28 d’octubre del 2015
26 d’octubre del 2015
24 d’octubre del 2015
22 d’octubre del 2015
Espero que les paraules enamorin
Des d'aquell dia en Bernat em va admirar. Per la cosa més estúpida per la qual em podia admirar: costa poc recordar els objectes i saber-los qualificar i classificar. Només has de tenir un pare boig per aquestes coses. Com ho saps, eh?
-El vernís, la forma, l'aire...
-Tots els violins són iguals.
-Creu-t'ho. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat. Aquest violí no és teu...
I l'Adrià va començar a sentir que potser sí que saber tocar el violí era una manera d'entendre's amb la vida, amb els misteris de la soledat, amb l'evidència que el desig mai no s'ajusta a la realitat, amb les ganes d'esbrinar què li havia passat al pare per culpa seva.
I l'Adrià va començar a sentir que potser sí que saber tocar el violí era una manera d'entendre's amb la vida, amb els misteris de la soledat, amb l'evidència que el desig mai no s'ajusta a la realitat, amb les ganes d'esbrinar què li havia passat al pare per culpa seva.
Jo confesso, Jaume Cabré
https://www.youtube.com/watch?v=bfZMmgIvc8g
https://www.youtube.com/watch?v=bfZMmgIvc8g
Espero que les paraules enamorin (Jaume Cabré)
21 d’octubre del 2015
Notícies de Lisboa
Lisboa com suas casas de várias cores
Ó mar salgado, quanto do teu sal. São lágrimas de Portugal!
F. Pessoa
20 d’octubre del 2015
Recordant lectures
Necesito que lo sepas, darte todo lo que
soy... Sirena de verdad, en la mar, con mi cola de pez... Luego me hice mujer
—concluye con un suspiro. Ya está, es irremediable. ¿Ha hecho bien? Trata de
interpretar la expresión de ese rostro, a contraluz de la ventanita.
El hombre al principio sólo había recogido en su
oído la miel de la voz. Ahora ha captado el sentido y reacciona en tono
alerta, incrédulo.
—¿Cómo has dicho?
Aún podría ella echarlo a broma. Pero ni se le
ocurre. Rápidamente, en pocas palabras, explica que lo había olvidado, que
por eso no sabía de su infancia, pues no la tuvo.
El hombre se incorpora sobre el codo, inclinado
hacia el cuerpo tendido a su lado. Clava la mirada en esos ojos, ahora un poco
asustados, implorantes. El pecho viril se acerca y oprime suavemente el seno
derecho; la boca bajo el bigote desciende a los labios desnudos, se demora en
ellos un cálido instante, sin penetrar con la lengua, solamente rozando con ternura:
—En ti todo es posible... Tenía que ser así.
Ella teme que él lo tome todavía en sentido
figurado. Insiste, aporta detalles: el tiburón y las morenas respetándola, su
marca a fuego y sus cicatrices desapareciendo, sus aciertos en la mar, su resistencia
bajo el agua... El hombre siente verdaderas sus palabras; no duda de que ella
está convencida. ¡Pero es tan increíble! Acepta las palabras aunque lo
prudente será seguir averiguando.
—¿Por qué dejaste de serlo? ¿Te castigaron los
dioses?
—¡No, se lo pedí a Afrodita y me lo concedió!
Conocí a los hombres viéndoles coger coral, supe cómo eran, descubrí que
ellos vivían, vivían más que yo, y preferí ser mujer... —baja la voz,
acerca su boca al hombre—. Les vi amándose, como nosotros anoche, como hace un
rato. Quise vivir ese amor. ¡Y por fin lo he logrado! ¡Ahora! ¡Con tu amor
único me has hecho recordar!
El hombre piensa en quienes la gozaron antes y ella
se da cuenta por la incertidumbre en los ojos que la miran. Protesta:
—¡No pienses en otros; nunca fue como ahora! Si
hubiera sido así, yo hubiera recordado mucho antes. ¿Comprendes? ¿O crees que
mentía cuando te decía haber olvidado mi pasado?
16 d’octubre del 2015
Un particular Elogi a caminar
Per què caminem? Què és el que ens porta a matinar, calçar-nos les bótes i
sortir a la muntanya? Per què ens sedueix aquesta activitat, de vegades tan dura
i cansada?
Les respostes són tantes com persones: al jove, les caminades intenses, les
ascensions difícils a muntanyes o les llargues travessies li suposen un repte,
una manera de posar-se a prova, de vegades de competir ...
A mesura que ens fem grans les motivacions s'amplien: la salut, el benestar
que l'exercici ens produeix, el contacte amb la natura, la relació amb altres
caminants, l'observació del territori i els seus éssers vius ... i sobretot, la
contemplació i el gaudi de la bellesa del paisatge.
He començat a caminar en l'edat madura. M'he sorprès a mi mateixa aixecant-me
de matinada per caminar vint quilòmetres i contemplar una albada des de dalt
d'una muntanya. He transitat per una cresta sota la llum de la lluna plena i he
vist capvespres captivadors des de llocs gairebé inaccessibles.
He passejat per boscos màgics i sendes de contes de fades. He escalat
muntanyes i he trepitjat camins empedrats, camins que unien els nostres pobles
i les nostres gents i els he fet meus perquè m'han fet sentir el flux de la
vida que ha transitat durant tants anys per ells.
Una cosa impensable fa un temps. He descobert que caminar omple el meu món
de noves sensacions, especialment agradables, que no havia sentit abans. Em
sento bé. Molt bé.
He après a observar al meu voltant, a deixar, en aquests moments, de ser el
centre del meu univers, a deixar anar les preocupacions del dia a dia, la
pressió del treball i a millorar i augmentar la meva relació amb els altres i
amb mi mateixa.
Intento gaudir del paisatge, sense pressa, sense que el temps compti,
vivint l'aquí i l'ara. És una experiència molt grata. Un retrobament amb la
natura, amb mi mateixa, d'una manera més oberta, sense preocupacions ni
malestar.
Allà dalt em sento petita. Tinc tota la bellesa del món als meus peus i em
sento humil.
David Le Breton en el seu llibre L'Elogi
del caminar, diu: "Nu davant el món, el caminant se sent responsable
dels seus actes, està a l'altura de l'ésser humà i difícilment pot oblidar la
seva humanitat més elemental."
He conegut gent amb les mateixes afinitats, he fet amics que, sense sortir
a caminar, mai no haguessin aparegut en la meva vida. Persones amb les quals no
només he compartit l'amor pel camí i la muntanya sinó també per la literatura,
la música, els viatges, la fotografia, la grata conversa, el bon vi i la
cervesa fresca ...
Sempre estaré agraïda a les persones que han escrit sobre camins,
excursionisme i muntanya, i a altres que m'han obert la possibilitat de
descobrir noves rutes i camins i que, amb els seus relats, consells i
fotografies, m'han animat a gaudir de llocs desconeguts, llunyans o pròxims,
incitant-me a participar d'aquesta passió pel caminar.
11 d’octubre del 2015
9 d’octubre del 2015
4 d’octubre del 2015
3 d’octubre del 2015
1 d’octubre del 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)