormo està una mica més allunyat, així que hem seguit crestejant fins a arribar-hi.

Des de dalt del cim hi ha una paisatge espectacular: es veuen gairebé tots els pobles de la Ribera d’Ebre i algunes de les seves serres i muntanyes: serra de Cardó, el Montsant, Montmaneu… i moltes altres. Llàstima de no portar la càmera!

Recordava la meva primera vegada fent aquesta pujada com una mica pesada. I en canvi, avui l’he trobat una pujada senzilla i fàcil.

No hem baixat pel mateix lloc que hem pujat, hem agafat una petita sendera que està indicada amb una fita, i el camí ha començat a baixar. Un camí preciós, que ens ha dut de nou cap a un bosquet, amb olor a pi.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada