EXCURSIONS

Repetint la punta de l'Àguila per una altr altre camí, 4 de juny de 2016


Pugem a la Punta de l’Àguila de nou per un altre camí. Si l’altre dia vam pujar des de l’ermita de santa Paulina, avui ho hem fet per una sendera des de baix del riu, des del començament del camí de sirga. La primera pujada ens havia de portar a la torre d’alta tensió, primera part del recorregut, i des d’allí, hem anat pujant per unes crestes, baixant per un camí equipat en cadenes que ha arreglat l’Ajuntament d’Ascó , fins que hem arribat a dalt de la Punta.

Allí hem esmorzat, tot i que feia un aire bastant fresquet. Mentre estàvem allí, ha arribat un grup d’Ascó, que feien una pujada popular, també amb la intenció d’esmorzar.  A ells després els esperava una paella a l’ermita de Santa Paulina.

Després de saludar la gent que coneixíem, n’hi havia uns quants, hem agafat motxilles i bastons i hem  tornat pel mateix camí que havíem pujat. Però la intenció no era fer tota la baixada pel mateix lloc. Així que hem agafat una sendera amb l’objectiu d’agafar el GR-99 i arribar baix gairebé al poble de Garcia.

La baixada ha estat una mica pesada perquè hi havia molta pedra i relliscàvem fàcilment. Hem baixat  per una canal, l’hem travessat, per arribar a una altra, i després hem arribat a un bosquet preciós, on el que hem notat de seguida és que la vegetació era diferent de la que havíem vist  pujant a la Punta de l’Àguila. Aquí hi havia galzeran , molt pi, heura, ens ha recordat en certa manera, a la vegetació de Cardó.

Després del bosquet hem arribat a una pista, al GR-99, i hem seguit el camí cap a Ascó, és el camí de sirga. Hem passat per davant de l’estació de ferrocarril de Garcia, totalment en ruïnes. I després d’un parell de km, hem arribat al tros més bonic de l’excursió, quan tens el riu a sota, i tu vas  trescant pel camí. Després d’unes quatre h o una miqueta més de caminar, hem arribat on hem deixat el cotxe.


Uns 600 m de desnivell acumulat i uns 15 km. Una bonica caminada, per repetir-la.


Wikiloc d'Eulogio Navarro: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13562738





Fotos de Tere Aran



La punta de l'Àguila, Ascó, 29 de maig de 2016


Avui  hem tornat a la Punta de l’Àguila, al terme municipal d’Ascó,  però no pujant des del riu, fins dalt de tot, amb una pujada horrorosa i inacabable, per on gairebé sempre havia pujat, sinó per la part més còmoda podríem dir, des de l’ermita de Santa Paulina. Hem deixat el cotxe a la zona recreativa de l’ermita i hem iniciat la pujada molt ben indicada que hi ha allí mateix. Hi ha un bon tros de pujada, però avui el paisatge era tan bonic, que anant fotografiant l’entorn i les flors no s’ha fet massa carregosa.

Ahir va ploure i molt, i això avui es notava: el verd de la vegetació, dels arbres, el blau del cel i els blancs dels núvols, i els diferents colors de les flors, combinava perfectament en l’espai per on caminàvem.

Durant el camí ens han vingut a rebre dos cabres salvatges, tot i que quan ens han vist, s’han allunyat ràpidament. La Juno s’ha posat a perseguir-les sense aturador, fins que ha perdut el seu rastre. Ens han tornat a sortir més endavant i mentre vigilaven les passes de la Juno, quietes elles, les he pogut fotografiar tranquil·lament.

Hem continuat el camí, ple de flors silvestres entre elles estepa, cards, centaura o flor de Santa Margarida, margarides i altres de nom desconegut per mi.
Hem seguit pujant fins arribar al cim de la punta de l’àguila on hi ha una creu que ho indica. 

Allí hi ha una vista espectacular de tota la comarca: es veuen la majoria dels pobles de la Ribera d’ebre: Tivissa, Ascó, Móra la Nova, Móra d’Ebre, Rasquera, La Palma d’Ebre, Flix; i també pobles de la Terra Alta com Corbera o Gandesa.  I les muntanyes que les envolten com la Picossa, el Tormo, Cardó i més lluny, Caro. Únicament el que podia molestar una mica era el fort vent que bufava. No hem estat gaire… algunes fotos i cap avall.

Hem començat a baixar, primer seguint una cresta, però l’hem deixat per baixat per un espai equipat amb cadenes, que han arreglat des de l’Ajuntament d’ascó. La Juno no ha tingut cap problema i amb dos salts ha estat baix; i nosaltres hem anat agafant-nos de les cadenes, tot i que no té dificultat. Hem fet cap a una estreta sendereta que ens ha portat als molins que hi ha instal·lats en el terme. Ja hem agafat un ample camí que ens havia de portar cap al Mas de Prades i després cap a Santa Paulina. Pel camí ens hem trobat un ciclista i també un corredor, que ha resultat ser un amic de la Irene. Hem anat fent el camí junts, fins que nosaltres ens hem desviat per una sendera per arribar a l’ermita.


Ha estat una sortida curta, un 6 km potser com a molt i no molt desnivell, però ha estat bonica, i el temps ens ha acompanyat.










Camins del Priorat: Bellmunt, 21 de maig de 2016

Avui per Bellmunt del Priorat, amb el grup Senders Flix. Hem sortit des de la Plaça l’Església i ens hem dirigit a buscar la sendera als afores del poble que ens havia de portar a agafar el GR 174, recorrent un triangle de tres camins: Falset –Bellmunt; Falset-Gratallops; i Gratallops-Bellmunt. Són uns camins que s’han anat recuperant i estan molt ben senyalitzats.

En un tram del triangle hem passat per un bosquet encantador, de bon caminar, amb una olor de primavera, envoltats de flors i colors i el riu Ciurana que hem travessat dos vegades. Encara temps d’orquídies, he estat atenta a veure si n’hi havia alguna, però solament he trobat un parell de limodorums abortivum, però ja estaven molt seques.

El més impressionant de l’excursió ha estat la verdor de tots els camps de vinyes plantats i camps i camps d’espigues i ruelles sobresortint entre els diferents tons de verd.
La vinya plantada en bancals subjectats en pedra seca, imagino que d’aquí a uns quinze dies, quan la vinya estigui més alçada encara serà un espectacle molt millor. I no cal dir, que a la tardor, una vegada ja estigui recollir el raïm i comenci la frescor, aquests terrenys es convertiran en un festival de colors tardorencs.

El triangle recorregut té un desnivell acumulat de 500m, és una excursió senzilla, tot i que acaba amb una pujada durilla, i sembla que no hagis d’arribar mai al poble. Amb tot, ha estat una sortida molt agradable, bonica, i aquesta darrera pujada ha estat el punt àlgid perquè desitgéssim encara més una bona cervesa ben fresca, acompanyada d’una curiosa tapa: escopinyes, musclo escabetxat, oliva i anxova.

En total hem fet uns 11 km, i com deia més amunt 500 m de desnivell acumulat. Ens ho hem pres en calma, descansant, esmorzant pel camí i bevent molta aigua perquè feia molta calor.


Avui érem: Enric, Jaume M i Piti, Tere, Antonio i jo, acompanyats tots de la Nana i la Juno.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5949852 






Fotos de Tere Aran



Excursió als Montalts i  barranc de Cavaloca, 14 de mig de 2016

Pel camí vell de la Vilella Baixa a Cabacés, enfilem la Pujada de la Creu, fins al Coll de la Creu, on agafem el camí vell de Margalef pel Grau dels Bous (o del Caragol). Per aquests camins, encara podem trepitjar l’antic empedrat.
Just abans de començar l’ascensió als Montalts, però, hem anat a veure la Font del Racó.
Un cop sobre la roca, hem visitat tot un seguit de construccions de pedra en sec (un corral, cabanes, aljubs, marges, arneres….). Hem vist los Bassots o Pous de la Salvació, el Corral de Cal Masip, La Barraca del Creuetes... Vall amunt, hem anat a buscar el camí que porta al Coll de Guixera. Abans d’arribar al coll, però, ens hem desviat a l’esquerra per anar a buscar un ampli corral que guarda una impressionant cisterna.
Hem anat a buscar el Mas de la Canaleta. Mas ensorrat, però que encara deixa veure el seu esplendor, referència en l’elaboració de vi. Hem vist la premsa i els bots de fusta.
La baixada l'hem fet pel Barranc de Cavaloca, on hem vist el Mas Roger, una de les joies mes amagades i desconegudes del Montsant.
Finalment hem anat a buscar de nou el camí de la Vilella Baixa a Cabacés. Abans, però, hem creuat el Barranc pel Pont de Cavaloca, un altra joia.
(adaptació de l'entrada al facebook de Jaume Blanch)










Fotos d'Enric Cervelló
Durant la caminada vam trobar algunes orquídies de la mateixa classe. Em semblaven limodorum abortivum, però sembla que podrien ser limodorum trabutianum, una subespècie. Les fotografies fetes amb el mòbil, molt dolentes, però les poso per recordar-ho.
Les trabutianum tenen l'esperó molt curt i el label no articulat. I sembla que són bastant freqúents a Mallorca, Castelló i Alacant. Així que vés a saber si ho són o no. 





                      
Pujant a La Fatarella des del camí d'Ascó, 1 de maig de 2016


















Faió, 3a ruta històrica de la Batalla de l'Ebre, amb el grup de recreació de Faió, 10 d'abril de 2016


Diumenge 10 d'abril vam participar en la tercera ruta històrica a Faió . Molts dels participants anaven vestits de soldats, tant del bàndol republicà com del bàndol nacional. A alguns d'ells ja els coneixíem de la recreació històrica que van fer per al treball d'Helena i els seus companys de la universitat. Vam aprofitar per fer-los algunes fotos. Es van trobar bales de la guerra, llaunes, pintes de les pistoles, i uns ferros on es portaven les granades.

Curiosa la roca on estava gravat Viva Franco i una mica més avall hi posava SIN CABEZA


















Santa Bàrbara 360 graus, 13 de març de 2016

Poca cosa podré explicar d'aquesta excursió. Amb un grup d'Horta de sant Joan, vam sortir de la plaça d'Horta a les 8 del matí per dirigir-nos a través d'una sendera cap a Santa Bàrbara. L'excursió tractava de trobar una senda, que segurament no existia, i que donava la volta a la muntanya màgica.

El camí no va aparèixer, i sense massa orientació vam anar pujant, a través de maleses, tarteres de pedra i grava. Després de travessar barrancs, canals i llocs ben bruts de malesa, pujant i baixant, i tenint el cim de Santa Bàrbara ben a prop, però sense poder accedir-hi per la dificultat de la pujada, vam veure com la població se'ns anava apropant, però encara quedava lluny. El paisatge espectacular, és clar, i durant l'excursió ens van acompanyar uns quants voltors.
Vam arribar per darrera el convent de Sant Salvador després de caminar durant unes cinc hores. No sé quin desnivell acumulat vam fer, anàvem sense mapa, ni track, ni gps. Tot una aventura, que no tornaré a repetir, o millor dit, no tornarem a repetir, tots hi vam estar d'acord.

Fotos de Cristina Asens i  Manel de Batea

   




















Cabacés- La Figuera-Vilella Baixa-Cabacés, 5 de març de 2016

Ens vam trobar amb l'amic Estivill a la sortida de Cabacés, al km 23 exactament, perquè era per allí on havíem d'iniciar la pujada que ens ens havia de portar a la veïna població de La Figuera. Sempre m'ha semblat molt amunt aquest poble, però des de Cabacés és una pujada gens pesada, el camí es transforma, és preciós, una sendera encatifada de fulles de pins i romer i arbustos olorosos.

Ja a dalt, vam trobar el poble gairebé desert, per no dir desert del tot; amb tot, vam trobar un bar on vam poder esmorzar i prendre la cervesa obligada de totes les excursions, tot i que ens faltava més de la meitat de l'excursió.

Quan vam començar a baixar per dirigir-nos, prop de la Vilella Baixa, vam anar trobant pel camí, unes quantes orquídies, em sembla que eren ophrys fusca lupercalis. Ens vam entretenir a fer unes quantes fotografies d'aquestes flors i també del magnífic paisatge que ens envoltava.

Vam baixar per un camí empedrat, vam seguir trobant orquídies, i després vam arribar al pont romànic de Cavaloca... em falten molts noms, però és que com sempre, se'm fa difícil de memoritzar-los.
Vam passar per alguns aljubs, Estivill va fer unes quantes fotos i jo també algunes.

Tot i anar amb un mapa dibuixat a mà, i al començament tenint els meus dubtes, vam arribar de nou als cotxes en el temps previst. :-)
Una excursió molt agradable i un temps perfecte.












Silenci... claquetes... acció, Faió 13 de febrer de 2016

Avui ha estat una sortida ben especial, no he sortit a caminar sinó que hem acompanyat l'Helena i els seus companys de la universitat, Clàudia i Jordi, a la gravació d'un documental basat en la Batalla de l'Ebre. No desvetllo el seu contingut, però segur que quan es podrà veure, no deixarà ningú indiferent.

Hem anat a Faió, la tria de l'espai ja estava feta dies abans pels universitaris i els representants de la recreació històrica de Faió. Quan hem arribat, ha començat a ploure, però sense desànims per part de tots, hem deixat que caigués fins que al cap de poca estona ha parat.

Després d'esmorzar ens hem dirigit a les trinxeres, semblaven realment verídiques, prop del riu Matarranya, a l'embarcador de la localitat, un lloc ideal per fer la gravació.

Pacientment, els improvisats actors han aguantat estoicament les vegades que ha calgut repetir una i altra vegada fins que trobaven la millor escena.

Després d'unes quantes hores de rodatge hem anat a dinar a l'alberg que s'ha fet molt a prop de l'embarcador. Un dinar amb tots els militars, les seves dones i alguns nens, perquè després el rodatge ha continuat: unes escenes estratègiques i una reunió secreta. :-)











Cova Benaixa, 8 de febrer de 2016

Com aquell qui diu, avui festa per sorpresa, hem sortit a caminar la Cristina i jo pel Port d'Horta. No teníem massa clar on anar, tots els paratges d'aquesta zona són preciosos, però el problema és que la nostra orientació ens traeix bastant  i llavors amb por de poder-nos perdre no ens volíem arriscar.

Al final, amb unes orientacions ens hem atrevit a pujar a la cova Benaixa, les dos ja hi hem pujat unes quantes vegades, però sempre amb d'altres persones.

Hem deixat el cotxe a una zona propera al camí que porta a la cova i tot i que anàvem sense mapa ni gps, solament amb les indicacions de les fites, hem anat pujant. També s'ha de dir que tot és sendera i molt evident, o sigui que la nostra proesa no ha estat tanta.

El camí de pujada és un bosc de pinassa, avui una mica humit segurament per les quatre gotes que hi van caure dissabte. Tal com anàvem pujant, hem pogut anar observant les gronses, també al fons del fons el Caro i Penyagalera, espectacular paisatge!

Hem arribat a la cova, després d'haver caminat una mica més d'una hora, i l'alegria que hem tingut de trobar-la, no ha tingut preu :-) Hem fet fotos, hem esmorzat, i després ja hem començat la baixada.

Ha fet un matí fantàstic, gens de fred, molt de sol, fins i tot hem sentit calor.

Afegiré algunes fotos de la Cristina quan me les passi.




Les fotos de Cristina





El castell de l'Airosa 31 de gener de 2016

Diumenge 31 de gener, un grup d'amics vam anar a fer un recorregut espectacular pel Port. Vam sortir des de Mas de Barberans, vam arribar des de diversos punts de Catalunya: Reus, Tarragona, Salou, Lleida, Móra i Flix.

Des de Mas de Barberans ens vam dirigir amb cotxe fins l'àrea de lleure de la Vall. Allí vam deixar els cotxes, i vam començar a caminar, cap a l'Airosa.  Després vam anar cap a la Roca Xapada i volíem arribar al castell de l'Airosa.Tal com vam anar pujant es va anar aixecant vent, però cada vegada era més fort. En arribar a dalt de tot no vam poder arribar al castell de l'Airosa, perquè literalment se'ns enduia. Així que vam haver de retrocedir i començar el descens. La part més complicada de l'excursió, si es pot dir així, va ser una baixada per la canal, amb una mica de dificultat, però que va estar molt bé. Al final de la baixada ens vam trobar uns quants bous, però que van passar completament de nosaltres.

Una vegada vam baixar tots, ens vam dirigir cap al racó de Marc. I vam arribar de nou a l'àrea recreativa on havíem deixat els cotxes. Allí vam dinar, després, com és costum, vam anar a Mas de Barberans a fer una cervesa. Un dia, tot i que molt ventós, va ser immillorable.



Algunes fotos que vaig fer:












Per l'antic i el nou GR-92 a Torredembarra, 2 de gener de 2016

Bonica excursió amb el Joan, la Míriam i la Rosa. Avui ens hem desplaçat a Torredembarra per fer una sortida per la costa mediterrània. Hem sortit d'aquesta població i ens hem dirigit cap a la Riera de Gaià, on hem agafat l'antic GR-92 endinsant-nos cap al bosc. Després de molta estona caminant, hem arribat a l'antiga cantera romana del Mèdol, un lloc impressionant, i des d'un mirador hem pogut observar tal com està a l'actualitat. No s'hi pot entrar, sembla ser que hi ha visites programades i el centre d'interpretació de la cantera es troba a l'àrea de servei el Mèdol de l'autopista (?).

Després d'aquesta primera part de l'excursió, hem anat baixant per travessar l'autopista (amb un pont) i després la N-340 per arribar a una urbanització a la vora del mar. Estàvem al terme de Tarragona.

Ja a la vora del mar, on el mes de novembre s'inaugurà el nou GR, hem anat caminant per la vora del mar fins arribar a una cala petita, on ens hem aturat per dinar. Sol i a la vegada airet que donava bo d'entomar.

Després de dinar, hem reemprès la marxa i en un moment, ens hem hagut de descalçar per poder passar per un rierol que donava al mar i poder continuar la marxa. Quin gustàs! L'aigua, tot i que estava gelada, ens ha agradat mullar-nos els peus, ens ha servit per refrescar-nos d'alguna manera i els peus ens han descansat :-)

Seguint per la vora del mar algunes vegades, i per dalt de penya-segats d'altres, hem arribat al castell de Tamarit. Un castell impressionant, que sembla ser que és propietat d'un nord-americà que lloga per esdeveniments puntuals, com casaments.

Hem arribat a una altra urbanització de la població d'Altafulla, i ara sí que per vora del mar tota l'estona, hem continuat fins arribar a Torredembarra.

En total, uns 22 km i un desnivell de 400 m. Una excursió fàcil i bonica, amb un paisatge envejable, que no estem acostumats a Flix, i menys en dies d'hivern com avui -sempre emboirat, emboirat, emboirat. Aquí un gran sol que ens ha acompanyat la major part del dia.








Més fotos de Joan











Mola de l'estat a Farena, 30 de desembre de 2015


Ahir vaig estar a Farena amb un grup d'amics per pujar a la Mola d'Estats, uns 10km amb un desnivell acumulat d'uns 650m acumulats. Temps récord: 6h. hehehe i és que vam contemplar i ens vam deleitar amb aquest paisatge hivernal que ens envoltava, tot i que el sol que feia i la temperatura a la qual estàvem, semblava més un dia de tardor que un dia de ple hivern. Fotografies, bon rotllo, bones converses i coneixent nous amics i amigues senderistes.

















Cata de vins a Vilalba, 22 de desembre de 2015

Ahir no va ser una excursió senderista, però sí que d'alguna manera va ser una excursió per terra de vins, a Vilalba dels Arcs, on vaig anar amb els companys de feina a fer una cata  al celler Vins del Tros, on els propietaris ens van convidar a fer el tast de cinc dels seus millors vins: Ay de mí, Sra. Carmen, Brisat, blanc, nou, fet amb les pells del raïm, Cent per cent, un altre blanc immillorable, i Te la dedico, un altre de blanc molt bo. Ja es veu, uns noms ben originals, d'alguns dels quals ens explicaren el per què d'aquests noms.

Ens comentaren com han anat canviant les tècniques de l'elaboració de vi, cosa que ha fet que els vins anessin millorant encara més. Usen barriques de roure francès, comprat a la Bourgogne, que els garantitzen que han estat al ras durant quatre anys. I una altra tècnica que utilitzen és canviar a mitja elaboració de les barriques de fusta a les àmfores, unes àmfores amb una gran capacitat de vi, que compren a Cáceres. Tapen les àmfores amb un vidre que va segellat amb una espècie de plastilina perquè no entri gens d'aire. I al mig del tap hi va una mena de gotet que comunica amb l'àmfora que porta nitrogen perquè no es formi la capa de dalt del vi.

