22 d’octubre del 2015

Espero que les paraules enamorin

Des d'aquell dia en Bernat em va admirar. Per la cosa més estúpida per la qual em podia admirar: costa poc recordar els objectes i saber-los qualificar i classificar. Només has de tenir un pare boig per aquestes coses. Com ho saps, eh?
-El vernís, la forma, l'aire...
-Tots els violins són iguals.
-Creu-t'ho. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat. Aquest violí no és teu...


I l'Adrià va començar a sentir que potser sí que saber tocar el violí era una manera d'entendre's amb la vida, amb els misteris de la soledat, amb l'evidència que el desig mai no s'ajusta a la realitat, amb les ganes d'esbrinar què li havia passat al pare per culpa seva.

                                                                                     Jo confesso, Jaume Cabré

https://www.youtube.com/watch?v=bfZMmgIvc8g



Espero que les paraules enamorin (Jaume Cabré)

20 d’octubre del 2015

Recordant lectures

Necesito que lo sepas, darte todo lo que soy... Sirena de verdad, en la mar, con mi cola de pez... Luego me hice mujer —concluye con un suspiro. Ya está, es irremediable. ¿Ha hecho bien? Trata de interpretar la expresión de ese rostro, a contraluz de la ventanita.
El hombre al principio sólo había recogido en su oído la miel de la voz. Ahora ha captado el sentido y reacciona en tono alerta, incrédulo.
—¿Cómo has dicho?
Aún podría ella echarlo a broma. Pero ni se le ocurre. Rápidamente, en pocas palabras, explica que lo había olvidado, que por eso no sabía de su infancia, pues no la tuvo.
El hombre se incorpora sobre el codo, inclinado hacia el cuerpo tendido a su lado. Clava la mirada en esos ojos, ahora un poco asustados, implorantes. El pecho viril se acerca y oprime suavemente el seno derecho; la boca bajo el bigote desciende a los labios desnudos, se demora en ellos un cálido instante, sin penetrar con la lengua, solamente rozando con ternura:
—En ti todo es posible... Tenía que ser así.
Ella teme que él lo tome todavía en sentido figurado. Insiste, aporta detalles: el tiburón y las morenas respetándola, su marca a fuego y sus cicatrices desapareciendo, sus aciertos en la mar, su resistencia bajo el agua... El hombre siente verdaderas sus palabras; no duda de que ella está convencida. ¡Pero es tan increíble! Acepta las palabras aunque lo prudente será seguir averiguando.
—¿Por qué dejaste de serlo? ¿Te castigaron los dioses?
—¡No, se lo pedí a Afrodita y me lo concedió! Conocí a los hombres viéndoles coger coral, supe cómo eran, descubrí que ellos vivían, vivían más que yo, y preferí ser mujer... —baja la voz, acerca su boca al hombre—. Les vi amándose, como nosotros anoche, como hace un rato. Quise vivir ese amor. ¡Y por fin lo he logrado! ¡Ahora! ¡Con tu amor único me has hecho recordar!
El hombre piensa en quienes la gozaron antes y ella se da cuenta por la incertidumbre en los ojos que la miran. Protesta:
—¡No pienses en otros; nunca fue como ahora! Si hubiera sido así, yo hubiera recordado mucho antes. ¿Comprendes? ¿O crees que mentía cuando te decía haber olvidado mi pasado?


16 d’octubre del 2015

Un particular Elogi a caminar


Per què caminem? Què és el que ens porta a matinar, calçar-nos les bótes i sortir a la muntanya? Per què ens sedueix aquesta activitat, de vegades tan dura i cansada?

Les respostes són tantes com persones: al jove, les caminades intenses, les ascensions difícils a muntanyes o les llargues travessies li suposen un repte, una manera de posar-se a prova, de vegades de competir ...

A mesura que ens fem grans les motivacions s'amplien: la salut, el benestar que l'exercici ens produeix, el contacte amb la natura, la relació amb altres caminants, l'observació del territori i els seus éssers vius ... i sobretot, la contemplació i el gaudi de la bellesa del paisatge.

He començat a caminar en l'edat madura. M'he sorprès a mi mateixa aixecant-me de matinada per caminar vint quilòmetres i contemplar una albada des de dalt d'una muntanya. He transitat per una cresta sota la llum de la lluna plena i he vist capvespres captivadors des de llocs gairebé inaccessibles.

He passejat per boscos màgics i sendes de contes de fades. He escalat muntanyes i he trepitjat camins empedrats, camins que unien els nostres pobles i les nostres gents i els he fet meus perquè m'han fet sentir el flux de la vida que ha transitat durant tants anys per ells.

Una cosa impensable fa un temps. He descobert que caminar omple el meu món de noves sensacions, especialment agradables, que no havia sentit abans. Em sento bé. Molt bé.

He après a observar al meu voltant, a deixar, en aquests moments, de ser el centre del meu univers, a deixar anar les preocupacions del dia a dia, la pressió del treball i a millorar i augmentar la meva relació amb els altres i amb mi mateixa.

Intento gaudir del paisatge, sense pressa, sense que el temps compti, vivint l'aquí i l'ara. És una experiència molt grata. Un retrobament amb la natura, amb mi mateixa, d'una manera més oberta, sense preocupacions ni malestar.

Allà dalt em sento petita. Tinc tota la bellesa del món als meus peus i em sento humil.

David Le Breton en el seu llibre L'Elogi del caminar, diu: "Nu davant el món, el caminant se sent responsable dels seus actes, està a l'altura de l'ésser humà i difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental."

He conegut gent amb les mateixes afinitats, he fet amics que, sense sortir a caminar, mai no haguessin aparegut en la meva vida. Persones amb les quals no només he compartit l'amor pel camí i la muntanya sinó també per la literatura, la música, els viatges, la fotografia, la grata conversa, el bon vi i la cervesa fresca ...

Sempre estaré agraïda a les persones que han escrit sobre camins, excursionisme i muntanya, i a altres que m'han obert la possibilitat de descobrir noves rutes i camins i que, amb els seus relats, consells i fotografies, m'han animat a gaudir de llocs desconeguts, llunyans o pròxims, incitant-me a participar d'aquesta passió pel caminar.

Poseu-vos les bótes i sortiu a la muntanya. Us esperen experiències molt grates caminant.