Vam gaudir del color, de la textura i del gust dels nous vins de 2015 que ben aviat embotellaran.

Vam acabar amb el tradicional dinar de companys i companyes al restaurant Moderno, on vam poder gaudir d'un altre de vi de collita pròpia del restaurant que anomenen La moderna.











   Fotos de Cristina Asens


Meandre, Planadàmer i Devesa, 20 de desembre de 2015

El grup senders Flix de nou hem celebrat el dinar tradicional de Nadal, i com és habitual també, primer hem fet una sortida pel terme de Flix, concretament pel meandre i l'hem allargat per la partida de Planadàmer i la Devesa.

Una sortida fàcil, bona companyia i passant per indrets on mai havia xafat. Va ser tota una sorpresa per a mi, passar pel mig de la Devesa, propietat de la qual tota la vida n'havia sentit parlar, però mai no havia vist l'extensió que representa, i això que per on vam passar no era ni la meitat. Grans plantacions d'olivers i ben a prop grans "plantacions" de plaques solars que s'allarguen per metres i metres de terreny.

El paisatge que ens acompanyà va ser molt boirós i molt gris, a la vora del riu encara hi quedava tardor, no gaire, perquè ja arribava el paisatge hivernal, però amb tot, no va fer gens.






Fotos d'Enric Cervelló




Pas de Barrufemes, des de Miravet, 13 de desembre de 2015

Ha començat el dia molt boirós i fred i així ha continuat durant tot el matí. Ens hem dirigit cap a l'atalaia de Miravet, amb una forta pujada, i anant crestejant. Allí hem esmorzat i després hem iniciat la baixada per anar a fer cap al GR99, per la vora del riu.
Uns 550 de desnivell acumulat i 9 km.

Fotos d'Enric Cervelló i Antonio Ortiga










 Les-Bordius-Les, Baish Aran, 8 de desembre de 2015















 





La tardor al meandre, 22 de novembre de 2015 

Avui sortida fotogràfica en solitari pel meandre. Feia dies que esperava que arribés la tardor a la vora del riu i avui he encertat de ple. Els colors que envoltaven el riu no podien ser més bonics: marrons, verds, grocs, tarones, rojos... tots hi eren presents. Llàstima de la llum perquè feia un dia primer amb boira alta i després ennuvolat, i els cels de les fotografies han estat complicats.










L'últim replegament, 14 de novembre de 2015 


Avui una vintena de persones hem sortit a fer una caminada organitzada per l'Associació la Cana i el CERE per la darrera línia defensiva de l'Exèrcit republicà pel terme de Flix. Aquesta línia de defensa es va dissenyar per cobrir el replegament del que quedava de l'Exèrcit popular, cap a la riba esquerra de l'Ebre.

Hem anat allí on la 3a Divisió tenia el lloc de comandament durant la defensa del front d'Ascó. I també el lloc on el PC del XVè Cos de l'Exèrcit republicà va estar ubicat els darrers dies de la Batalla de l'Ebre.

















Sortida fotogràfica a Cardó, 7 de novembre de 2015

Sense matinar i esperant trobar un bon dia, Helena i jo vam sortir en direcció al balneari de Cardó, i la primera sorpresa és que ens envoltava una gran boira espessa. Estàvem per tornar-nos-en, però vam esperar per si la boira anava pujant i desapareixent.

I així va ser: quan vam arribar a Rasquera, la boira havia desaparegut i quan vam arribar prop del balneari  feia un dia preciós, ideal per fer fotos i encara més en aquell paratge meravellós.

Vam poder fotografiar per dins l'antic edifici, quina llàstima, com està de caigut, ens va impressionar imaginar l'opulència amb què es va construir el balneari, deixant la petjada de l'antic monestir.

Després de la furtiva visita, vam pujar a l'ermita de la columna, des de la qual vam poder fotografiar boniques vistes de l'entorn, vam apropar-nos a la font de Sant Josep i . I finalment, vam anar al mirador.

































Tossal d'Horta, muntanya de Santa Bàrbara, 31 d'octubre de 2015

Sortida d'amigues, avui: La Míriam, la Rosa i jo hem fet una excursió a la muntanya de Santa Bàrbara, una muntanya màgica, que Míriam no coneixia. Ens ha faltat la Cristina, però segur que la tornarem a fer amb ella :-)

Pensàvem que hauríem de tornar-nos-en perquè el cel tal com ens anàvem atansant es veia completament tapat i el Port, al lluny, semblava que hi plogués. Però no ha estat així: hem començat amb el cel tapat, però a poc a poc, el cel s'ha anat obrint amb unes clarianes que han permès que el sol ens abracés, tal com ha dit Rosa.

Ens ho hem pres amb calma, hem anat pujant tranquil·lament, fent fotografies d'un paisatge espectacular, i gaudint de cada raconet que trobàvem.

Hem arribat a l'ermita de Sant Antoni, ens hem fet les fotos que ja són tradició a l'escletxa d'una finestra  des de la qual es poden observar les Roques de Benet.
Hem continuat i hem entrat al búnquer construït a la guerra civil. I seguint la pujada, hem arribat dalt de tot, on està situada l'ermita de Santa Bàrbara.

Dalt ens acompanyava un gran sol, sense vent, i hem esmorzat. Primer la delicatessen que Rosa ha portat: un formatge de cabra acompanyat de melmelda de tomata: bonísssim!

Hem baixat pel mateix lloc per on hem pujat, anant amb molt de compte perquè està tot molt sec, molta pedra solta i moltes fulles de tardor.

Una sortida que ens ha anat molt bé per retrobar-nos tres amigues.















Mola de Genessies i barranc de Jovara, 24 d'octubre de 2015

M'havia de treure el mal gust amb què em vaig quedar la darrera excursió. Havia de reconciliar-me amb la muntanya i amb la fotografia. I sí: Objectius assolits.

Arribant a Vandellòs hem agafat la carretera que condueix al poble de Gavaldà i a l'alçada del mas de Genessies, hem deixat el cotxe i hem agafat l camí per a pujar cap a la mola de Genessies. Un tram anant planejant i l'altre anant pujant, pujant. El temps no ha acompanyat, molt tapadot durant tot el matí, i dalt de la mola amb una boira que no deixava veure massa el paisatge de l'entorn. Tanmateix, algunes fotos han sortit.
Dalt de la mola hi ha un poblat ibèric que desconeixia del tot: molt gran, amb bastantes cases que encara es poden veure, el que sembla és que ningú l'estudia ni el recupera. Potser vaig equivocada.
Hem començat el descens i hem anat envoltant la mola, però en lloc de tornar al cotxe, hem seguit la caminada, pujant de nou i travessant alguns barrancs, tant pujant com baixant.
Un camí bastant net, sembla que l'hagin netejat darrerament, amb arbres, com els aurons, vestits de tardor que l'acompanyaven. També pel camí hem trobat branquetes de galceran, ja florits, que anuncien el fred i l'hivern.
















Sortida al Montsant, 17 d'octubre de 2015

Les Cadolles, Congost de Fraguerau, els tres jurats... solament l'inici de l'excursió i les fotos amb mòbil...













Punta de l'Àguila, 26 de setembre de 2015

Ahir vam fer una sortida prop de casa, a la Punta de l'Àguila al terme municipal d'Ascó. Ens vam dirigir el que forma part del Camí de Sirga i vam deixar el cotxe. Vam començar a caminar pel mateix camí, fins que vam trobar el rètol que indicava la Punta de l'Àguila. Una pujada molt pronunciada, no molt llarga però durilla.

Ahir de nou vam prendre la Juno, que és la que pujava i baixava millor que tots. Quan vam arribar a la torre d l'alta tensió, el cel es va començar a emboirar, i tot i que no feia fred, es notava bastanta humitat.

El paisatge des d'aquí és molt bonic, hi ha una visió de tota la Ribera d'Ebre i part del Baix Ebre, però la llum no era gaire bona i les fotos han sortit com han sortit :(

Quan vam arribar dalt de tot, vam esmorzar i Eulogio i Jaume van voler anar més enllà, passant per unes crestes per anar a veure una placa que hi ha posada.

Durant tota l'excursió vam tenir molt a prop cabres salvatges que Juno volia perseguir i les pobres sol poden córrer davant de tanta energia.

Mentre els esperava van pujar un grup de joves d'Ascó, tots coneguts perquè els havia tingut d'alumnes quan tenien 15 anys a l'institut. Tots grans, és clar, em va costar reconèixer-los... Això sol vol dir una cosa!!!

No vam baixar pel mateix lloc que la pujada, vam començar a descendir en direcció a l'ermita de Santa Paulina, per un camí molt arreglat i molt agradable de passar.
Quan vam arribar a l'ermita vam prendre un camí a la dreta que ens havia de portar cap a un barranc que darrerament l'Ajuntament d'Ascó ha fet arranjaments, posant cadenes, escalons i fustes, ha quedat molt bé!
Van ser 8 o 9 km, i quant al desnivell,no ho sé.
Vam acabar fent la cervesa obligada al Núcleo, bar d'Ascó.









Bausen-Les-Bausen, 11 de setembre de 2015

Sense matinar massa, ens vam dirigir al riu Bausen, a través d'una sendera que normalment sempre hi ha molta aigua, però aquell dia no n'hi havia gaire.
Vam arribar al riu i vaig fer algunes fotos, la intenció era fer-les efecte seda, però no van sortir com volia.

Per on passa el riu és un bosc preciós, molt ombrívol, sembla de conte de fades, doncs una vegada allí vam continuar camí amunt, deixaant el riu enrere per anar cap al camí que ens portaria a Les.

És una excursió que he fet moltes vegades, però no em cansa, sempre hi ha flors, grèvol, algun avet, roures i castanyers.

Vam passar pel costat d'una borda, gairebé enrunada, és de les darreres que tenia la teulada de palla, però que ja fa temps que va caure, ara sol queden les quatre parets. Des d'on està aquesta casa, hi ha una vista espectacular del poble de Bausen, queda mig amagat, pels arbres del bosc, i és com si aparegués un poblet de conte d'Andersen.

Em vaig aturar a fer moltes fotografies, aquell dia portava tots els objectius i vaig aprofitar per fer-ne de paisatges i algunes macros.

Vam arribar al mirador i d'allí vam baixar per una ampla sendera que ens portaria a la carretera molt a prop del poble de Les.
Allí vam fer una cervesa i reemprengueren el camí, no pel mig del poble, sinó que vam pujar fins a l'ermita de Sant Blas i vam seguir per un bosquet encantador.

Vam travessar el riu Garona, quan acaba el poble de Les, vam travessar la carretera Nacional i vam començar la pujada a Bausen: un trosset de carretera i després ja vam enfilar sendera amunt. Amunt, amunt: 50 minuts de pujada forta, envoltats de natura i muntanyes. Preciós! Però quina suada!















Meandre, Plana d'Àmer, Vall de Cueix, Reserva Natural de Sebes, 5 de setembre de 2015 

Avui segona sortida de la temporada , 19km, poc desnivell però una sortida interessant. Hem passat pel pas de barca de Flix i ens hem dirigit cap al camí dels Aumaets, al meandre, un passeig que he fet molt aquest estiu, tant per caminar com per fer fotografies.
Però avui el meandre sol ha estat la primera etapa perquè quan hem acabat el meandre, hem creuat la carretera i hem pujat per un camí molt estret que ens havia de portar cap al terme de la Plana d'Àmer, (tota la vida em pensava que es deia Planadame). Hem creuat tot el terme i hem baixat fins trobar la carretera de Maials que hem creuat i hem agafat un camí que ens havia de portar al terme de Valldecueix. L'hem travessat i hem baixat en direcció al riu Ebre. Allí ens hem aturat, hem fet algunes fotografies amb el mòbil i hem continuat per la sendera fins arribar a la zona natural de Sebes. Allí encara ens quedaven uns quants quilòmetres per fer. Menys mal que no feia gens de calor, perquè s'hagués fet bastant pesat.
També ens vam prendre la Juno que es va portar com una campiona, va desgastar molta energia que ja li convenia.









Els Estrets, Algars i Toll de Vidre  29 d'agost de 2015

Dissabte vam sortir aviat de Flix i amb la intenció d'anar a la Franqueta per fer una caminada senzilla per començar a preparar-nos per a les caminades de l'hivern, vam canviar la ruta i ens vam dirigir cap al camí de les Valls. Portàvem una caminadora nova, la Juno, la gosseta de la Irene que per a ella era la primera sortida i em sembla que li va agradar molt. :-)

Vam arribar a Arnes i amb el cotxe ens vam dirigir en direcció al Toll de vidre, però vam deixar el cotxe en un parquing i vam prendre un camí cap a l'esquerra que ens portaria al riu de les Valls.

Estava tot molt sec, hauria de fer una bona ploguda perquè hi hagués una mica de vida pel Port. Tampoc baixava gaire aigua. Vam trobar el Mas de Botzo i vam seguir per la vora del riu tot el que vam poder i després vam pujar pel Coll de Xertó. A dalt vam esmorzar i seguidament començàrem a baixar per anar a buscar el riu Algars.

Una vegada baix vam seguir per la vora del riu fins arribar al Toll de Vidre. Com era aviat, solament hi havia dos persones banyant-se, i nosaltres vam aprofitar per refrescar-nos i fer una capbussada.

I des d'allí, ja vam anar a buscar el cotxe que quedava a uns dos km d'allí.
En total, vam fer 8 km i el desnivell no el sé, però no va ser gaire. De calor, però, en vam passar molta.






















Roca Llisa, 24 de juliol de 2015

Amb les companyes i amigues Cristina i Maijo, i el Salvador, pare de la Cristina que ens ha fet de guia, hem sortit a 3/4 de 8 del matí d'Horta per anar cap al camí de la Franqueta. Hem deixat el cotxe a l'entrada del camí que porta cap a les roques de Benet, però hem agafat una sendera que ens havia de portar cap a la Roca Llisa. Unes pujadetes, amb una humitat terrible, menys mal que tot era sendera de bosc i no ens tocava el sol directament. En arribar a la Roca ens hem fet moltes fotos. Era la part més alta de l'excursió.
Després hem començat el descens, i quan hem arribat a baix de tot, hem esmorzat.
Hem travessat Els Estrets i hem seguit el camí per la vora del riu (aquí ja feia un sol que picava moltíssim) fins que l'hem tornat a passar i hem agafat la sendera per arribar primer al Mas de Lliberós i continuant, hem arribat al camí que ens havia de portar de tornada al cotxe.









   Fotos de Cristina Asens


En algunes ermites de Cardó, 18 de juliol de 2015

Tot i la calor que està fent aquest estiu, vaig sortir amb Eulogio a fer una matinal per les ermites de Cardó. La intenció era fer una sortida fàcil i fer algunes fotografies de l'ermita de la Columna.
Vam sortir a les 7.30 de Flix i quan vam arribar, vam deixar el cotxe a peu del balneari i vam anar a iniciar la sortida a l'ermita del Carme, la que queda més avall del balneari i més antigament monestir.
Després ens vam dirigir cap a l'ermita de l'Àngel Custodi i vam continuar cap a la cova Lluminosa, un indret impressionant, i aquell dia potser encara més perquè vam poder fotografiar-la sense ningú, normalment sempre hi ha gent.
Després seguírem la sendera per anar cap a la Foradada, ja no pujàrem, feia poc que hi havia pujat, i agafàrem el camí que ens havia de portar cap a la cassola de l'Infern i després al Martell.
Allí esmorzàrem i férem unes quantes fotos, i més tard vam retrocedir per anar a trobar la font de l'Argeler.

Seguírem fins a trobar l'ermita de la Columna o també anomenada  la de Sant Simeó Estilita, d'una gran bellesa tant per l'entorn com per la construcció de l'ermita: alta, estreta, amb una vista espectacular de la vall. Volíem unes fotos des d'una altra perspectiva. No feia massa que hi havia anat amb uns amics i van travessar un munt de malesa, que va fer que ens punxéssim i esgarranxéssim les cames i els braços, però vam aconseguir les desitjades fotos.
 
Després d'aquesta petita aventura, ens dirigírem cap a l'ermita de sant Onofre, una bona pujada, amb una calor que esgarrifava, però hi vam arribar. I des d'allí, ja vam començar el descens que ens havia de portar de nou al balneari on teníem el cotxe. En total, 9km però ben suats :-)

Vam acabar com sempre prenent una cervesa al poble i cap a casa.




Grau de Bous, a la Vilella Baixa, 6 de juny de 2015

Vam sortir de Flix a 2/4 de vuit del matí, l'Eulogio, Antonio i jo i gairebé tres quarts hora més tard arribàvem a la Vilella Baixa. Vam deixar el cotxe una mica abans d'arribar a la població i agafàrem un camí que ens havia de portar cap al Grau de Bous o també anomenat del caragol per les voltes que es fan per pujar. Però no sol vam fer aquest grau sinó que vam passar per alguns llocs com el camí de Montalts, pous de Salvació, Barraca de Creuetes, Coll Empedrat, Pont de Cavaloca i de nou a la Vilella Baixa.

Tota l'excursió va ser per antics camins empedrats, per tant la dificultat va ser mínima. Llegia: 

"Itinerari per conèixer els antics camins que feien els veremadors al segle XIX quan el Priorat era un mar de vinyes.El empedrat del Grau dels Bous està molt ben conservat, el feien els veremadors 7 cops al dia (anant i tornant) de les vinyes d'aquella zona fins a la Vilella Baixa."

Vam trobar moltes construccions de pedra seca, un paisatge pintoresc i el que em va cridar més l'atenció va ser el pont de Cavaloca, d'origen medieval.
Vam fer 7km. i un desnivell acumulat de 380 m. 



    Foto d'Antonio Ortiga







                                     
                    Foto d'Eulogio Navarro

Roques de Benet, 31 de maig de 2015

L'amiga Beti, del grup excursionista de Salou em va convidar a la sortida que feien a la Terra Alta, concretament a les Roques de Benet, un indret particularment bonic d'aquesta comarca. El castell,  alguns l'anomenen  i a una de les roques també Cap de gos per la semblança de la roca amb aquest animal.
Vam ser vuit persones, amb algunes ja ens coneixíem d'altres sortides, a d'altres no, però ens vam fer amics de seguida. Vam deixar els cotxes prop del monument als bombers que hi ha pel camí que porta a la Franqueta i vam començar la pujada de manera tranquil·la. No feia massa calor, però no calia que anéssim de pressa, teníem tot el dia per endavant.
Pujant ens vam trobar una orquídia, que encara estava bé, una limodorum abortivum, segurament que n'hi havia d'altres però no en vam veure cap més.

Vam arribar a la cova Benaiges. És molt gran i tot i que ja hi havia estat, sempre sorprèn tornar-la a veure. Des de dins,, mirant cap a fora, hi ha uns forats que semblen uns ulls, o una màscara que sembla que vigilin tots els moviments que puguis fer. Vam descansar una estona, i després vam reemprendre la marxa, ens quedava la pujada més dura de la jornada: la canal que ens portaria a les roques.
Una vegada dalt de la canal, vam seguir amunt, amunt, per arribar al cim de les roques de Benet: una vista impressionant de les poblacions, de la muntanya de Santa Bàrbara, del Montsagre, el Port... i encara més enllà, poblacions d'altres comarques.

Temps de fotos, temps de descans, temps de dinar. Vam compartir vi, olives,galetes, xocolata ... i tot el que portàvem.
Una hora més tard, iniciàvem la baixada, que costà una mica per la mateixa canal que havíem fet de pujada... però sense cap problema, tots la vam baixar de primera.

I com no? Vam acabar a la plaça d'Horta, al Grau, a fer l'obligada cervesa amb nous amics i amics coneguts.



















Un matí a les ermites de Cardó amb Cristina, 23 de maig de 2015



















                   Fotos de Cristina Asens




Els ventadors, Montsant, 17 de maig de 2015

Eulogio, Enric, Germina, Antonio i jo vam sortir de Flix a les 7.30  amb el cotxe en direcció a l'ermita de Sant Antoni d'Ulldemolins. Des d'allí vam començar l'excursió que ens havia de portar als Ventadors, un lloc preciós, envoltat de muntanyes rocoses magnífiques, totes elles amb nom com els tres jurats o la roca balladora... No recordo cap més nom :-) Ens vam endinsar al congost de Fraguerau, que deu el seu nom a l'ermità, Fra Guerau, que habità en una balma prop del riu durant l'Edat Mitjana.

L'entrada al congost comença a les cadolles fondes, unes basses fondes on hi havia força aigua, no vam baixar, les vam veure des del mirador.
Abans, però, d'arribar al mirador de les cadolles vam trobar unes quantes orquídies: ophrys fusca, limodorum abortivum i també, una que no havia vist mai, que és preciosa, la platanthera bifolia.

Ja dintre del congost, vam començar a baixar pel bosc, anant observant l'entorn per si trobàvem més orquídies, aquella sendera ens havia de portar passar els dos pontets penjants per poder arribar a l'ermita de Sant Bertomeu on esmorzaríem.

Després d'esmorzar, retrocedírem una part del camí, per començar l'ascens que ens duria als Ventadors. La pujada és pronunciada, però el paisatge és tan bonic que ni te n'adones que vas pujant.
Quan vam arribar a les crestes dels ventadors pensàvem que faria molt vent, però la sorpresa va ser que no, feia molt bon dia i els vam anar pujant fàcilment. Els  més valents , Eulogio i Germina, pel mig de la cresta, i els altres per la vora. I pujant, pujant, vam arribar al final de les crestes. Vam seguir el camí de la dreta i vam seguir pujant fins arribar al punt més alt de l'excursió,  més de 1000  metres d'altitud, i n'haviem pujat uns 500 de desnivell.

Pujant vam poder veure a les muntanyes de davant la Llibreria, el Pont natural, uns espais idílics on hi he estat d'altres vegades, i baix el Toll de l'ou i totes les cascades i el riuet.

La baixada la vam fer pel Grau del Llop, una forta baixada perquè és molt vertical i amb les pedres soltes i després les fulles seques, resultà molt relliscosa. Molts trossos Germina i jo els vam baixar my way, a l'estil Rosa, assegudes al terra i a poc a poc.
No vam tardar molt a baixar-lo i una vegada vam acabar el grau, no vam tardar molt a arribar al punt d'inici.
Vam fer 12 km, amb un desnivell acumulat d'uns 500 metres més o menys.
No era la primera vegada que pujava als ventadors, la primera vegada érem molta més gent i l'excursió va ser de tot el dia.











   Fotos d'Antonio Ortiga





                    Fotos d'Eulogio Navarro


Diumenge matí per la Ribera d'Ebre, 10 de maig de 2015

Sortida matinal, a la recerca avui d'orquídies, millor que buscar "mugues" :-)
He sortit molt d'hora de casa amb la intenció d'anar a Els Borjos al terme de Tivissa, abans, però, m'he aturat al Pas de l'Ase i després a l'embarcador de Garcia, per aprofitar la bona llum que encara hi havia per tirar unes quantes fotos.

Després he seguit fins a Tivissa amb la intenció de buscar les orquídies que fa un mes vaig anar a veure i que encara no estaven obertes, i avui algunes encara no havien sortit. Ha estat molt desil·lusionant perquè solament he trobat unes ophris fusca, i les que em pensava que serien unes acampalis piramidalis encara no havien tret la flor. De tota manera, no n'estic segura que siguin unes piramidalis. Haurem de tornar a esperar i anar-hi un altre dia.

Les que pensava trobar eren les cefalantera longifolia, perquè l'any passat en vaig trobar moltes, i avui no n'hi he trobat cap!

Quan portava ja gairebé un parell d'hores caminant pel bosc, m'he donat per vençuda i he fet mitja volta. Ja donava per acabada l'excursió. Però no ha estat així: tornant he vist unes flors, la tija semblant a un espàrrec, però com a de color lila. I quan m'he apropat, m'ha semblat que era una orquídia, una orquídia bastant diferent a les que solem trobar a la Ribera d'Ebre: una limodorum abortivum.

L'he fotografiat unes quantes vegades i quan he arribat a casa el primer que he fet ha estat investigar, si realment era aquesta orquídia. I voilà! Sí, ho era.

Un matí, com aquell que diu per a una sola orquídia però ha valgut molt la pena. Encara que he fotografiat unes quantes flors i paisatge, portant a la pràctica la lliçó apresa de l'ISO. ;-)











Per Carlac i a la recerca de "mugues", 1 de maig de 2015

Sobre les 15.30 de la tarda vam sortir a caminar pel bosc de Carlac, a Bausen, la Val d'Aran, amb el Paco Nudels i la Sara, Bailando con sarrios, dos amics del facebook que es dediquen al senderisme. No feia massa bo, i amenaçava pluja però ens vam animar perquè no teníem res planejat per aquell dia de festa.

Vam pujar des de Bausen cap a Coret de Pan i des d'allí ens endinsàrem cap al bosc per la sendera... però la idea no era sol fer el bosc, sinó que els dos amics volien localitzar un parell de "mugues" o pilons de terme però no tenien molt clar per on paraven. Així que en un moment determinat, ens separàrem del camí del bosc i vam començar a ascendir muntanya amunt, sense camins i tot ple d'herbes, matolls i sobretot molta ginesta, moltíssima ginesta, sense florir, clar. Va començar a ploure, primer molt poquet, però va anar augmentant, a mesura que anàvem pujant. Quan finalment vam arribar a dalt de tot, i el gps marcava una de les mugues, no hi havia manera de trobar-la, vam anar amunt i avall fins que es va deixar veure. Va ser la Sara qui la va descobrir. I uns quants metres més enllà va aparèixer la segona.

Si la pujada havia estat dura perquè no hi havia ni sendera ni camí, sinó sol vegetació, arbustos i més, la baixada encara va costar més. Vam veure uns porcs senglars, que sols de veure'ns van fugir, i també un cérvol, estàvem molt amunt.

Finalment, vam anar a buscar el camí per tornar, la sendera del bosc, per arribar finalment a Bausen. Van ser 12 km  i el desnivell no ho sé, però segur que molt! :-)

Sara és qui va fer les fotos, quan me les passi en posaré alguna. Perquè aquesta sí que serà una excursió per recordar sempre, per la dificultat que suposà i perquè amb la Sara no ens coneixíem però ens seguíem al facebook, tenia moltes ganes de conèixer-la per tot el que llegia d'ella, una crac de la muntanya, del senderisme, dels 3000 i els 4000.

   Foto de Sara, Bailando con sarrios


GR 92 l'Ametlla de Mar-l'Ampolla, 26 d'abril de 2015

Com ja va sent habitual, es va tornar a fer la sortida de l'Ametlla a l'Ampolla, organitzada pel grup del facebook, Senders Flix.
En aquesta ocasió vam ser 17 persones, la majoria dels quals repetíem d'anys anteriors. Agafàrem el tren a l'Ampolla a les 8.06m i ens dirigírem cap a l'Ametlla. Allí a l'estació ens trobàrem amb el Carles i la Montse, que venien de Barcelona, i anàrem cap al Port a buscar el GR per començar a caminar.

Feia un dia esplèndid, tot i que havien anunciat pluja. La caminada que són uns 16 km, es fa lleugera per l'espectacularitat del paisatge, la major part del temps es va per costat del mar, un paisatge mediterrani, amb pins, romer, moltes flors i el mar tan blau!

Ens vam entretenir fent moltes fotografies i vam esmorzar en una caleta en la qual ja ens havíem quedat l'any passat. Continuàrem caminant i la calor va anar augmentant. Arribàrem a l'illot, i enguany síiiii que vam poder travessar el trosset de mar que separa la costa de l'illot. Hi vam donar la volta, férem encara més fotos i tornàrem de nou a la costa per continuar la caminada.

En arribar a Cap Roig,  alguns que ja venien preparats es van banyar al mar, els altres ens conformàrem a treure'ns les botes i anar cap al restaurant on ens esperava un arròs sucós amb galeres.

I mentre dinàvem va començar a diluviar, la pluja que els meteoròlegs de tot el món havien anunciat, arribà amb una força que no ens esperàvem. Va ploure a bots i a barrals, però nosaltres tranquils, mentre ens menjàvem el gustós arròs.

L'any vinent a tornar-hi, segur!


    Foto d'Eulogio Navarro



Cova del Tabac, Serra de Mont-roig, ermita de Montalegre i l'avenc del Pas del Sastre, Camarasa 11 d'abril de 2015

Havíem quedat amb la Míriam i el Joan a Camarasa a les 8 del matí, i quan hi vam arribar, abans de l'hora prevista, ja ens estaven esperant fent un cafè. Una mica més tard deixàvem el cotxe prop de la presa de Camarasa, vam passar a peu el pont de la presa i a la dreta iniciàvem el camí que ens havia de dur a la cova del Tabac, uns 2 km amunt. Fent el camí de pujada, vam trobar algunes orquídies, totes abellera aranyosa o Ophrys sphegodes, no portava la càmera i les que vaig fer amb el mòbil no van sortir bé.


Quan vam arribar a la cova del Tabac ens vam trobar un grup excursionista d'unes 60 persones que venien de Terrassa. En entrar a la cova vam veure unes pintures rupestres que daten del Neolític, semblen figures humanes, però estan bastant malmeses, perquè hi ha uns grafitis que algun poca-solta va escriure damunt de les prehistòriques pintures.

Ens vam endinsar a la cova, uns 30 metres o més de profunditat, molt gran, anant amb compte perquè hi havia algun forat, i en tornar, la Míriam i l'Eulogio es van introduir en un petit forat que portava a una petita sala. No hi va entrar ningú més.
La intenció era esmorzar allí però amb tanta gent vam pensar que el millor seria avançar i tirar amunt, ens quedava un bon tros i un vertical barranc que havíem de pujar. En arribar dalt de la canal,  ja a la serra de Mont-roig vam reposar una mica menjant un petit entrepà.

No vam estar molta estona i vam continuar, ens esperaven unes bones pujades i baixades per dirigir-nos a l'ermita de Montalegre. Vam arribar sobre les dos de la tarda i a la mateixa ermita vam dinar. Feia solet i vam descansar una bona estona, fins i tot amb una mini migdiada. Quan ja estàvem a punt de marxar va arribar el grup excursionista terrassenc, i vam decidir ja començar el camí de baixada. Vam anar bastant tros per un camí, ens acompanyaven tres voltors que semblava que ens vigilessin i devia ser així, perquè pel camí vam escoltar uns crits que provenien d'una cova a molta alçada i vam creure que eren els crits de les cries de voltors que demanaven menjar. Impressionants els crits!

Ens desviàrem del camí per anar a veure una altra cova, que més que una cova semblava una balma, l'avenc del Pas de Sastre, una mena de cova al final de la qual hi ha un fumeral que et condueix a dalt de la muntanya. Allí vam trobar uns excursionistes que l'havien baixat amb ràpel.

Vam tornar a la sendera i caminant caminant vam arribar al refugi de Pletiu de l'Extrem, i des d'allí ens endinsàrem cap al bosc, per començar el que seria la darrera baixada. Però quina baixada! Tota de pedres soltes i molta terra seca per on ens relliscaven els peus. Va ser molt llarga i vam tardar una bona estona a arribar al punt d'arribada, el mateix lloc d'on havíem sortit.

En total van ser 21 km i 1100 de desnivell acumulat. Una bona excursió, amb un paisatge bonic, acompanyats gairebé tot el dia del pantà de Camarasa i el pantà de sant Llorenç. 
Ahir els excursionistes vam ser: Míriam, Joan, Antonio, Eulogio, Jaume, Enric i jo.

Podeu llegir un bon reportatge de la mateixa excursió a Muntanyes de Torrons, el blog de Joan Turronero



    La presa de Camarasa


    Pujant cap a la cova del Tabac

    La cova del Tabac


    Serra de Mont-roig


    Veníem de baix del primer cim

    Cim, al punt geodèsic

    Unes boniques vistes



    Ermita de Montalegre

    Una fita curiosa

    Avenc del Pas del Sastre

    Les fotos són d'Antonio Ortiga



   Foto de Jaume Blanch



La Caramella i Caro, 4 d'abril de 2015

La experiencia de caminar descentra el yo y restituye el mundo, inscribiendo así de pleno al ser humano en unos límites que le recuerdan su fragilidad a la vez que su fuerza. Es por tanto una actividad antropológica por excelencia, ya que moviliza permanentemente la tendencia del hombre por comprender, por encontrar su lugar en el seno del mundo, por interrogarse acerca de aquello que fundamenta su vínculo con los demás.
                                                                                            
                                                                                                           (David Le Breton, Elogio del caminar)

Sortim de Flix a 2/4 de 8 del matí en direcció a Tortosa i després Roquetes. En arribar a Roquetes agafem la carretera que va al Port i deixem el cotxe en una zona de pàrquing molt a prop de la casa Carvallo.

Ens endinsem cap al barranc de la Caramella i el paisatge canvia completament: un espectacle de verds, roques i aigua rajant per tot arreu. Les darreres pluges han ajudat molt per veure aquesta meravella. Tot i que pugem molt en molt poc temps, ni te n'adones perquè la contemplació del paisatge fa que et distregui de la dura pujada.

Pugem pel marge dret de la Caramella seguint les marques roges que durant tota l'excursió anirem trobant. Pujant, pujant, anem descobrint diferents cascades amb olles d'aigua cristal·lina, d'un verd transparent, i la més espectacular de totes, la cua de cavall!

Seguim pujant per anar a buscar el que diuen la primera escaleta i la segona escaleta o el quilòmetre vertical. Ufff, aquesta sí que és una forta i dura pujada, els meus companys van tirant i tirant però jo m'ho prenc amb calma i vaig pujant al meu ritme. 

En arribar a dalt del quilòmetre vertical, l'ascens, tot i no ser tan fort, continua. Ja no queda tan lluny el Caro, però ens queda un bon tros, perquè en lloc d'anar directe cap a ell anem voltant les muntanyes i sembla que no ens dirigim a la muntanya, anem en direcció contrària.

Finalment, arribem al peu de la carretera que porta al cim, però en lloc d'anar per carretera, que resulta molt feixuc, anem tallant pel mig, envoltats de bosquets preciosos que ajuden a fer la pujada més suau. 

I sí, ja arribem a dalt del cim més alt de la província de Tarragona, no és la primera vegada que hi pujo, i la decepció ja no és la de la primera vegada, perquè dalt solament hi ha una casa amb les antenes de comunicació, i després unes escales que porten a la imatge de la Verge de la Cinta. I el que sí que és bonic és el mirador que hi ha. Allí ens fem la foto de grup.

A dalt molt aire, i molt fred, així que ens tapem de nou. Dinem asseguts a les escales i després, al solet, encara podem fer una mica de migdiada, abans d'emprendre el camí de tornada.

La baixada encara és més dura que la pujada. Ens dirigim a les bassis del Caro, un lloc espectacular, endinsades al bosc, allí carreguem les cantimplores d'aigua per si de cas ens quedàvem sense, perquè ens esperen unes 4 hores de caminada més difícil que la pujada. 
També ens trobem pel camí el Forn de la Pimpollada, un forn de pega-quitrà, on hi cremaven teia per aconseguir quitrà i una pega que servia per curar, entre d'altres coses.

Ens dirigim cap a la mola del Coll del Moro, jo no hi pujo, els meus companys no es volen perdre res. M'assec a esperar-los i aprofito per descansar una mica.

Seguim el camí, tot de pedres i grava que fa que vagis relliscant de tant en tant, i anem a buscar el barranc de la Geganta per travessar-lo. L'espectacle continua, quina immensitat de muntanyes, no hem perdut de vista en gairebé tot el dia el castell de l'Airosa i d'altres que no recordo el nom.

Ens trobem un altre forn, ara sembla que sigui de calç tot i que crèiem que també era de pega i quitrà, però la pedra és totalment blanca.

Seguim baixant i veiem al nostre davant una canal força empinada, i una sendera que sembla molt aèria. a l'hora de la veritat no ho és tant i no és tan difícil com crèiem. així arribem al forat de l'Aire que ens permetrà passar a l'altre costat. Passem la roca del Migdia, crec que es diu així. La baixada, cada vegada més forta.


Anem a buscar el camí que ens portarà de nou a la Caramella, però ara pel marge esquerre. La baixada, cada vegada hi ha més pedres, i no és fàcil, però en canvi, l'entorn és bonic de veure, tot i que no val a badar, si no mires al terra, pots ensopegar en qualsevol moment. L'espectacle del barranc de la Caramella, vist des d'aquest marge, no es veu tan bonic com al matí. 

Seguim baixant i baixant, fins que arribem al camí que ens portarà a la zona de pàrquing. 
Van ser moltes hores de camí, 10 en total,  uns 19 km i un desnivell acumulat de 1500 m. 

Una excursió difícil per a mi, però encantadora si penso en tota la bellesa del Port, tota la natura que vaig respirar, i tot el paisatge que vaig contemplar.











    Fotos de Jaume Blanch





Muntanya de Santa Bàrbara, 31 de març de 2015

Un bon dia per tornar a pujar al Tossal d'Horta com també es coneix la muntanya de Santa Bàrbara. En aquesta ocasió vaig pujar amb Cristina. Ens ho vam prendre en calma, fent fotografies i observant el meravellós paisatge que envolta la muntanya.









                   Fotos de Cristina



Aiguabarreig del Cinca i el Segre, Granja d'Escarp, 29 de març de 2015

Un petit grup del grup Senders Flix hem anat a conèixer l'aiguabarreig dels rius Cinca i Segre i la zona natural que envolta tot aquell paratge.
El paisatge inicial del camí no és bonic, molt sec, poc atractiu, molt pedregós i vam arribar a la conclusió que havia patit molts incendis i la nova vegetació no ha regenerat.

Al punt més alt de la muntanya que vam arribar es veien els Pirineus nevats i per l'alatra banda es podia veure de bastant a prop el castell de Mequinenza.
Quan vam començar a baixar vam arribar a una mena d'ermita o església, anomenada de Sant Jaume perquè per allí passa el Camí de Sant Jaume si surts des de Lleida.
Església molt caiguda, tot i que sembla que l'estan recuperant, havent arreglat el sostre. Dins s'hi poden veure algunes pintures, no massa boniques i el que em va agradar més van ser els arcs que encara es troben dempeus.
Seguint el camí ja vam arribar a la zona dels rius, hi ha un espai natural semblant a Sebes, amb un pont de fusta que et porta a una caseta per observar ocells i poder-los fotografiar. El bosc de ribera estava esplèndid, amb canyes, xops, molta vegetació, plantes de tabac ens va semblar que eren i moltes floretes.

La confluència dels dos rius es veu clarament formant una Y, per una banda el Cinca, i per l'altra el Segre, fins i tot es podien veure tonalitats dels dos rius ben diferenciades d'un riu a l'altre, encara que segurament a les fotografies no es poden apreciar. Una vegada ajuntats els dos rius van a parar a Mequinensa on s'ajunten amb el riu Ebre.

Seguint per la vora del riu, a l'altre costat, però, vam poder veure un convent cistercense de l'any 1200 més i menys, anomenat el convent Escarp.

Va fer un bon dia, la calor va començar a apretar a mig matí, cosa que ens obligà a traure jaquetes.
Vam acabar l'excursió passant per un camí que travessava una finca on encara hi quedaven arbres fruiters amb flor que vam poder fotografiar.

   iniciant el camí

   El Pirineu al fons

   El castell de Mequinensa

   Ermita de Sant Jaume, zona de pas dels pelegrins del Camí de Sant Jaume

   El segre i el Cinca junts

   Convent Escarp


Els Borjos, a Tivissa 27 de març 2015

Excursió en solitari a la recerca de floretes i orquídies als Borjos de Tivissa. He sortit a 2/4 de nou de casa i quan he arribat a Tivissa he iniciat el camí que m'havia de portar cap als Borjos, un lloc encantador, un bosc de pins, arínjol, romer, timó i moltes flors. He enfilat camí amunt, aturant-me a fotografiar les majestuoses muntanyes de Tivissa, fent proves amb l'objectiu nou, encara que també en portava un altre per a les flors que esperava trobar avui.

Una vegada he trobat el rètol indicant el camí, he començat a pujar, ara sí, pel bosc pel mig d'una sendera que està netíssima, mirant a cada un dels costats per si trobava flors i més flors.

Recordava que l'any passat havia trobat tres espècies diferents d'orquídies, i avui, en les alçades de mes que estem, esperava trobar-les ja florides. Però no ha estat així: solament he trobat les ophrys fusca, però no hi havia les blanques que m'agraden tant, les Cephalanthera longifolia i ni les anacamptis piramidalis. Adjunto enllaços perquè així també les vaig coneixent més.
Hi havia les fulles de les orquídies, algunes davall terra i fulles de pins, que feia que quedessin totalment amagades. Però les flors encara no han aparegut, i potser tardaran encara un mes. Serà qüestió de tornar-hi.
Però sí que he trobat cogullada, flor de marfull,  moltes, moltes violetes, algun narcissus assoanus, molt romer florit i també timó.

Una excursió  aprofitada, tant per la bonica caminada per la sendera dels Borjos com per la trobada de flors primaverals.













Respirant la primavera... 15 de març de 2015

Ahir un petit grup de Senders Flix vam sortir a fer un volt pel Pla d'Ini, el mas de Soc i una part del meandre, una excursió senzilla, però és que ahir es tractava d'anar a trobar la primavera, que encara que no ha arribat i ja se la deixa sentir al nostre entorn. Hi vam anar la Tere, Eulogio, Jaume, Antonio i jo. Vam sortir a les 8 del matí del pas de barca i ens en vam anar cap al Pla d'Ini on els ametllers encara aguanten les flors i els cirerers estaven en la seva major bellesa.
Vam seguir per la vora del riu una estona on tots vam poder recordar "la platgeta", que quan érem petits ens anàvem a banyar per falta de piscines. De tot allò gairebé ja no queda res, però van ser tantes les estones que ens vam mullar i nedar en aquelles aigües... que el record és viu encara.

Vam seguir pujant fins que vam arribar a veure des d'un mirador natural l'antic meandre que recorria el terme de Flix, fa milers d'anys, avui tot terreny conreat. L'espectacle era de mil flors, en diferents tonalitats i solament podríem respirar en aquells moments primavera i bellesa. 
Pujant cap aquest mirador, vam passar per una zona boscosa, al costat d'una sèquia, allí vam trobar moltes orquídies, ophrys fusca, i també els petits narcisos grocs, els narcissos assoanus. Recordo que l'any passat també vam passar per aquest indret, i en vam trobar ben poques.

En arribar al mas de Soc, desil·lusió, estava tot erm, les terres per treballar i gairebé abandonat, encara sort que vam poder passar per un camp de cirerers florits, i vam poder fer moltes fotos.

Vam anar cap a la caseta del reg que hi ha i des d'allí baixàrem fins arribar a la part del meandre que ens portaria de nou a la barca. Recordàvem que per aquell indret l'any passat vam trobar bastants orquídies, ophrys fusca també, i amb alegria vam trobar  Ophrys tenthredinifera (Abellera vermella), una de les orquídies més boniques que hi ha. també són anomenades sabatetes del nen Jesús o sabatetes de la Mare de déu.

Ara llegia a la viquipèdia:

"El seu nom genèric "Ophrys" deriva de la paraula grega: ὀφρύς Ophrys = "cella" referint-se a l'alta consideració que es té cap a aquest gènere. "Tenthredinifera" Del grec "tenthredón" = "tentredine un insecte semblant a la vespa" referint-se a la seva label. Ophrys s'esmenta per primera vegada en el llibre "Naturalis Historia" de Plini el Vell (23-79). Aquestes orquídies es denominen les "orquídies vespa". 
http://ca.wikipedia.org/wiki/Abellera_vermella

Vam gaudir molt fotografiant-les, encara que anava sense trípode i molt bé no van quedar. Una d'aquestes tardes hi tornaré a fer-les com cal.
L'excursió s'acabava, vam arribar a la barca, 12 quilòmetres que havíem fet en un pim pam, terreny pla, sense cap esforç i amb el luxe d'aturar-nos a fer mil fotografies. Vam acabar al bar de Mari, fent la cervesa, com sempre, amb tot el grup, molt bona la companyia.











Diumenge 1 de març de 2015... passejant per Sant Joan de Toran i Bossòst

La intenció de diumenge era fer una altra sortida amb raquetes i els més joves anar a esquiar una altra vegada. Però va ser aixecar-nos i contemplar la pluja que anava regalimant pels vidres de les finestres. Així que vam haver de recórrer al plan B i plan C, si convenia.

El plan B era sortir a conèixer una mica més de la Val d'Aran i el plan C era sortir a caminar, tot i la pluja al bosc de Carlac, un bosc que la Míriam ja coneixia, però li semblava molt especial i volia tornar-hi. Vam haver de desistir del plan C, la pluja persistia i vam pensar que dalt al bosc hi devia haver molta neu.

Així doncs, vam agafar càmera fotogràfica, ben tapats i amb paraigua i ens vam dirigir cap a la Val de Toran, per la carretera que puja a Canejan.
La nostra sorpresa va ser que uns dies abans hi havia hagut un allau i s'havia endut un tros de carretera, hi vam poder passar perquè hi havia pas alternatiu.

El riu Toran baixava molt molt ple d'aigua, havia parat de ploure i vam poder baixar a fer unes fotos, avui no me n'anava sense fer effecte seda! I una mica més amunt, encara pujant cap a sant Joan de Toran vam fotografiar una cascada.

A Sant Joan de Toran  no hi havia ningú, les tres o quatre cases que hi ha estaven buides del tot, i els carrers plens de neu, que ningú havia trepitjat. Un paisatge espectacular.










Seguidament vam anar a Bossòst, el poble de la Val d'Aran amb l'església més bonica de tota la vall. D'un romànic inicial, no hi ha hagut moltes restauracions i es conserva amb els seus arcs lombards, els seus escacats, el crismó originial i el pantocrator també.
















De raquetes a Montgarri, 28 de febrer de 2015

Aquest cap de setmana hem anat a la Val d'Aran, i sabent que el temps a partir de diumenge no acompanyaria vam pensar que gaudiríem d'un bon dissabte.
Vam pujar la Míriam, la Irene, l'Albert, Jaume i jo. Els més joves volien anar a esquiar, així que cap problema, ells es van quedar a les pistes de Beret i nosaltres vam iniciar la baixada, prenent les raquetes i els entrepans i passar el dia caminant.

Al començament les raquetes no ens van fer falta, la neu estava molt trepitjada i tot i que n'hi havia molta, no ens les vam posar. El paisatge que ens envoltava era totalment màgic, tanta neu, amb contrast amb les muntanyes, els núvols i els avets tenyits de blanc, era espectacular. Les fotografies que vaig fer no fan justícia a la bellesa que vam arribar a contemplar i admirar.
Tal com vam anar baixant, les raquetes ja se'ns van fer imprescindibles, hi havia tanta neu, i vam anar per alguns lloc on la neu era verge.

Vam arribar al santuari de Montgarri i allí vam trobar molta gent que havia fet el mateix que nosaltres. Vam dinar dins del refugi i després de descansar una estona vam reemprendre el camí de tornada. Ara amb la panxa plena i pujada, no era tan fàcil com baixar. Uns excursionistes ens van dir que no ens farien falta les raquetes, però res més lluny que la realitat. Ens les vam haver de posar des del primer moment, i fins que no van faltar uns tres quilòmetres per arribar no ens les vam poder treure. Vam tornar per la borda de Parròs (em sembla que es diu així), i anant pujant va començar a nevar i a fer ventisca i cada vegada era més forta. Tanmateix vam arribar molt bé al pla de Beret.
Els esquiadors no van poder esquiar massa, una boira els va acompanyar gairebé tot el dia, i finament la neu el ho va acabar d'impedir.









    Foto: Jaume

           
                   Foto: Jaume


Sortida fotogràfica al poble vell de Corbera, 22 de febrer de 2015

Avui sortida fotogràfica en solitari al poble vell de Corbera, hi havia estat d'altres vegades, però avui l'he dedicat únicament a fotografiar-lo. Hi he anat d'hora i sense pensar-m'ho massa perquè si entra la peresa, ja no surts i veia que feia ventet i fresc.
Quan hi he arribat estava sola i així ha estat fins que me n'he anat, que ha estat quan he vist que arribaven dos persones, un el guarda del poble i el noi encarregat de cobrar el tiquet, per poder visitar el poble.

Tal com pronosticava, aire, encara que no molt, però molt fred. M'he passejat per tot el poble vell, llegint els textos narratius i els poemes que formen part de l'Abecedari de la llibertat:

"L'Abecedari de la Llibertat és el resultat d'un treball col.lectiu que es va portar a terme al Poble Vell de Corbera d'Ebre l'any 1995, i està format per vint-i-vuit obres que representen el conjunt de l'abecedari.
De la mateixa manera que les lletres necessiten combinar-se per formar paraules i idees, els éssers humans necessitem ajudar-nos i treballar junts perquè, amb la petita col.laboració de tots, es pugui assolir el gran objectiu amb el que estem compromesos: l'articulació d'una societat més justa per a tots.
El fil conductor de l'obra és simple, però bàsic pel progrés humà: les paraules han d'estar sempre per damunt de la força, i les lletres són la base de les paraules que han de servir per entendre's i cooperar. Basant-se en aquesta idea, vint-i-cinc artistes amb voluntat de treballar en comú per la pau i la justícia varen crear «L'Abecedari de la Llibertat» i avui les obres que el componen estan instal.lades al Poble Vell de Corbera d'Ebre.
L'any 1997 diversos escriptors i poetes van posar la paraula a les lletres de l'Abecedari, acompanyant les escultures. El resultat de tot el conjunt es va anomenar «L'Abecedari de la Llibertat - Missatge Escrit."

El poble, avui, testimoni directe d'una guerra, sol són runes de cases que es van abandonar l'any 38 degut als bombardejos que hi havia, o almenys això és el que s'explica més avui. Però el que sempre he escoltat d'una persona de Corbera i que en aquell moment tenia 12 anys, és que sí que hi va haver un bombardeig, i que una bomba va caure molt a prop de la casa on ella i la seva família habitava, però que no en va haver cap més. Que el poble es va abandonar i després de la guerra es va construir el poble més avall, i les cases es van anar perdent i fins ara. Avui en queden algunes de les quals són queden parets, però ja ni teulades, ni bigues, ni finestres... Tanmateix, avui he vist que n'estan restaurant algunes.





















Puig Cavaller, a Gandesa, la Terra Alta, 15 de febrer de 2015

El Puig Cavaller és una muntanya d'uns 700 m d'alçada situada al terme de Gandesa. Eulogio, Jaume, Tere i jo, hem iniciat la pujada sobre 2/4 de 9 del matí. Ha estat una excursió d'ascensió fàcil, hem arribat a la serra de Volandins, hem fet crestes, hem passat per dos balmes, hem pogut veure un paisatge preciós: el Montsagre, la Plana i la Migdia de Bot, així com l'Agulla de la mateixa població i Santa Bàrbara; i per l'altre costat, la cota 702, Pàndols, i molt més lluny el Caro i fins i tot Xàquera o Creu de Santos. Espectacular tot.

    Fotografia d'Eulogio Navarro.


                      Foto de Jaume Blanch


                     Foto de Jaume Blanch





                      Foto d'Eulogio Navarro


Montsant, un lloc màgic, avui més que mai, 8 de febrer de 2015

L'excursió d'avui es tractava d'anar a tocar i fotografiar neu al Montsant, però el que ens hem trobat ha estat un paisatge gairebé nadalenc, amb una quantitat de neu, tant o més de la que ens trobem al Pirineu quan anem a fer raquetes.

Hem arribat a prop de l'ermita de Santa Magdalena i hem hagut de deixar el cotxe aparcat a la carretera perquè amb la neu que hi havia no hem pogut pujar fins a la dita ermita.
Ens hem abrigat força, la temperatura era molt baixa, i el terra estava completament nevat, poc ens pensàvem que la neu arribaria fins al Pi de la Carabesseta i ha continuat encara més cap al Toll de l'ou.

Hem anat pujant, i el paisatge cada vegada més espectacular, trams de boira, trams de cel blau, vegetació gebrada, pins coberts de neu... i  hem arribat al pi de la carabasseta!

Hem continuat la sendera, encara amb més neu, en devia haver entre 15 i 20 cm. una mica costós de caminar, però les ganes d'arribar al toll de l'ou, per saber si la cascada estaria glaçada o no, feia que anéssim caminant més de pressa.

En arribar prop del toll de l'ou, hem sentit córrer aigua, desil·lusió, en part, perquè esperàvem trobar-ho tot gelat amb canalobres. Hem baixat, hem travessat el riuet i tot i que l'aigua anava baixant, encara quedaven uns bons trossos de gel per la cascada. Hem gaudit fent fotografies, no hem ni esmorzat, amb la pressa d'agafar bons instants fotogràfics.

Hem seguit el nostre camí, per acabar de fer la circular que ens havíem proposat, més neu encara, i ara del tot verge. Pujada una mica costosa per part meva, però al meu ritme, entretenint-me amb més fotos. Fins que hem arribat al grau de Peret i l'hem anat baixant tranquil·lament, anant amb compte amb la neu. Sobre les 2 hem arribat de nou a l'ermita de Santa Magdalena, ja no quedava temps per la cerveseta, ens quedava una hora de camí de tornada a casa, amb una carretera a trossos glaçada que feia que haguéssim d'anar més a poc a poc amb el cotxe.
Una excursió ideal per fer fotos i gaudir de la natura. Avui amb Eulogio i Jaume.


















                     Foto de Jaume Blanch


La mola del Tarragonès, 1 de febrer de 2015

Ahir, un dia especial, vam anar a caminar a un lloc desconegut per mi. El Joan i la Míriam ens van convidar a conèixer la Mola del Tarragonès, una excursió d'uns 10 km, un desnivell d'uns 300 m, un bosc mediterrani per contemplar, un jardí botànic a descobrir... una excursió perfecta. Una mica d'aire i una mica de fred, però això no va fer que perdés la seva perfecció.
Vam arribar a Torredembarra a les 8.30 i de seguida ens vam dirigir cap a la Pobla de Montornès. Als afores del poble vam deixar el cotxe i vam començar a caminar. En aquells moments, un sol resplendent, i gairebé sense vent. ens vam anar endinsant cap a un bosc i vam seguir la sendera per anar a pujar a la mola.
pel camí ens vam trobar un jardí botànic de cactus i crasses, propietat del Sr. Antonio, que molta amablement ens va convidar a visitar, i vam poder gaudir de la seva companyia explicant-nos com havia començat a fer el jardí feia 12 anys i com el seu projecte s'havia anat ampliant i fent gran. Allí no solament hi havia cactus, hi havia escultures naturals que havia creat amb pedres i escultures que havia creat un amic seu ceramista. Deixo l'enllaç de les fotografies que té del seu jardí botànic https://picasaweb.google.com/103587378210609850103  

Després de la visita vam començar a pujar cap a la mola, i vam esmorzar pel camí, ja començava a fer força vent i fred. Vam arribar al punt més alt i després tocava baixar, una baixada suau, fàcil, però agradable i de ben fer.

A la tornada vam trobar moltes construccions de cabanes de pedra seca, de diferents mides, però totes del mateix tipus de construcció.
També vam trobar cases pairals precioses, llàstima que estiguessin en mal estat, entre elles un molí d'oli, però gairebé tot caigut.

En arribar a Torredembarra vam gaudir d'un esplèndid dinar que ens va preparar la Isabel. Un dia molt particular amb molt bons amics amfitrions. Gràcies, Joan, Isabel i Míriam.












Els Estrets- Mas de les Valls, 25 de gener de 2015

Avui el Port en tota la seva plenitud, a Horta de Sant Joan. Molt fred, molt vent. Avui amb companyes i companys nous. No havia sortit cap vegada amb ells. Avui el grup estava format per gent d'Horta de Sant Joan, entre ells la meva amiga Cristina A. El grup el formàvem: els Srs. Salvador, Sisco i Mingo, gent gran però experta i caminadors de tota la vida i la Cristina G,, guia del grup (sense mapa, sense gps, amb tota la informació al cap, al·lucinant!) Annabel, Cristina A. i jo.

Hem sortit a les 8 de la la Plaça d'Horta de Sant Joan i ens hem dirigit cap a la zona de la Franqueta, però hem deixat els cotxes al pàrquing de Lliberós. Hem anat cap avall fins al riu Estrets que hem passat i hem anat cap al Pas de les Valls. Sol començar una pujada bastant pronunciada i amb una marxa per part de la Cristina G. impressionant que tots els companys i companyes seguien com si res. Hem esmorzat en un lloc recerats de l'aire, i allí hem tornat a agafar forces per continuar.

Des d'allí hem anat pujant i pujant fins a Pell Negra, ja terme d'Arnes, i el coll de Miralles i hem seguit un tros per la pista. Després hem començat a baixar cap al Mas de les Valls, ara sí, per una sendera preciosa.

El Mas de les Valls està totalment derruït, però en la seva millor època devia ser un mas ben envejable, gran, al mig d'un prat preciós i envoltat de muntanyes. Des d'allí de nou una pujada, que semblava que no fos res, però déu n'hi do.

Finalment hem reemprès el que havia estat el nostre camí d'inici  per tornar pel mateix lloc fins al riu Estrets i després ja fins als cotxes.

Segons la Cristina G. hem fet 16 km. per mi amb un temps històric que no ha anat més de les 4h i una miqueta més. Però és que el ritme de la sortida s'ha mantingut tot el camí.
El paisatge preciós, però és que el Port és meravellós en qualsevol època de l'any.


selfie amb Cristina A.



Travessant el riu Estrets. Foto de Cristina A 



Foto de grup al Mas de les Valls. De Cristina G.





Mola de Colldejou, 17 de gener de 2015

Avui per primera vegada he pujat a la Mola de Colldejou. Els meus companys de senderisme d'avui ja hi havien pujat tots. I m'ha agradat tant! L'hem entomat per la pujada més suau i ha estat molt agradable, tot i el fred que hem anat notant com més anàvem pujant, i un vent que se'ns duia. El paisatge meravellós, ens ha acompanyat molta estona la Miranda, la Creu, la Punta i el Cavall Bernat, per cert, encara pendent de pujar, perquè la primera que hi havíem d'anar feia tant vent que no ens vam atrevir.

Quan hem arribat a dalt ens hem dirigit al fortí de la segona guerra carlina que hi ha mig enrunat, buscant recer, però ni dins estàvem arrecerats. Així que ens hem dirigit cap a la cova, la baixada bastant pronunciada, i allí sí que ens hem trobat resguardats del vent i hem esmorzat. 

Alguns companys han entrat a la cova, i d'altres hem optat per esmorzar directament. I després ja hem anat baixant, una baixada també espectacular, després d'una bona baixada tota pedregosa, ens hem endinsat en un bosquet, preciós, per donar a una pista, que hem evitat per baixar per una sendera molt més atractiva de fer caminant.
Han estat uns 8 o 9 km. amb un nivell de 650m. 
Adjunto el trac que va posar l'Enric:  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=770139
Els companys d'avui han estat: Enric, Eulogio, Jaume, Antonio, Joan L. i jo.










   Fotos d'Antonio Ortiga




El Morral de les Moles, Serra d'Almos, 11 de gener de 2015

Diumenge vaig sortir amb Eulogio i Jaume i ens vam dirigir cap a la Serra d'Almos, això eren les 8 del matí, i feia un diau que augurava que seria perfecte: solet, no massa fred, sense aire...
Vam deixar el cotxe a la mateixa població i ens vam dirigir cap a un mas molt gran on vaig aprofitar a fer algunes fotos. I d'allí ja vam agafar el camí  per pujar al Morral de les Moles.

Quan començàvem a pujar vam sentir molts trets, i vam pensar que potser feien batuda de porcs senglars i que si era així, i trobàvem els caçadors i ens avisaven, ens en tornaríem. Però no va ser així, i els trets els vam sentir tota l'excursió, però no vam veure cap caçador. Millor!

La pujada, déu n'hi do, tot i que la sendera era preciosa, tot bosc amb pins, romer, galzeran i d'altres arbustos. Ah, per cert també vam trobar les primeres orquídies, bé, no eren orquídies, eren les fulles que ja comencen a sortir i que a la primavera esclataran. Quines ganes! :-)
Quan vam arribar dalt vam poder fer unes quantes fotos, el paisatge és preciós, perquè es veuen les muntanyes de Tivissa que com sempre no recordo el nom...
Allí va començar a fer aire i el cel es va començar a tapar molt de pressa. Vam buscar un lloc millor per poder esmorzar, i després vam reemprendre la marxa per baixar per un camí ben ample.

Recordo haver-hi estat en d'altres ocasions, i que m'havia agradat molt. Diumenge, no sé si pel temps tapadot i sent hivern, no el vaig trobar tan bonic.

Quan arribàvem de nou a la població, ens vam aturar en un mas, tot i que més que un mas semblava una segona residència: piscina, caseta dalt d'un arbre per jugar, taula ping pong, gronxadors... i el més sensacional de tot... És que té una vista súper envejable: les muntanyes de Tivissa.

Vam acabar com sempre prenent la cervesa i l'aperitiu, però no a la Serra d'Almos, tots els bars estaven tancats, obren a les 12, i faltaven 10 minuts. Així és que vam fer cap a Vinebre, a Les Pereres.

No va ser una excursió ni llarga ni complicada, com deien ells, va ser una passejada, però em va anar bé, caminar sempre em va bé per desemboirar-me, desconnectar i viure el moment especial directament amb la natura.













Pujada a la Punta l'Home, 4 de gener de 2015

Com ja és tradicional a Flix des de fa uns quants anys, els primers dies de l'any es fa una caminada popular per pujar a la Punta l'Home, un dels punts més alts de la població.
Aquest any vam ser unes 20 persones que ens vam animar a pujar-hi, entre ells els amics  Rafa, Joan A., la Míriam i l'Estivill.

Vam sortir a les 8h de la Plaça l'Església en direcció al continental, vam anar a buscar la sèquia de rec dels horts de la Fàbrica i els dipòsits d'aigua. Des d'allí vam enfilar-nos fins a la sendera de Mont-redons en direcció a les Valls. I vam pujar a la Punta de l'Home per la carena de la Serra.

Dalt, vam esmorzar i vam fer la tradicional foto de grup. La baixada la vam fer pel camí de la Fatarella, però hi va haver un petit contratemps, perquè un grupet que anàvem darrera, ens vam equivocar a l'hora d'agafar un camí, i quan ens en vam adonar ja havíem baixat molt i anàvem en direcció a Ascó. Encara sort que venia Lluís S. que coneix aquesta contrada i el Joan A. que portava gps, i en lloc de retrocedir vam poder anar passant camps a través per poder arribar als Mont-redons. Vam passar entre oliveres, ametllers, gairebé tot molt abandonat, baixant camins bastant bruts, alguns pedregosos...  Passant per l'esbiaix vam trobar un mas, l'antic mas Rovirosa, on actualment hi viu una família, i ens van indicar molt bé per poder agafar el camí, llavors sí, un camí de veritat, que ens portaria gairebé a la Bassa de les Clotxes.

Ja no vam trobar la resta del grup, ens vam endarrerir una bona estona, tanmateix la "petita bronca" ens la vam emportar.

Amb tot, va ser una sortida fantàstica, el temps, tot i que feia ventet a la part de dalt, va ser molt bo, fins i tot calor vam passar, la companyia molt bona i les converses molt interessants :-)

El recorregut, en principi era d'uns 19,5 km, però em sembla que els que ens vam despistar en vam fer quatre o cinc més, amb un nivell acumulat de 815 m.

El track i l'altimetria està a  http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8543468






                 Les fotos són de Josep Antoni Collazos (la meua signatura sol marca que les he                                     passat pel lightroom)


  Foto de Rafa Correcaminos


Sortida per la zona nord-est de la Vall de Cardó, 27 de desembre de 2014
Com cada any per Nadal, el grup Senders Flix fem una sortida per la zona i acabem amb un dinar tots junts. El dia 27 de desembre vam fer la sortida a la Vall de Cardó, el recorregut per la zona Nord-Est, la de les ermites, on el grup excursionista La Picossa va fer una gran neteja per poder donar accessibilitat a les ermites, a la cova lluminosa i a la Foradada.
Vam sortir de Flix a les 8 del matí i sobre les 9 vam començar la ruta des del balneari, primer visitant les ermites de Sant Elies, la del Carme, la de la Santíssima Trinitat i la de Sant Àngel. En total són 11 ermites visitables, però no les vam anar a visitar totes.

Pel Camí dels Frares, vam arribar al Portell de Cosp, i ens vam dirigir cap a la Cova Lluminosa i a la Roca Foradada. Vam arribar al Barranc de Sant Roc i pujàrem als Martells. Després  barranc avall, passàrem per les ermites de Sant Roc i de Sant Josep i per les fonts de Sant Roc, del Prior, de Sant Josep i del'Avellaner. Ens vam deixar per al final, la visita a l'ermita de Sant Simeó Estilita (coneguda com l'Ermita de la Columna) i Santa Teresa.
Tot plegat uns 8 km i uns 580 m. de desnivell acumulat.
Vam ser una bona colla: Eulogio, Jaume, Fina, Tere A, Tere J, Rosa, Daniela, Fatima, Patricia, Joan L., Joan A, Míriam, Germina, Antonio i jo.


















                       Fotografia de Joan Aguilar, Turronero



Les Muntanyoles, 20 de desembre de 2014




Hem sortit de Flix a les 8 del matí, en direcció a Horta de Sant Joan i des d'allí cap a la Franqueta. Hem deixat el cotxe i hem anat cap al Mas de Quiquet, i d'allí hem agafat el camí amunt per anar cap a les Muntanyoles. La pujada ha estat suau però llarga, tot en pista, no era la primera vegada que feia aquesta part del camí. L'any passat la mateixa sendera la vam baixar tornant de l'Espina. Avui l'hem pujada. I hem anat cap al Bassis de les Muntanyoles. Allí està la font de la Solsida , hem seguit amunt i hem trobat un teix molt gran a qui no hem dubtat d'abraçar ;-)



Seguidament hem tornat a baixar i hem anat cap al Mas de Franxo, hem pujat una petita muntanya per admirar el paisatge que teníem davant: les Gronses, Roques de Benet i el Cap de Gos. Quina bellesa. Hem dinat pel Mas de Franxo, feia un fred que pelava, encara que estàvem racerats de l'aire. Mentre dinàvem, hem trobat un munt de fredolics que Joan i Eulogio no han dubtat d'agafar-los tots!

Hem baixat pel coll de Botana i hem anat a buscar la cova de Piletes, una bona baixada, i per tant una bona pujada, però ha valgut la pena. La llàstima és que després de tantes pluges pensàvem que trobaríem molta aigua baixant per la cova i no ha estat així. Però és molt bonica.

Després de veure la cova ja hem trobat de nou la pista que al matí havíem pujat i hem anat cap avall fins arribar a un mas i al costat hi havia el Mas de la Franqueta.
Avui hi hem anat: Jaume, Eulogio, Rafa, Joan L. i jo.

Algunes fotos d'Eulogio:












El Pi de Montbrió,  8 de desembre de 2014


Avui per l'entorn de Flix, uns 11 km de caminada suau, fàcil i plana, però ideal per fer manteniment i com diu el filòsof francès Frédéric Gros:

«Para ir más despacio no se ha encontrado nada mejor que andar. (…) ¿Quieren ir más rápido? Entonces no caminen, hagan otra cosa: rueden, deslícense, vuelen. No caminen. Caminando solo una hazaña importa: la intensidad del cielo, la belleza de los paisajes. Andar no es un deporte».

Sense matinar, ja no cal, fa molt de fred i el que més es desitja és un bon solet que t'acompanyi, i així ha estat. Hem sortit des del barri, concretament de la sèquia que rega els horts de la Fàbrica, i hem pujat fins els dipòsits d'aigua i seguint el camí de la sèquia hem arribat a l'Aubal, l'antiga vaqueria de la Fàbrica: l'hem pogut fotografiar poc, està tota vallada pel mal estat en què es troba. Quin munt de records d'infantesa, quan hi anàvem a berenar, acompanyada dels meus germans i la tieta. Allí hi havia porcs, ànecs, gallines, vaques i tants animals... una granja, la casa dels masovers... Era preciosa, quina llàstima que s'hagi deixat perdre, però els temps han canviat i el manteniment d'una granja d'aquest tipus deu suposar una gran inversió. Després de la breu visita a l'Aubal   ens hem incorporat a la sendera que ens havia de portar al mas de Montbrió, més conegut amb el nom del Pi de Montbrió pel gran pi que ha acompanyat tota la vida la masia.

Originàriament, el mas era d'una senyora anomenada Juanita Montbrió, una senyora soltera, allà hi habitava una família de masovers que eren avantpassats meus, de fet, els meus besavis. El meu padrí, el pare de la meva mare, hi va viure part de la seva infantesa, fins que va entrar a treballar a la Fàbrica, crec recordar que als 14 anys. Això va significar guanyar molts més diners al que estaven acostumats i sembla que no hi van viure gaire més temps al mas del Pi de Montbrió.
Temps després el mas va ser venut a una família benestant de la població, els Barbero, actuals propietaris del mas. He de dir, del poc que queda del mas, perquè la metitat ha quedat totalment destruït, teulada afonada i parets destrossades.

Hem arribat després a una cova, que més que una cova és una balma gran, on segurament hi va viure gent per les parets de pedra que encara es poden veure al costat de la balma. No sé com es diu.

El camí és bonic de passejar, tot sendera i bosc de garriga, camins amples i sempre acompanyats de romer, sabines, ginebró, sapell i grans oliveres.










Buscant la tardor pel Montsant, 23 de novembre de 2014

Hem sortit de la Morera del Montsant sobre les 8.15 h del matí, i ens hem dirigit cap a la Serra Major del Montsant, pujant pel grau de Carrasclet. La tardor ha costat d'arribar, però els colors que hem començat a veure pujant han estat magnífics, sobretot els aurons, també hem trobat boix grèvol i d'altres arbustos i arbres curulls de tardor.

Carrasclet l'he fet unes quantes vegades i m'agrada fer-lo, trepar per les grapes molt ben posades que hi ha i els ferros que permeten arribar dalt. Una vegada hem pujat el grau ens hem dirigit cap al mirador o balcó del Priorat, les vistes són magnífiques, i tot i que avui no hi havia un cel del tot net, no hi havia boira i l'espectacle ha estat intens. Els colors de la tardor els vèiem des de dalt, i els camps de raïm, de lluny semblava que estiguéssim a la Toscana.

Després d'esmorzar ens hem dirigit a la Serra Major  pel Cingle del Portaler entre el Racó del Boixets i la roca del Xollat per anar a buscar el grau del Carabassal, per on teníem intenció de baixar.

Casualment, ens hem trobat uns amics i després de xerrar una estona, hem anat baixant cap al grau. El grau del Carabassal té tres trams de via equipada, bonic de fer, i divertit de baixar. Després del grau, la baixada és bastant molesta perquè hi ha moltes pedres i la sendera és relliscosa i fácil de caure. Hem fet uns 10 km, amb bona companyia... i hem acabat fent la cervesa al bar Único, ja típic i conegut per a nosaltres. Avui els companys de la caminada han estat Jaume, Eulogio, Tere i jo.




Baixada des de La Fatarella a flix, pel camí de la retirada dels soldats republicans  15 de novembre de 2014


Aguantó hasta el final, en la última trinchera, disparando, ya sin ninguna esperanza pero dispuesto al más alto sacrificio para dar una oportunidad a sus camaradas de escapar de aquel infierno. Cayó acribillado por la metralla, entre el acre olor de la pólvora y el acerado dolor de las esquirlas de las bombas de mano que desgarraban su carne y sus huesos. Quizá en el momento postrero oyó a lo lejos el grito de triunfo de los suyos al completar con éxito la retirada y percibió al tiempo la rabia y frustración del enemigo burlado al no poder redondear su victoria.”
vía El País


Avui fa 76 anys que els soldats de l'exèrcit republicà començaven la retirada des de La Fatarella fins a Flix, abans també ho havien fet alguns per Ascó i per Riba-roja. Però el dia 15 de novembre de 1938, solament quedava poder marxar per Flix, passar el pont de ferro construït i fugir cap a Lleida. Van quedar 500 soldats que voluntàriament decidiren romandre al seu lloc de La Fatarella perquè la resta de soldats pogués fugir, sabent que els quedava poques hores de vida.

Hem viscut aquella tarda del 15 de novembre quan van ocórrer els fets. Jaume i el Sr. Joan Sambró de l'Associació Lo Riu de La Fatarella ens han explicat fil per randa com van anar els fets i hem pogut visitar on van viure aquells soldats republicans comandats pel tinent coronel Tigüeña. Hem visitat les trinxeres, els búnquers que van construir i la ciutat del bosc o la ciutat perduda que és com l'anomenen els de l'associació. Allí hi ha més de 30 casetes que es van construir perquè els soldats tinguessin recer i els alts càrrecs poguessin planificar les estratègies.

Després de totes les explicacions hem iniciat el mateix camí que van baixar els soldats que van poder fugir d'aquell infern. Una sendera que a cada pas que donàvem recordàvem els soldats que avui fa 76 anys van baixar pel mateix camí que ho hem fet nosaltres. Però nosaltres anàvem ben equipats, amb guants, bones botes, bones jaquetes, però segurament ells no anaven així, a part de cansats per l'esgotament, mal vestits i mal alimentats.

Hi hem anat unes 35 persones, i la sortida ha estat organitzada per Senders Flix i l'Associació La Cana. Molt bon ambient i ja s'ha dit que será una excursió que any rera any l'anirem repetint per conmemorar el final de la Batalla de l'Ebre.




















La Franqueta, Cova Picasso, Estrets, Mas del Lliberós, Roca Llisa... 1 de novembre de 2014


Un dia esplèndid per sortir pel Port... Venint ens hem trobat molta boira fins que hem arribat a Bot... Gairebé l'Agulla, la Migdia i la Plana no es veien, però ha estat sortir de la població quan el sol ens ha saludat i ens ha acompanyat durant tot el matí. Jaume, Tere i jo hem arribat a la zona de la Franqueta i el primer que hem fet ha estat fotografiar el paisatge tardorenc de la zona recreativa i arribar al Mas de la Franqueta, habitat fins fa uns deu o dotze anys. Està deteriorat, enrunat i mig caigut, però en canvi, té un atractiu i un encant que el fa valuós i preciós. Potser me'l fa únic per la visita anterior a la d'avui que em va corprendre des del primer moment que el vaig veure o potser per l'estimulant llibre que va escriure Vicent Pellicer del Mas, amb el testimoni directe d'un dels amos del mas, en Miguel.

Després ens hem dirigit a la cova Picasso, o almenys diuen que allí hi va romandre durant uns quants dies amb el seu amic Pallarès... En conten moltes d'anècdotes de la seva estada en aquesta cova. Es van allunyar del poble uns quants dies per descobrir la natura del Port i allí recrear la seva visió mitjançant el seu art. El germà del Pallarès els pujava el menjar i allò que necessitaven. Expliquen que poc van pintar perquè fent una excursió des de la cova, quan van tornar, algun animaló va destrossar tot els estris que tenien per dibuixar i van haver de tornar a Orta.

Vam tornar cap a l'àrea de la Franqueta i ens vam dirigir cap al riu Estrets i vam seguir el sender que hi ha prop del riu, un paratge ple de bellíssima natura, galzeran, cepell, i plantes que no tenen nom per a mi, perquè no les conec. La tardor ja és aquí i la vam poder fotografiar també, tot i que les imatges no reflecteixen l'atractiu amb què la vaig veure... mala fotògrafa :-(

Vam passar pel mas de Lliberós i durant la caminada vam poder anar observant les muntanyes que ens envoltaven: la roca Llisa, les moles de Don i les Gronzes... d'un encant gairebé màgic, com ho és tot el Port.








Cardó, 26 d'octubre de 2014

Avui a Cardó s'ha celebrat el 50è camí de la muntanya, organitzat per l'Associació la Picossa de Móra d'Ebre. Hi han participat gairebé quatre-centes persones i tot i que podia semblar caòtic, ha resultat una excursió molt bonica i molt ben organitzada . Ha vingut gent de tot Catalunya, fins i tot amb autocars i ens hem retrobat senderistes a qui feia temps que no vèiem.


Hem caminat buscant les ermites, que n'hi ha tretze, tot i que se'n poden visitar onze, L'Associació de la Picossa s'ha encarregat de netejar camins i el resultat és un bosc magnífic per on es pot fer una excursió entretinguda observant un entorn de pins, boix grèvols, ginebró, galzerans, bolets...
Hem passat per la cova lluminosa, la roca foradada a part de les ermites, una meravella tot, tanmateix avui poques fotos perquè amb tanta gent...

Les meves companyes de caminada han estat la Míriam i l'Arantxa, que són una excel·lent companyia perquè sempre tenim  molt de què parlar.

En arribar al balneari, l'Associació ens ha convidat a un esplèndid vermut i ha estat l'estona de retrobament d'amics i coneguts.
Cal dir que ha acompanyat molt el temps: un sol espectacular, sense aire, i amb una caloreta no massa pròpia del mes d'octubre, però que bé ens ho hem passat!








Cabrafeixet, 25 d'octubre de 2014


Fitxa tècnica
El recorregut: Barranc de les Nines - Pintures Rupestres - Cova Mallada - El Cabrafeixet - Bassa de Falcó - Barranc del Ganso - Mas de Naqueres.
Distància: 9 km.
Durada: 3h30

L'Enric i jo hem començat a caminar a quarts de nou del matí, per la Serra del Boix (Baix Ebre) entre Rasquera i El Perelló, per pujar al cim Cabrafeixet, després de veure i admirar les pintures rupestres prehistòriques amb una escena de cacera amb cabres i caçadors.

La pujada ha començat suau,  però la que ens ha portat al Cabrafeixet, ha estat durilla, i com deia Enric "sense pietat". Una vegada dalt, hem esmorzat i hem gaudit d'un paisatge envejable: es veien muntanyes i muntanyes, una vall preciosa i per l'altre costat es veia el Delta de l'Ebre, preciós!

Hem començat la baixada, i la nostra sorpresa és que ens hem trobat uns bous, pel camí. No les teníem totes, però amb discreció i respecte hem passat i els bous no ens han fet ni cas. Millor, és clar!

Anant baixant pel camí hem trobat una placa on hi deia: "Quan les cames ja no puguin més, corre amb el cor", i aquí ens hem fet la foto de grup. Avui amb molt poqueta gent, solament l'Enric i jo.

Ha estat una excursió molt bonica, sense dificultat, per repetir-la.














    Foto: Enric Cervelló


Punta l'Àguila, Ascó. 19 d'octubre de 2014

Ahir, Jaume, Antonio i jo vam sortir de Flix en direcció a Ascó per pujar a la Punta l'Àguila, un lloc encantador que tenim molt a prop de casa. Ens vam dirigir a la sortida del poble, passant per on està l'abocador i anàrem cap al Camí de Sirga. Vam deixar el cotxe en una esplanada, prop del barranc que hores després baixaríem, i vam agafar el camí que ens havia de conduir muntanya amunt a buscar el cim. La pujada no era la mateixa que ja havia pujat una altra vegada. En aquesta ocasió, l'ascens fou una mica més complicat, no vam seguir el camí, sinó que pujàrem muntanya amunt. Dalt feia vent, com sempre :-), mentre pujàvem vam trobar una bala de la guerra civil i una pinta, un artilugi d'una pistola on es col·locaven les bales per poder disparar.

Mentre pujàvem ens vam entretenir a fer unes quantes fotos i és que el paisatge és espectacular. Es veu tota la Ribera d'Ebre i encara més enllà: vam veure Montmaneu i per l'altre costat, la Serra de Cardó i també la Picossa.
Hi havia boira i les muntanyes semblaven pintades d'un blau intens, un espectacle envejable. També vam trobar molt sapell, un sapell que estava molt florit, i cireres de pastor, alguns encara en flor, i d'altres encara amb les cireres molt, molt verdes.

Ens vam aturar a esmorzar a la mateixa Punta l'Àguila i després vam iniciar el descens fins a l'ermita de Santa Paulina. Des d'allí, vam anar a l'observatori que han construït per veure els animalons que habiten en aquesta zona, i seguidament començàrem el descens cap al barranc que l'Ajuntament d'Ascó ha arreglat perquè sigui un lloc de pas per a senderistes. La veritat és que és un pas preciós, molt ben equipat, amb cadenes que potser no fan falta, i un camí molt agradable de passar.

Després de la caminada vam anar al poble d'Ascó i vam fer l'obligada i desitjada cervesa. Fins la setmana vinent...

   Foto d'Antonio Ortiga






De ferrades... 11 d'octubre de 2014

Dissabte passat vam sortir a 2/4 de 8 del matí i ens vam dirigir cap a Àger, bé, una mica més lluny, cap a Corçà, fins arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, una ermita preciosa, i un lloc de trobada per a molts excursionistes que volen practicar senderisme, ferrades, escalades i barranquisme.
Allí, ens vam trobar amb el Toni, la Marisa i el Pau, uns excursionistes experts que no coneixia, i que van ser uns grans companys durant tota l'excursió.

Des de la Pertusa ens vam dirigir a la via ferrada dels teletubbies ( http://deandar.com/ferratas/via-ferrata-teletubbies), que vam pujar sense dificultat i que va resultar una ferrada amb un paisatge espectacular. Quan vam acabar aquesta, seguidament vam fer la ferrada Olmo Soler, que més que una via ferrada és una via equipada (http://deandar.com/ferratas/via-ferrata-pertusa).

Una vegada vam acabar les dos vies ferrades ens dirigírem cap al pàrquing, passant per l'ermita de la Pertusa, que estava tancada i vam recuperar una mica les forces, esmorzant una mica.
Però encara ens esperava la tercera ferrada, la Urquiza-Olmo, (http://deandar.com/ferratas/via-ferrata-olmo-urquiza) una K3, sense l'ampliació, i el barranc de Sara.
Vam anar a buscar la tercera ferrada i ens vam trobar que era una zona relliscosa, havia plogut el dia abans i estava tot bastant mullat i les roques i pedres relliscaven força.

Vam iniciar l'ascens, era molt més dificultós del que m'havia pensat, i la pujada em va costar molt, les grapes estaven molt separades, la roca relliscava i perdia les forces anant pujant. Amb molt esforç i amb l'ajuda del Jaume i l'Eulogio vaig aconseguir superar el primer tram. Però els altres dos o tres que faltaven van ser iguals. Ufff, la ferrada més difícil que he fet.

Vam dinar una mica i després vam anar a buscar el barranc de Sara, que de fet, són sis ràpels de diferent dificultat, el més llarg de tots de 27 m. No ho veia clar, i finalment no els vaig fer. Vam baixar l'Enric, el Josep Maria i jo.
Els companys quan van arribar van explicar com havien gaudit baixant-los. Tot i arribar molt tard, vam anar a prendre la cervesa obligada de totes les caminades a Àger. Va ser un dia llarg, molt complet, i com sempre amb molt bona companyia.


Enric, Antoni, Marisa, Pau, Àngels, Jaume, Josep Maria i Eulogio







                      Les fotos són d'Eulogio Navarro, Antoni Fuster, Marisa González i Enric Cervelló




Mola del Catí  27 d'octubre de 2014

Eulogio, Jaume, Enric i jo vam sortir de Flix a 2/4 de 8 del matí i ens vam dirigir cap al Caro, el recorregut amb cotxe va ser llarg, sobretot quan vam deixar Roquetes i vam començar a pujar cap al Caro amb el vehicle. Vam passar el refugi, el restaurant i al cap de poca estona ja vam deixar el cotxe i ens vam dirigir a pujar la mola del Catí.
Vam trobar molts boletaires, és temps de bolets! i nosaltres mateixos sense buscar-ne en vam trobar moltíssims. Vam pujar uns 500m de desnivell i en arribar dalt a la mola ens vam dirigir a la cova Rastre, una cova gran, que està ben amagada, difícil de trobar.









Després vam anar a buscar la cova Cambra, no gaire lluny de la primera, encara més gran que la Rastre. La veritat és que va ser impressionant.






I per últim vam anar a buscar la cova Cantero, la que ens va costar més de trobar, i de fet, la més impressionant. La gatera d'entrar era molt estreta i la veritat que em feia molta por entrar. Vam baixar fent rappel i  preparats amb roba pel possible fang que ens trobéssim. Ens va anar de primera.
Després de la primera baixada, la cova s'eixampla moltíssim i no t'imagines la bellesa que et trobes al seu interior quan t'hi endinses.












Les fotos són d'Eulogio Navarro, impressionants!

Després de la visita a la tercera cova vam buscar un lloc per dinar i després ja vam començar la baixada. El temps no ens acompanyà massa perquè va anar fent un xim-xim gairebé tot el dia.

Baixant no ens vam resistir a recollir els rovellons que vam anar trobant pel camí, que van ser uns quants, uns quants. L'Enric, l'especialista a trobar-ne i nosaltres ajudant-lo i ensenyant-nos a distinguir-los, i al final tots en vam trobar ;-)
Van ser uns 15 o 16 km, amb 500m de desnivell, una bona caminada, divertida, interessant i fins i tot gastronòmica!



    Foto: Enric Cervelló



Vies ferrates a Tivissa: Ferrata del tormo de la Margarida i ferrata del barranc de la Foig. Un diumenge de glòria  31 de març de 2013

Jaume, Eulogio, José Luis i jo ens vam trobar a Tivissa per fer via ferrada. Era la meua primera vegada i tot i que estava molt animada i teníem el millor mestre que me'n podia ensenyar, la meua inquietud rondava  a prop meu.
José Luis és un expert senderista i un expert en vies ferrates i escalada. Jaume i Eulogio ja s'havien iniciat amb ell i com deia, jo era la novata de l'equip.

Vam caminar per la sendera de La Llena i a uns 500m vam veure l'indicador on començava la via ferrata. Allí em va donar la primera classe: mosquetons, arnès, corda, grapes, cadenes... sempre hi ha d'haver un mosquetó enganxat a la corda o cadena, no pots anar mai sense lligar. Quan en soltes un l'altre ha d'anar enganxat. Així si caus, sempre tens un mosquetó enganxat que atura la caiguda. El mosquetó s'ha d'obrir amb una sola mà, perquè l'altra sempre va agafada, o bé a la grapa, o bé a la cadena o sirga... són un munt de coses a tenir en compte!

La via es divideix en dos trams, el primer d'uns 60 m bastant vertical i el segon de 30 m que inclou el desplomat i uns passos amb cadenes. Tot i que és curt, llegeixo que no és pròpiament una ferrata d'iniciació. A més, l'estat d'equipaent és bastant precari.

Una vegada vam acabar aquesta primera via ferrata, descansàrem una estoneta i vam aprofitar de fer la foto de grup i esmorzar una mica.
Seguidament ens vam dirigir cap al barranc de la Foig, per començar a fer la segona via ferrata: Aquest barranc va des del Mascarell, la base del barranc fins darrera la Roca del Migdia. Són 580 m de recorregur, 320 es fan caminant i la resta són quatre trams amb grapes i cadenes. el primer tram és el més difícil perquè té poques grapes i és bastant vertical. Desp´res hi ha dos tires de cable i cadenes.
el segon tram és curt, grapes i una cadena. El tercer equipat amb un cable de seguretat i una cadena. I el quart, amb dos "resaltes" de 5 i 10 m equipats amb escalons.

Quan vam acabar de fer la segona via ferrata, José Luis ens va convidar a fer-la al revés: fent rappel. Pensava que encara seria més difícil. Portava una corda que va lligar als enganxes i... som-hi. Vam començar a baixar, primer Eulogio i després jo. Seguidament, José Luis i Jaume al final. El rappel no és difícil si fas cas de tot, tot el que et diuen els profes: baixar tirant el cul enrera, com si anessis assegut, les cames rectes i els peus tocant a les parets, la mà dreta agafant la corda, al costat de la cadera i anar soltant per poder anar baixant be, la màs esquerra davant del 8 per anar aguantant... quasi res... Però ho vam fer, i tot i algun que altre cop, vaig baixar bé.












Eulogio, Jaume, José Luis, Àngels

L'experiència? Bona, boníssima. És un exercici d'autosuperació, d'autoestima, d'autocontrol, de gestió d'emocions... i tot i que passes nervis, més sent la primera vegada, val molt la pena fer-ho. Vaig tindre un subidon tot el dia! Espero tornar-ne a fer aviat.
Gràcies, José Luis Ordovás!




Els Ports: La Franqueta – Barranc del Carrer Ample – Cova del Frare – Rases del Maraco – Cisterna del Maraco – Corral del Maraco – Punta del Bassiol (vistes del Delta de l’Ebre) – Coll d’Alfara – Punta de l’Espina – la Muntanyola – Bassis de la Muntanyola – Coll de Triador (X a la dreta) – Coll de Botana – Corralissa de Franxo – Font de Franxo – Coll del Llop (retorn a la pista de la Muntanyola) – Mas de Quiquet.  30 de març de 2013

Vam sortir de Flix a les 7.30, quan vam arribar a Horta el temps ja no estava massa clar, però pensàvem que s'aclaririra. En arribar a la Franqueta, ja vam veure que no, el cel s'anava tapant i quan vam comenár a pujar pel barranc del Carrer Ample va començar a ploure i poc després vent, i cada vegada apretava més.
De tota manera, la pujada pel barranc del Carrer Ample s'ha de dir que és espectacular, uns 3km de pujada tot de còdols i basses d'aigua... fins que vam arribar dalt i vam anar cap a la cova del frare on vam esmorzar. És una cova molt gran i quedava molt ben resguardada de l'aire. Hi vam trobar unes pintures que semblaven rupestres... però vam arribar a la conclusió que eren falses (?)
Una vegada esmorzats i refets de la pluja, el vent i el fred vam fer un tros de les rases del Maraco, però l'aire cada vegada era més fort... vam continuar fins arribar a la Punta de l'Espina, però ja vam veure que cada vegada es complicava més i vam decidir canviar de ruta, la vam escurçar, cap al coll del Triador i el coll de Botona. Vam tirar cap a la corralissa de Franxo, on vam dinar. Vam baixar per una pista i fins el Mas de Quiquet. Uns 20 km a 2,7 km/h.
els senderistes vam ser: Joan, Eulogio i el seu fill David, Jaume i jo.

Montsant de nou: Escaladei- Grau de l'Escletxa-La Cogulla-Clot del Cirer- Pi del Cugat - Grau de Salfores- Cingle dels Sacs - Font pregona - Coves Roges - Escaladei  24 de març de 2013

Aquest diumenge hem estat de nou al Montsant. vam sortir caminant d'Escaladei i vam fer el grau de l'escletxa, que déu n'hi do...  que va resultar ser un pas preciós. ens dirigírem cap a la Cogulla, on vam esmorzar i després vam fer cap al Clot del Cirer. Allí hi ha una font i ens vam fer la foto de grup. Vam continuar cap al pi del Cugat, grau de Salfores i coves roges.

El Montsant és un lloc màgic i si hi vas amb gent que el coneix  t'ensenya els paratges més recòndits i més bells.

Pujant pel grau de l'escletxa

caminant

la cova

grau de l'Escletxa

muntanyes roges

el màgic Montsant

Pujant encara pel grau de l'Escletxa




Foto de grup: Gerard, Tere S., Pep, Eulogio, Àngels, Jaume B, Enric

Grau de l'Escletxa




Els dos meandres, sortida al terme de Flix, 17 de març de 2013

Un grup de gent del grup Senders Flix vam sortir a preparar la caminada popular que el proper dia 14 d'abril tindrà lloc a Flix, sortida que enguany l'Ajuntament de Flix ens ha demanat que preparem.
Enguany hi haurà tres possibles caminades:
Els primers 6 km. son comuns per a tots.

Caminada curta:

Trak: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4136286

Distancia a recórrer: 7’40 km
Desnivell acumulat: 160 m.

Caminada mitjana:

Trak: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4136268

Distancia a recórrer: 14’40 km
Desnivell acumulat: 250 m.

Caminada llarga:

Trak: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4136263

Distancia a recórrer: 20 km
Desnivell acumulat: 380 m.

Els i les senderiestes: Jaume M, Joan, Tere A., Àngels, Enric i Jaume B

Obrint camí

Encara hi ha una bona riuada

Meandre

Flors dels auberginers

Camps d'auberginers

Caminant per la sendera

Anjub... Tere s'hi volia tirar

Tere i Àngels
Algunes fotos són d'Enric i d'altres de Jaume Masip,... altres meues


Montsant: L'Agnet, grau de Barrots,  Toll de l'Ou, la Llibreria, Vidalbar, cova Soronelles...  
10 de març de 2013

El dia 10 de març un grup de senderistes de diferents indrets ens vam tornar a trobar per fer una sortida tots junts. Érem gent de Masroig, Móra d'Ebre i Flix. Ens vam trobar a La Morera de Montsant a les 8.30 al bar Únic. L'excursió la va preparar la Mercè, una experta senderista del Montsant, on ha obert camins i posat fites. Una vegada tots reunits, vam començar a pujar per l'Agnet, per passar després pel grau dels Barrots! Des d'allí vam anar cap al mirador del Priorat, la Serra Major i després vam anar cap al Toll de l'Ou, la Llibreria, la font de Vidalbar i la cova de Soronelles... tot plegat 25km on vam gaudir d'un paisatge preciós i una molt bona companyia.
El Toll de l'Ou estava ple d'aigua, així com la font de Vidalbar... espectacular tot.

Pujant per Barrots

Toll de l'Ou




Itinerari que vam fer

Foto de grup: Eulogio, Genaro, Mercè, Rafa, José Luis, Àngels, Ro Sa

Una altra foto de grup al pont natural

Ro Sa pujant pel grau de Barrots

Abraçant el teix. Obligatori

Toll de l'Ou

Ro Sa, José Luis i Rafa

Font de Vidalbar

La Llibreria

Font de Vidalbar

Grau de Barrots

Toll de l'Ou des de dalt

Les muses i el muso: li vam gastar una petita broma a José Luis, Ro Sa i jo. Vam fer servir aquesta foto com a portada de la pàgina del facebook Música i Lletra


Pel Montsant i Serra la Llena: el grau de l'Euga i Sant Bertomeu ... amb el grup excursionista de La Picossa  17 de febrer de 2013

Avui hem sortit amb el grup excursionista de la Picossa. Hem anat pel Montsant. Penjo la informació que va penjar José Luis al grup del facebook Senders i Camins.

 El Montsant era font de riquesa i per tant, a pesar de la sensació d’innaccessibilitat, tenia que ser accessible. Per això, molts senders i corriols solquen l’accidentada orografia, tot cercant aquell pas impensable que aprofita la fractura del cingle i permet el pas de persones, o fins i tot animals. A Montsant, els graus més famosos son a la vessant sud, prop de La Morera, però al Nord, menys transitat i més salvatge, podem trobar bells exemples com els que ens ocupen. Començarem a caminar des de Les Ventes de La Llena, antuvi important punt de pas i
de repòs. Tot seguint el Grau de l’Euga que ens llença ràpidament al fons del riu Montsant que travessarem pel pas de l’isolat Mas de Soleràs, avui força ben conservat, per després seguir el camí mil·lenari d’Ulldemolins a Margalef, que voreja el riu, tot ...oferint-nos perspectives
espectaculars del congost de Fraguerau. Travessarem el riu per l’espectacular pont penjat i arribarem a la llegendària ermita de Sant Bertomeu, situada en un comellar d’excepcional bellesa, per seguir després un sorprenent sender que ens remunta les vessants de La Llena fins arribar a les ventes. En definitiva, es tracta d’un recorregut únic i especial, una ruta de gran bellesa i singularitat, que ajuda a comprendre i completar aquest parc natural.










L'enderrocada Ports: La Fou - Bous - Cirers - Carrasca - Frare - Mirandes - Teixet - Plans - cova de la Puça  i cova dels Àngels   10 de febrer de 2013

El diumenge 10 de febrer un grup d'excursionistes del grup Senders i Camins vam fer la nostra primera sortida junts, la majoria de nosaltres solament teníem contacte a través del facebook, però aquell dia, per fi posaríem cares.

De Flix vam sortir a 3/4 de cinc de la matinada per dirigir-nos cap a la Sènia, on havíem quedat amb la resta de la gent, vinguda des de diferents indrets de Catalunya: La Selva del Camp, Reus, Benicarló, Masroig, Móra d'Ebre, Horta de Sant Joan... Una vegada ens vam trobar, ens vam dirigir amb cotxes cap a la Fou, i allí ens vam començar a preparar per a la sortida cap a l'Enderrocada que havia de durar unes 10 o 11 hores. Encara era de nit i tots amb els frontals vam començar a pujar muntanya amunt. La sortida del sol va ser espectacular, perquè els colors del cel van anar canviant de rogissos, ataronjats, rosa, diferents tons de blau... una alegria per a la vista...

La idea era pujar per la cresta de l'Enderrocada, però els nostres guies i amics Àngel Salom i Pep Red, van decidir canviar la ruta perquè el pronòstic del temps anunciava pluja i no se'n van refiar.  Vam seguir pujant per arribar a la cova dels Bous i després a la de Cirers... El paisatge és tan bonic i espectacular!!
Vam continuar pujant i la nostra sorpresa és que estava tot nevat, amb un gruix de 2 o 3cm de neu. el camí a partir de llavors va ser tot nevat.
Esmorzàrem prop de la cova dels Cirers i continuàrem caminant... parlant i gaudint del paisatge i dels nous amics.
A la tarda, després de dinar, ja baixant, vam anar deixant la neu enrera... i vam visitar la cova de les Puces i més tard la dels Àngels.
Vam arribar de nou a la Fou sobre les 18.30 h i vam anar a celebrar-ho al bar on al matí ens havíem trobat. Aquell dia vam ser 16 senderistes.
Gràcies, Àngel i Pep. Ens ho vam passar molt bé!













Els senderistes: segona fila, Josep M. Balanya, Genaro, Mercè, Tere, Jaume, Benjamín, Àngels, Pau, Jaume (darrere), Àngel, Pep. A primera fila, eulogio, Xavier, José Luis (faten el nom de dos noies de Reus)


Podeu trobar tota l'excursió amb unes fotos magnífiques a la següent adreça: http://vamosderuta.blogspot.com.es/2013/02/el-port-la-fou-cova-bous-barranco.html

Les fotos que he penjat són de José Luis Ordovás i Josep Maria Balanyà


Avui a Adar, un poble inexistent, entre Maials i Llardecans, 3 de febrer de 2013

Aquesta és la proposta que va penjar Jaume al facebook. Inevitablement, hi havíem d'anar. I no ens ha decebut gens:

Us proposo un viatge en el temps a un poble inexistent: Adar. A cavall entre els termes municipals de Llardecans (al qual pertany) i Maials. La punta de l’Arc, es un tossal de 223 m. on s’escampen restes d’antics habitatges d’un assentament possiblement d’època islàmica (i medieval). Senyoreja aquesta elevació les runes de l’antiga capella de Sant Marc i l’Arc que dóna nom a la petita muntanya. Singular arc apuntat que es pot veure en peus, sense cap estructura que l’aguanti i que serveix de marc incomparable a la vall del Segre que se’ns obre al davant. Aprofitarem també l’excursió per poder contemplar la interessant arquitectura popular d’aquest país, especialment les cabanes, colgades sota terra o els magnífics corrals, testimoni de d’important cabana ovina que sustenta durant anys l’economia rural d’aquesta zona. Tots dos son bons exemples de l’ús de l’arc de mig punt a l’arquitectura popular.

Hem marxat a les 8 del matí de Flix fins a Maials, no al poble, sinó a un camí on hem deixat els cotxes. Des d'allí hem iniciat la marxa fins arribar a Adar. Abans, però, ens hem aturat a contemplar uns construccions de pedra seca, en forma de piràmides, que ens han deixat impressionats. No sabem ningú quin és el seun origen?¿??¿ Han sortit tot tipus de teories divertides, però... Hme seguit caminant i quan hem arribat a Adar hem pogut contemplar les restes que queden de l'antic poble, avui ja inexistent. Queden dos parts d'una capella, anomenada Sant Marc, i un arc, que sembla de construcció templera. allí hem esmorzat, i després hem continuat fins tornar al cotxe. Avui el paisatge no ha estat d'allò més interessant, perquè hem seguit tota l'estona per un camí força ample. Han estat interessants les construccions dels corrals del Segrià, sobretot la grandària i les arcades que es construïen. Han estat 14 km, amb un vent ben gelat. Però sobretot hem estat amb molt bona companyia.
Avui els senderistes hem estat: Elena, Joan Ramon A, Tere T, Tere A, Enric, Lluís, Carmen, Jaume i jo.








Val d'Aran. Camí de Carlac i Montgarri, cap de setmana 25 i 26 de gener de 2013

Aquest cap de setmana hem estat a la Val d'Aran uns quants senderistes del grup per poder practicar raquetes. El temps no ens ha acompanyat gens i pensàvem que hauríem d'anul·lar la caminada. Però desafiant els déus, la pluja i la neu, al final ens n'hem sortit amb la nostra i hem pogut caminar damunt la neu per sobre de les raquetes. Vam marxar Enric, Eulogio, Àngels, David i Ivan, els seus fills, Salva, Jaume, Helena i Irene, les nostres filles i jo.
Dissabte vam intentar pujar a Beret, des d'on havíem de sortir per anar al santuari de Montgarri, però la carretera ja estava inaccessible i ens en vam haver de tornar. Vam decidir després de dinar que podríem provar les raquetes a Bausen, anant pel camí de Carlac, un camí que porta cap al bosc que porta al mateix nom. Plovia bastant i hi havia molta neu, però vam caminar uns 5 km el suficient per fer les primeres pràctiques amb raquetes. Més tard vam baixar a Vielha i mentre sopàvem vam decidir unes quantes excursions que podríem fer.
Diumenge ens vam aixecar amb un dia tapat i semblava que volgués tornar a nevar. Però els nostres fills volien provar d'anar a esquiar a veure si es podia o no. Així que tots equipats, ens vam dirigir de nou cap a Beret i en arribar allí, feia una temperatura bastant bona pel temps que estem, uns 2,5 graus i tot i que havia núvols es va mantenir. Vam començar la caminada cap a Montgarri: anar amb raquetes és fàcil i molt segur, a més de ser molt divertit. ens vam trobar alguns excursionistes com nosaltres, gent que practicava l'esquí alpí, i no va faltar trobar-nos un Killian Jornet, que desfiant el temps, anava amb pantaló curt i sabatilles de córrer per damunt la neu!
Tots ens ho vam passar molt bé, vam fer uns 14 km entre anar i tornar, i tot i que és una camí fàcil, va tenir la seva dificultat a la darrera pujada final.
Ho tornarem a fer!









Com es veu a la foto, els senderistes vam ser Enric, Eulogio, Jaume i jo


Cabacés-Flix 20 de gener de 2013

Hem sortit de Flix a les 7.00 h en direcció a Cabacés un grup de Senders Flix: Enric, Pep, Emilio -primera sortida amb el grup, expert caminador-, Joan, Jaume, Ro Sa i jo. Quan hem arribat al pont medieval de Cabacé hem deixat el cotxe prop d'allí i hem anat a buscar l'antic camí medieval que portava -i que porta- a Flix.
Quan hem començat encara era de nit i semblava que volgués ploure, però aviat s'ha fet de dia i la pluja ha marxat del tot.
L'excursió que hem fet avui no ha estat de paisatges massa bonics, però sí de caminar, hem fet 17 km, i dic de poc paisatge perquè el camí estava força malament, de brut  que estava: branques i arbres caiguts, arbustos pel mig i ha costat una mica de passar-hi.
El més important de tot, com sempre diu Enric, la bona companyia.
Han estat 5 hores caminant, tot sendera, bruta, però sendera. Ens hem aturat a esmorzar i com sempre, portàvem fotògraf. Avui Enric i Joan han estat els encarregats de les fotos.












Els avencs de La Febró i els de la Roca del Migdia, 13 de gener de 2013

Hem començat la caminada nevant i hem acabat que encara nevava. Hem marxat a les 7 del matí de Flix i poc ens pensàvem que quan arribaríem una mica més amunt de l'Alforja, deixaríem els cotxes i quan estàvem arribant al primer avenc ens començaria a nevar. Ha començat en poca cosa, però ha estat persistent i ens ha acompanyat tot el matí.
L'avenc de La Febró és impressionant: té molta profunditat i mentre vas baixant tens una paret a un costat i una altra a l'altre i damunt hi ha una roca immensa que sembla que aguanti les dos parets perquè no s'ajuntin. Per baixar hem hagut d'anar amb molt de compte perquè era molt rocós i amb la pluja i la neu estava molt relliscós. Una vegada baix hi ha una cova, no massa gran però sí bonica. Hi hem trobat moltes espelmetes repartides per tota la cova, semblava com si hi haguessin fet un ritual màgic, vés a saber! Teníem dos opcions, tornar-nos-en o bé pujar per una via ferrata, i alguns, prudents, no ens hem atrevit. Hem tirat enrere i hem continuat per anar a veure el segon avenc: el de la roca del Migdia. Tot i que no estan massa lluny un de l'altre, la vegetació era completament diferent: aquí era tot humit, amb parets i terra de molsa, hi hem trobat galzeran i uns teixos impressionants. Aquest lloc és màgic! Hem esmorzat i allí hem decidit no continuar l'excursió, prevista per tot el dia. La intenció era acabar-la anant al gorg i a la gorgina, però nevant com nevava i havent de dinar pel camí no ens ha semblat convenient. El que tenim clar és que hi tornarem!
Enric ha fet la crònica també al seu bloc. Allí hi ha molta més informació.

https://plus.google.com/u/0/115516193476375600539/posts/5WWD6EqiUnU Les fotos són d'Enric Cervelló.
















(fotos d'Enric Cervelló)

Espais de la Batalla de l'Ebre. La Fatarella. 30 de desembre de 2012

Avui hem tornat a veure els espais de la Batalla de l'Ebre a La Fatarella, un petit comitè del grup Senders Flix: Carme, Ro Sa, Fina, Jaume i jo. Han estat 10km els que hem fet, però avui no ens interessava tant caminar com visitar aquesta zona de la guerra civil.

Hi havíem estat el mes de setembre amb La Cana, de Flix i el Grup Cultural Lo Riu de La Fatarella, entitat que s'ha dedicat a buscar i a "restaurar" els espais on es va dur el final de la Batalla de l'Ebre. En aquella ocasió érem més de cent persones i tot i que ens van fer una excel·lent explicació, hi vam voler tornar a veure'ls amb més calma i a recrear-nos en aquells llocs on havien estat els darrers soldats republicans, intentant salvar la resta de companys que van poder marxar fins a Flix i passar el pont de ferro, abans de volar-lo.

Vam visitar primer el que anomeno "la ciutat del bosc", un espai on el XV batalló de l'exèrcit republicà va viure durant la Batalla de l'Ebre: moltes cases de pedra amb el terra enrajolat, on els soldats hi habitaven, juntament amb el general Tagüeña. Unes cases, que si bé avui ja estan gairebé enrunades, encara queden com a testimoni de la cruel guerra del 36 i ens podem fer perfectament la idea de com vivien aquells soldats.
La casa del general Tagüeña, al costat dels forns on es coïa el pa, tenia inclòs un refugi al qual s'hi accedia des de la seva petita cambra, per salvaguardar-lo en cas d'atac.
Jaume ens explicà, que al costat de la ciutat del bosc, hi havia -de fet, hi ha- una cabana petita, a la qual un dia hi van arribar els propietaris, una família, que per evitar que expliquessin i delatessin on estaven els soldats republicans, els van retenir fins al final de la guerra.

Després vam anar a les trinxeres, impressionants! Lo Riu les ha netejat i recreat (amb sacs d'arena i els forats on paraven les metralletes i canons) i pots imaginar perfectament els soldats disparant per defensar el seu territori. En una de les trinxeres, aquest any passat es van trobar les restes d'un soldat, anomenat "el darrer soldat" de la Batalla de l'Ebre, a qui han batejat amb el nom de Charlie, encara que segurament era un soldat d'aquí i no estranger, perquè abans de la batalla tots els brigadistes internacionals van ser evacuats. Allí, tal com dic, van trobar Charlie, i el CSIC va fer una investigació de com havia pogut morir, amb la col·laboració de Lo Riu: es va demanar 500 voluntaris per quedar-se a defensar la zona, veient que els soldats de l'altre bàndol anaven avançant i els anaven encerclant. La idea era que els soldats que es quedessin -un suïcidi!- permetessin a la resta de l'exèrcit republicà retirar-se, baixant cap a Riba-roja i després cap a Flix per poder passar el pont i marxar. Els voluntaris sabien que es quedaven a morir, i així i tot es van quedar per salvar la resta de companys.
Charlie va morir degut a una granada del bàndol contrari que va anar a parar dins la trinxera, i sembla ser que la va agafar amb la mà per poder-la tirar de nou a fora però no hi va ser a temps. El cos va aparèixer sense la mà dreta, i presentava metralla al fèmur i també a la part de l'abdomen. Junt al seu cos es van trobar restes d'objectes personals com cartes, un raspall de dents, dentifrici i un xarop. També va aparèixer municicó que encara no havia disparat. Quan t'imagines tot això, l'emoció és incontrolable. Penses: un jove, amb una vida per davant, segurament que amb família, es va quedar voluntàriament, a morir, per salvar els companys... Suposo que l'idealisme i la creença per tot el que lluitaven hi devien jugar un paper molt fort. El van enterrar amb d'altres soldats a Camposines.

Des d'allí ens vam dirigir als diferents búnquers que es van construir on encara hi queden restes de metralla i trets. Impressionant! Tot i la imaginació i les moltes explicacions que ens han donat, no crec que puguem arribar a sentir tot el que es va viure en aquella maleïda guerra.



Al bosc


Una de les trinxeres

Entrant al búnquer

un dels búnquers

Al bosc on va viure el XV batalló de l'exèrcit republicà

Menjant cireres de pastor

Els molinets que no falten a la Terra Alta

Foto d'una foto d'un rètol explicatiu

Gairebé final del trajecte. Felices i contentes de l'excursió


Vingalis i les coves de Marca,"Pach", "Covarcha", Silvestre i altres  26 de desembre de 2012

Avui dia de Sant Esteve hem anat a caminar Carme, Enric, Jaume i jo a buscar unes coves que no sabíem ben bé on estaven pel terme de Vingalis. En principi, anàvem a buscar la cova Marca, però n'hem trobat unes quantes més: la de Pach, la Silvestre, la Nino, la Covarcha, la Redó Carreres i una altra que en sabem el nom.
Han estat 13 km, caminant en un dia ple de sol i sense fred. Els camins no estaven massa nets i hem anat seguint les senderes que van deixant els porcs senglars.
Les coves que hem trobat també bastant brutes d'andròmines i d'altres menesters. Sembla que algunes les fan servir encara avui de masies i magatzems per deixar el que no volen o no poden tenir a casa i es resisteixen a llançar-ho a les escombraries o bé portar-les a la deixalleria. Hem trobat llibres de llatí, llibretes plenes de matemàtiques, ciències i d'altres assignatures; també hem trobat diaris, revistes, garrafes i fins i tot bicicletes!
Suposo que antigament aquestes coves van ser habitades i segurament que en temps de guerra va servir de refugi per algunes famílies del poble. I avui... pel que dic.






Les fotos són d'Enric Cervelló


Santa Bàrbara. Orta de Sant Joan 23 de desembre de 2012



Avui ha estat un dia fantàstic. Hem pujat a Santa Bàrbara, una muntanya màgica d'Orta de Sant Joan. Hem estat deu senderistes que hem marxat a les 8.00h de Flix i quan hem arribat el primer que hem fet ha estat anar a veure el Parot, una olivera bimil·lenària, que està dins del terme d'Orta. Seguidament hem iniciat el camí per anar fins a Santa Maria dels Àngels o també coneguda amb el nom del convent de Sant Salvador. Impressionant! Ja hi havíem estat, però cada vegada que veig l'entrada de l'església és com si la veiés per primer cop. Construïda a l'època dels templers, ha tingut algunes restauracions. Fou seu dels franciscans que habitaren el convent, i un dels monjos, a qui se li atribueixen alguns miracles, fou santificat el segle XVII.




Hem començat l'ascensió a la muntanya, fotografiada i admirada per Picasso, a qui la imatge de Santa Bàrbara l'acompanyà sempre a totes les cases on va viure.
Una sendera bonica, amb una pujada final bastant pronunciada però que quan hem arribat dalt hem pogut contemplar un paisatge meravellós.





Ens ha fet un dia ple de sol, bonança i fins i tot calor. Hem pogut gaudir de tranquil·litat i benestar, després d'esmorzar al cim de la muntanya alguns hem gaudit del paisatge, d'altres d'una estoneta de relax i els tres més atrevits han passat un pas de muntanya estret i amb risc, per arribar a la creu.

Hem baixat tranquil·lament i quan hem arribat a Sant Salvador hem reemprès el camí cap al poble. Allí hem visitat el nucli antic: ajuntament, plaça Major i els carrers més estrets de la vila. Finalment, hem anat al restaurant Grau i allí hem celebrat un dinar tots junts.



Hem fet sobretaula a la xocolateria que hi ha i hem aprofitat per parlar de la propera sortida i també per comprar torrons i te. Ha estat un dia genial!

Avui els senderistes hem estat: Antonio, Germina, Jaume, Fina, Enric, Àngels G., Eulogio, Tere S., Carme i jo. S'han afegit al dinar RO SA, Joaquima i Eva.


Una excursió molt especial: la Picossa, a Móra d'Ebre.  16 de desembre de 2012



Diumenge una petita, però no per això minsa, representació del grups Senders Flix, vam pujar a la Picossa de Móra d'Ebre. Quan vam arribar a l'ermita de Sant Jeroni, estava a punt de pujar a la muntanya un grup excursionista de Salou. Eren una cinquantena, súper ben organitzats i de totes les edats. Per tal d'evitar el col·lapse vam decidir pujar per un lloc diferen i segurament que una mica més difícil: per la cresta de la muntanya. Tal com va dir RO SA, vam fer "la cresta d'or". Jaume, el nostre guia, ens explicà que ell i Eulogio l'havien pujat d'aquesta manera l'estiu passat amb el grup excursionista de Móra d'Ebre la Picossa, de nit!!!!
Va ser divertit i diferent a una pujada normal i corrent. Vam arribar dalt. Feia un dia magnífic, amb unes vistes envejables de tota la Ribera d'Ebre, alguns pobles del Priorat, la Terra Alta, i fins i tot els Pirineus nevats!!!! Vam arribar a l'estel. Allí vam fer les obligatòries fotos de grup (tot dones, menys Jaume) i després vam esmorzar. Ens trobàrem amb el grup excursionista salouenc, model d'organització envejable. Ens explicaren que es quedaven a dinar a l'ermita de Sant Jeroni tota la colla.
Seguidament, continuàrem caminant cap a la penya Roja. Les vistes van continuar sent increïbles, de boniques!
Vam fer uns 8 o 9 km (aquesta vegada, ni idea!) i els senderistes vam ser: Jaume, Carme, RO SA, Germina i jo.
Algunes fotos:
 fent cua!!!!
 arribant a la Picossa
 La Picossa
 Baixant pel Puig Roig

 Pujant per la cresta "d'Or"

 falta RO SA
 Aquí sí que estem tots!

Les fotos són de Carme i RO SA

Diumenge vinent, a SANTA BÀRBARA,  a Orta de Sant Joan, amb dinaret inclòs!!!!

Els Tossals d'Almatret   25 de novembre de 2012   //*//

El grup Senders Flix avui hem fet de nou una caminada que no havíem fet mai. Hem anat als Tossals d'Almatret. Una excursió no massa difícil, de 15 km, però el fet més destacat ha estat que hem iniciat el camí amb una baixada i hem acabat la caminada amb una forta pujada, quan normalment el que fem és a l'inrevés: pugem i pugem, per tant acabem amb una baixada. I normalment fem les excursions circulars. Avui ha estat diferent. Apunto el recorregut que ha preparat el Jaume, el guia del grup:

Els Tossals d’Almetret.Us proposo una ruta pel terme d’Almatret. El poble, esta situat a un gran altiplà que es precipita al est cap al riu Ebre, per això, el perfil d’aquesta ruta no te forma de A, sinó de V. És a dir primer es baixa i després, es torna a pujar. Aquesta àrea, els Tossals d’Almatret, està declarada Espai d’Interès Natural de Catalunya (PEIN) (vegeu:http://ca.wikipedia.org/wiki/Tossals_d%27Almatret ).Els camins que transitarem estan dins d’una antiga zona minera. De fet passarem per les instal·lacions de dues mines, l’Espanyola i les mines del Duró. L’orografia permet unes vistes excepcionals sobre l’Ebre (miradors de la Serra i del Single de la Pena).Finalment visitarem restes de la Batalla de l’Ebre...que segur no us deixen indiferents...   Durant aquest any, el Club ciclista i excursionista d’Almatret, s’ha encarregat de netejar el vell camí de ferradura del Tianet. Estem mirant d'incorporar aquesta senda a l’excursió (per això encara no puc mostrar-vos el trak i el perfil definitiu). Aproximadament, però, la ruta tindrà uns 12 km. i un desnivell d’uns 300 m. Hi ha una bona pujada però la ruta es fàcil i assequible. Programarem l’hora de sortida per estar a Flix a les 13:00 o 13:30 h.¿Qui s’apunta? 
Els senderistes avui hem estat: Tere A., Tere S., Enric, Fina, Pep i la seua filla Sandra, Carme, Jaume i jo.






Les fotos són d'Enric Cervelló

Sortida als dos meandres de Flix  17 de novembre de 2012

Encara ha plogut avui, però això no ens ha impedit sortir de nou al grup Senders Flix. Han vingut uns companys de La Selva del Camp i una noia de Terrassa per conèixer una mica el terme de Flix.
Hem començat al pont i hem fet el meandre per la vora del riu, un passeig excepcional i bonic de fer. Hem trobat molts bolets, però l'expert en bolets del grup, el Joan, ja ens anava dient que no eren bons. Quan hem acabat de fer el primer meandre, ens hem dirigit cap a l'antic meandre, on antigament (parlo de milions d'anys), el riu tenia un altre recorregut. Hem passat per les planes i hem tornat una altra vegada al nou meandre, però ara, en lloc de passar per baix, vora el riu, hem passat per l'asfalt per ensenyar als companys de La Selva el bonic paisatge del meandre amb el castell.
Ha anat plovent, un xim-xim, però això no ens ha impedit de gaudir d'un paisatge tardorenc amb mil colors grocs, ocres, marrons i verds.
Hem caminat 21 km amb una marxa de 3,7 Km/h.
Avui els senderistes hem estat: Eva i la seua gosseta Noa, Enric, Joan, Tere,  Eli, Àngels, Josep Maria, Amaya, Àngels, Jaume i jo.











L'excursió ha acabat amb una visita al castell nou de Flix, on la Montse, una membre de l'Associació La Cana ens ha explicat l'origen de la seua construcció, els nous estudis que s'ha realitzat i com ha estat la seva recuperació.

Excursió pel terme de Flix 11 de novembre de 2012

Avui hem fet una sortida amb el grup Senders força especial. Érem set persones, tot dones menys el guia, Jaume. Hem sortit des del pont per anar fins a la Boca Bovera, hem pujat per un barranc fins arribar a la Planadamer. Hem seguit cap a la Vall de Sant Joan, hem travessat la carretera en direcció cap a Vall de Cueix. Seguidament, hem anat a buscar el camí cap a Riba-roja i hem seguit en direcció contrària, cap a Sebes. Allí hem visitat la Cloratita, propietat de la Fàbrica, on antigament fabricaven explosius. Encara hi ha un magatzem caigut, i dos cases on hi vivien treballadors de la fàbrica, una de les quals hi vivia l'oma, la iaia de Cristina. Després hem visitat el poblat ibèric i la necròpolis.
17 km, amb una marxa de 3,7 km/h. No està gens malament.
Els senderistes hem estat: Jaume, Tere A, Tere S, Germina, Carme, Montse i jo. Ah! També ens ha acompanyat la Nana, la gosseta de Germina.
Algunes fotos













El retaule de la fageda 27 d'octubre de 2012


Avui Senders hem anat al parc natural dels Ports, a l'alçada de La Sènia, un lloc entre el País Valencià i Catalunyua, concretament hem estat al retaule de la fageda, un lloc impressionant i majestuós.
Hem deixat els cotxes a l'Àrea de la Fou i des d'allí hem començat a pujar pel barranc que porta el mateix nom, fins arribar a les Gúbies de la Fou. Hem continuat pujant bosc amunt fins a trobar la pista.



Aquí hi ha un mirador que val molt la pena contemplar perquè hi ha una magnífica vista. Ens hem aturat a esmorzar i a fer unes quantes fotografies.
La roca foradada

Hem continuat per una sendera,  que parteix de la mateixa pista per arribar al Pi Gros. Un pi que se li calcula 700 anys de vida amb 33 mtres d'alçada i gairebé cinc metres de diàmetre. Està considerat el pi més gran de Catalunya.

Amic suau, d'aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i sumptuós com una catifa
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.
(Josep Carner, Els nostres pins)

Tornant a enganxar el camí hem arribat a la Font del Retaule i poc després agafant una altra sendera hem arribar al Faig Pare, un arbre d'uns 250 anys d'antiguitat, 25 metres d'alçada i quatre de diàmetre. Allí ens hem fet les obligades fotos per poder-les penjar al facebook!



Després d'admirar la bellesa de l'entorn del faig pare, una  tímida tardor tardor que encara no es deixa veure del tot i de descansar una estona, hem reemprès el camí per dirigir-nos cap al barranc dels Cirers, on hi hem trobat una font i una cova.

Una cova súper amagada i gran, cuidada, semblava que s'utilitzés com a refugi perquè hi vam trobar menjar, una cafetera i un paquet de cafè, tot caducat, però. Aquí hem dinat l'entrepà que tots portàvem i més tard hem continuat fins arribar a la Font del Bous i a la cova dels Bous.

La cova dels Cirers
La cova dels Bous
Hem iniciat la baixada, preciosa, una sendera pel mig d'un bosc encatifat de vermell, groc i ocre, amb un paisatge al fons del barranc de les Tosques. I baixant i baixant ja hem arribat a l'Àrea de la Fou on havíem deixat els cotxes. Cansats, però satisfets. Ha estat un dia complet. A les 6h del matí sortíem de Flix, a les 8h  ens posàvem en marxa. Han estat 7 hores caminant, 18 km, amb bona companyia, l'entorn màgic... Què podem demanar més?
Avui els senderistes hem estat: Benjamín, Jaume M, Fina, Carme, Eulogio, Enric, Pep, Tere, Jaume i jo.





Val de Toran, 13 d'octubre de 2012

El cap de setmana passat vam estar de nou a la Val d'Aran i la caminada que vam fer va ser per la Val de Toran, una vall no tan coneguda com d'altres indrets de la Val d'Aran, i per tant una mica més inhòspita, però no per això menys bonica. Vam sortir de Bausen i vam anar amb cotxe fins a la carretera que porta cap a Canejan, el vam deixar en una esplanada i vam començr a caminar fins arribar al  poblet de Porcingles, petit i molt acollidor, amb molt poc  veïnatge. Des d'allí vam anar fins a Sant Joan de Torà, pujada i més pujada -pesadíssima!- i vam anar a veure la presa. Vam continuar fins arribar altre cop a Sant Joan i d'allí ja vam agafar una sendera que ens portà fins al cotxe. Havia plogut i el bosc estava gairebé ja a la tardor.Un bosc d'avets, també de faigs, amb molts, molts bolets. I dic gairebé la tardor perquè encara no tenia tots els colors de la tardor: rogís, groc ocre, marró i verds...

Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

(Guerau de Liost)








Cap de setmana complet de senderisme 22 i 23 de setembre de 2012

Ahir al matí, un petit grup de senderistes vam anar als Estrets, als Ports a Arnes a la part dels Estrets: l'excursió va resultar senzillament encantadora perquè gairebé tota la caminada va ser per un sender i travessant bosc. Els Ports, impressionants, la immensitat que veus al teu voltant et fa adonar què petits que som en aquest món.
Falta ploure molt, el bosc estava molt sec, i molt del boix semblava cremat del tot per la falta d'aigua.
Dissabte a la tarda vam anar a la conferència que impartia Àngel Solà, membre de Lo Riu, una Associació de La Fatarella que han treballat molt per recuperar tot el tema de la Guerra Civil, concretament la Batalla de l'Ebre. Àngel Solà ens explicà com van trobar els 10 búnquers que van construir els republicans a prop de La Fatarella, com van anar comprovant la ubicació exacta de cada un d'ells, de les trinxeres i la ciutat del bosc on van viure els soldats republicans i els seus caps, com el capità Tagüeña. Ens parlà del darrer soldat republicà que va ser trobat el passat mes de maig, dins d'una trinxera, a qui van batejar amb el nom de Charlie. Charlie va ser un dels darrers soldats que es va quedar per poder salvar molts dels soldats republicans que van poder escapar cap a Flix per poder passar el pont de ferro les dos terribles nits, del 14 i 15 de novembre, quan va ser perduda la batalla de l'Ebre. Però no solament va ser Charlie qui es quedà, van ser 500 soldats que de manera voluntària es van quedar a disparar trets per salvar els seus companys i els seus caps, sabent que els quedava molt poc temps de vida, sabent que moririen en mans dels soldats franquistes.

Diumenge al matí vam poder visitar les trinxeres, els búnquers i la ciutat del bosc que ens havien explicat el dia anterior. Uffff! Impressionant. Pensar que en aquells mateixos llocs havien estat els soldats disparant i morint...



Caminant per Sebes, Vall de Cueix i la Vall de Sant Joan   9 de setembre de 2012

Avui hem arribat amb cotxe a Sebes perquè trobem molt avorrit per caminar els principi del camí, des del pont fins al Mas del Director. Allí hem començat la caminada, amb un miló de mosquits i mosques negres que tal com diem aquí, ens "han ablaït". Després del Mas de les cigonyes, encara hem seguit recte, com si anéssim en direcció a Riba-roja, on hem pogut contemplar el riu Ebre en tota la seva plenitud des d'un mirador on es comença a veure el poble veí. Després hem trencat a la dreta, endinsant-nos en el que seria la partida de Vall de Cueix. El paisatge, completament sec! Quanta pluja hi falta. Hem arribat a la Vall i hem seguit fins arribar a una esplanada que ja és la Vall de Sant Joan. Allí hem tornat a girar a la dreta per començar la baixada cap a Sebes de nou. Abans, però, d'arribar hem pogut veure l'antic poblat ibèric que hem fotografiat i ara ja sí que hem tornat a arribar a Sebes. L'excursió molt fàcil, amb un bon ritme de seguiment 4,9 km per hora i n'hem fet 10.
Dimarts, més!



Esterri d'Àneu 25 d'agost de 2012

Les vacances arribaven ja a la fi i vam decidir baixar per la Vall d'Àneu perquè volíem visitar un dels llocs que anomena Jaume Cabré al seu llibre Jo confesso: el monestir de Sant Pere de Burgal. Però a la Vall d'Àneu la majoria de monestirs i esglésies romàniques estan tancades si no és amb visites concertades, i amb desil·lusió vam trobar que el monestir aquell dia ja estava tancat. Hi tornarem, però!
Vam aprofitar per visitar l'església de Sant Joan d'Isil, al costat del Noguera Pallaresa, un romànic sensacional, molt ben conservat, molt semblant al romànic de la Val d'Aran i la Vall de Boí, amb arcs lombards i escacats.
Se'n sap molt poc d'aquesta església, sembla ser que es va començar a construir el segle IX sobre les restes d'un monestir benedictí, i que potser van ser els templers els seus artífexs. Però realment el que se sap del cert, és que al s. XII hi van haver moltes obres i que hi van haver algunes modificacions amb el pas dels anys.




Saplan i el bosc de Carlac a Bausen 22 d'agost de 2012

Vam anar a Saplan, una de les muntanyes més altes de Bausen, que ja hem altres vegades però que ens agrada fer-la de tant en tant. vam sortir a les 7,30h del matí de casa perquè els pronòstics de la calor eren bastant alts i la volíem evitar. L'altura a la qual s'arriba és d'uns 1600m, però el pendent de la muntanya és bastant alt. Vam creuar el riu Bausen i ja a punt d'arribar al cim vam esmorzar prop del riuet. Vam arribar a la cabana i vam reempredre el camí de baixada però ara, per la pista.

I un altre dia vam fer el bosc de Carlac, un bosc al qual hi solem anar sovint perquè és un camí molt agradable de fer i sembla un lloc màgic. Fa temps que el vaig batejar com el bosc de Tristany i Isolda perquè si l'heu llegit, apareix un bosc d'avellaners, -com el de Carlac, amb catifes de fulles per terra- on els amants es deixen un missatge secret gravat a la branca d'un avellaner entrellaçat amb lligabosc: Bele amie, si est de nus: Ne vus sans mei, ne jo sans vus.




Tuc Montcorbison i Tuc Letassi, a la Val d'Aran, 23 d'agost de 2012

Hem estat descansant uns dies a la Val d'Aran i tot i la calor hem aprofitat per fer algunes excursions. Una de les que vam fer va ser al Tuc Montcorbison a 2.172 m d'altura i vam arribar al tuc Letassi, molt a prop un de l'altre a una altura de 2.177m.
Montcorbison és una muntanya que presideix Vielha i s'hi accedeix des de la Bassa d'Oles, molt a prop de Gausac. Després de deixar el cotxe vam mirar amunt i el tuc ja ens esperava que pugéssim, - quan vam veure l'alçada, semblava que no ho aconseguiríem! Però sí. Vam agafar el camí per darrera el refugi anant seguint les indicacions. Vam pujar a través del bosc, amb un paisatge preciós -feia molt bon dia!- i acompanyats de vaques i cavalls que pasturaven per les muntanyes. Vam anar pujant, fins arribar a un fort pendent que ja ens indicava que era la llarguíssima recta final del nostre trajecte. El millor de tot, quan ja faltava poc per arribar ens vam trobar davant dels nostres ulls el massís de la Maladeta, amb l'Aneto presidint!!! Sol per veure aquest paisatge l'excursió ja val la pena.
Vam arribar al cim de Montcorbison encara amb la vista al massís i a l'Aneto i donant la volta Moncorbison et permet veure totes les poblacions de la Val d'Aran. Allí vam esmorzar i una mica més tard vam fer la passejada cap a l'altre tuc, Letassi, per damunt la cresta de la muntanya fins arribar-hi.
La baixada, força pronunciada, és clar, però continuant gaudint del paisatge que ens envoltava constantment. En arribar al cotxe vam tornar a casa pel bosc de Baricauva, una vista sensacional, ideal per quedar-te a dinar i passar una bona estona contemplant l'entorn. Al matí, pujant hi vam poder observar un parell de cabirols, però tornant, solament hi vam trobar molta gent preparant el picnic de dinar.



Serra de Cardó. Creu de Santos i més... 5 d'agost de 2012

Avui hem anat a la Serra de Cardó, hem repetit l'excursió que vam fer el dia 14 d'abril, però pujant per un altre lloc i descobrint un paisatge nou per a molts de nosaltres: la roca foradada, la cassola del diable, els martells... i finalment Creu de Santos.
Avui des de dalt de tot no hem pogut contemplar res, de res, de res... una boira en ple mes d'agost ens ha impedit que poguéssim veure el Delta de l'Ebre, la Ràpita i fins i tot Mallorca. Llàstima, però ja hem dit que és una excursió que tornarem a fer perquè avui faltaven alguns dels senderistes habituals. Hem trobat encara la llibreta que hi ha dalt de Santos i encara hem trobat signada la nostra primera arribada com a grup, del dia 14 d'abril. Hem tornat a signar, però, comprometent-nos a pujar de nou.
En total hem pujat un desnivell de 935 metres, però la pujada a part de les argelagues i els esbarzers que ens han mortificat una bona estona, és un paisatge preciós, agradable i bonic de caminar. Quan passàvem per la cassola del diable anant en direcció als martells, la boira ha envoltat tot el bosc i semblava que estiguéssim en un conte gòtic, misteriós, que en qualsevol moment ens podia sortir algun personatge de Shelley o Keats.
Avui els senderistes hem estat: Caco, Pep, Eulogio, Tere, Enric, Jaume i jo.
Les fotografies són d'Enric Cervelló. Podeu veure més fotografies i comentaris al seu bloc clicant aquí








Segona caminada nocturna. Mirador de la Ribera d'Ebre. 3 d'agost de 2012

Després de la primera que vam fer la setmana passada, ens vam quedar amb ganes de fer-ne més, i per això ahir a la nit, amb lluna plena vam caminar de nou en plena nit. Vam anar al Mirador de la Ribera d'Ebre, situat entre Riba-roja, Flix i La Fatarella. Vam marxar des del Club nàutic Flix en direcció a Riba-roja, i allí després d'aparcar els cotxes en un indret terrós vam iniciar la que seria la segona caminada nocturna del grup Senders Flix. 13,2 km, amb un desnivell de 450 m amb un temps d'unes tres hores més o menys. Començàvem sobre les 22,30 i acabàvem a la 1,30 de la matinada. Vam ser 18 senderistes en aquesta ocasió, gent que vam repetir i gent nova que els agradà l'experiència. Tot i que anàvem preparats amb llanternes no ens van fer falta perquè la lluna il·luminava l'espai. L'excursió va estar moolt bé i la companyia encara més.
Demà diumenge, Creu de Santos.



Les fotos són de Jaume Masip



Caminada nocturna del grup Senders Flix. Pi de Montbrió  27 de juliol de 2012

Ahir a la nit 24 senderistes vam fer una caminada nocturna dins del terme de Flix, concretament al Pi de Montbrió, un mas de la família dels Barbero de Flix, que està molt a prop de Riba-roja, on hi ha un pi molt gran, mesurat amb quatre persones agafades de les mans i els braços estirats.
Vam sortir a les 22 h des de la Bassa de les Clotxes, tothom proveït amb llanternes, cosa que feia un efecte molt bonic perquè únicament es veien els puntets de llum caminant entre la fosca. De lluna, poca, hi havia lluna quart creixent però gairebé tota l'estona que va durar la caminada va estar molt núvol. Tanmateix sí que hi havia rajos de llum de tant en tant, i és que més enllà de Riba-roja hi havia uns llamps molt espectaculars, que crèiem que acabaria amb pluja. Però més lluny del nostre pensament perquè com dic la tronada era molt lluny i encara es va anar allunyant segurament que cap a l'Aragó.
La caminada va durar unes dos hores, i després alguns dels senderistes vam anar a celebrar amb cava la primera sortida nocturna del grup.
Ahir els senderistes vam ser: Enric C., Eva, Eulogio, Pep, Maribel, Jose, Mònica, Enric B, RO SA, Tere, Dolors, Antonio, Claudia, Jaume, Àngels, Carme, Rosa S, Jaume P, Elena, Paquita, Raquel, Germina, Antonio i Lluís.




Llacs del Clot der Os, Beret, Val d'Aran  22 de juliol de 2012

Cap de setmana a la Val d'Aran. Dissabte vam caminar per la Val de Toran, prop de Sant Joan de Toran i Canejan. Una pujada pesada, per trobar-nos un bosc ple d'encant, bolets i faigs. Em vaig deixar la càmera, per tant, no tenim fotos.
I diumenge vam anar a Beret, concretament als llacs del Clot der Os, darrera de la pista blava que porta el mateix nom. No haguéssim dit mai que darrera d'una pista d'esquí hi hagués tant per descobrir: cascades, llacs, tarteres i unes aigües tortes... impressionant tot!
Al fons, presidint el paisatge el tuc de Baciver, darrera de la qual també hi ha els llacs que porten el mateix nom que vam anar a veure fa un mes.

Després de pujar gairebé una hora amunt, amunt de les pistes, amb una boira que ens empaitava i a 8 graus de temperatura vam arribar a una esplanada que vam deixar enrera per baixar a buscar els llacs del Clot der Os. N'hi ha quatre, dos de petits i dos bastant grans. L'aigua cristal·lina, però gelada de bo de bo.
D'aquests llacs s'agafa l'aigua que abasteixen les pistes d'esquí amb neu artificial els hiverns que no hi ha prou neu.
Després d'esmorzar a la vora del llac més gran, i esperant que en algun moment pogués sortir la dama del llac amb Excàlibur, vam reemprendre la caminada, envoltant sempre que podíem els llacs, trobant-nos amb  grans pedres granítiques que havíem de saltar. Pel camí ens trobàrem dos cascades, baixant a grans brolls una aigua ben transparent i nítida que convidava a beure tranquil·lament. Vam trobar vaques i cavalls que sense espantar-se ens observaven pacientment les passes que fèiem.

La baixada... sempre més fàcil. Arribàrem gairebé a la pista de la Reina, i ja vam baixar de nou a Beret. Van ser unes tres hores i mitja gaudint del paisatge i del bon temps, perquè tot i que feia fresca, caminant de seguida s'agafa molta calor.
La setmana vinent, amb el grups Senders Flix ens iniciarem en les caminades nocturnes.
Algunes fotos que vam fer als llacs del Clot der Os






Barrancs al riu Canaletes Horta de Sant Joan  14 de juliol de 2012

Dissabte passat amb el grup Senders Flix vam anar a fer barranquisme al riu Canaletes, a Horta de Sant Joan. Sobre 2/4 de 10 arribàvem a la població d'Horta de Sant Joan i ens vam dirigir a la botiga a buscar la persona que seria el nostre guia, Marc, i els vestits de neoprè, i els cascs. Una vegada ja ho vam tenir tot a punt ens portaren amb furgonetes cap al lloc on havíem d'iniciar el descens: vam caminar uns 20 minuts fins arribar a la part baixa on començaven els barrancs. Vam començar amb un primer salt, què dir??? Impressionant! El contacte amb l'aigua va ser d'una gelor... que aviat passà perquè el neoprè fa que el cos agafi una temperatura que no permeti gelar-te. Després del primer salt en van venir d'altres, fins a un total de cinc, crec. La impressió dels salts a l'aigua va ser bastant brutal. I entre mig tobogans, un pas per davall de l'aigua i en tot el recorregut... un paisatge espectacular de bonic. Van ser gairebé tres hores d'excursió per aigua que et cobreix, amb bona companyia i molt entreteniment i diversió.
Aquest dia vam ser dotze senderistes, entre els quals vam comptar amb la companyia dels nostres fills i filles, que aquesta ocasió no se la van voler perdre: Irene, Arnau, Martí, David, Ivan, Enric B.
I adults: Jose, Enric, Àngels, Eulogio, Jaume i jo.
Després de les fotos penjo un vídeo perquè si no ho heu vist mai us feu la idea


Preparant-nos

Aquest salt el vam fer!!!

foto de grup

A sota d'una cascada

jugant a fer salts (els qui volien)

Un altre salt. Aquest obligatori

Un paisatge preciós!

A punt de passar per sota de l'aigua

una altra de paisatge

un petit tobogan

Després de tanta aigua ens va agafar molta gana i vam gaudir... d'un bon dinar
al restaurant El Grau


Cova de la Taverna , Margalef (Montsant) 7 de juliol de 2012
Vaig dir que fins després de l'estiu no aniria a caminar però finalment ahir em vaig animar a anar a la Cova de la Taverna, al Montsant, a la vora de Margalef, molt a prop de l'embassament del mateix nom i corre paral·lel al torrent de la Taverna.  No va ser una caminada pròpiament dita, sinó visitar una cova i fer una estona "d'espeleòlegs aficionats".
La cova a la qual vam entrar és una cavitat de 380 metres de llarg i 55 de desnivell. En el seu interior s’hi acostuma a trobar aigua, encara que normalment no presenta cap problema. I de fet, no ens en vam trobar gaires. Va ser tota una experiència, molt interessant de visitar, i a part d'algun tros que has d'anar molt acotxat, i estirat, la cova és gran i impressionant, per tot el que veus.

Hi ha un gravat d'un cérvol prehistòric que no vam arribar a veure. Després ens van explicar que el cèrvol està solament entrar a la cova.
Ahir els excursionistes vam ser: David, de La Palma d'Ebre que ens va fer de guia;  Eulogio i els seus dos fills, David i Ivan; Jose; Enric; Jaume i jo.
Penjo unes fotos d'Eulogio Navarro i d'Enric Cervelló. La setmana vinent toca barranquisme a Horta de Sant Joan, a l'aigua ben frequeta!!!
















La Talaia-Pas de les Barrufemes-Les Mallades, 23 de juny de 2012

Ahir tres persones del grup Senderistes vam anar a veure la Talaia templera del terme de Miravet, una torre ja gairebé del tot caiguda, que en el temps dels templers, va ser molt important com a vigilància de tot el territori. Segurament que devíem estar a uns 700m d'alçada i la vista és admirable des de dalt: els pobles propers, les muntanyes (fins el Caro es veia) i el riu a baix de tot.
Després d'esmorzar vam baixar a buscar el camí de sirga del Pas de les Barrufemes i després ja vam fer cap a Les Mallades. Uns 12 km en total, amb unes pujades i baixades, dures, dures. I una calor... atabaladora. Fins després de l'estiu les meves sortides han acabat...

Atalaia templera


La foto de grup des de l'Atalaia. Avui poquets del tot

Vista espectacular des de l'Atalaia

Camí de sirga (Pas de les Barrufemes)


Arribant al cotxe. Vista panoràmica del castell de Miravet i el poble

Les fotos són d'Eulogio Navarro


Faig pare i pi gros. Els Ports de La Sénia 16 de juny de 2012

Amb el grup facebookero Grup Senders aquest cap de setmana passat vam anar a caminar pel Ports, a La Sénia, a veure el Pare Faig i el Pi gros. Vam arribar a una alçada de gairebé 1300m . Van ser 11km de pujada molt feixuga i una baixada, potser pitjor que la pujada, de 5 km. Va valdre molt la pena, però. El paisatge preciós, i els companys i companyes, immillorables: ens ho vam passar bé, bé...Aquell dia hi vam participar l'Enric, Jose, Eulogio, Tere, Dolors, Antonio, Caco, Pep, RO SA, Jaume i jo. El Pare Faig; Impressionant!!! I el Pi gros, enorme, és el més gran de tot Catalunya.






Les fotos són d'Eulogio Navarro

Baciver. Llacs a Orri, Val d'Aran

Dissabte 9 de juny vam pujar als llacs Beciver, a Orri, a una alçada de gairebé 2400m, amb un fred inusual pel temps que estem, però amb una vista grandiosa! No havíem pujat mai a la part d'Orri, i pel que vam veure és un lloc no massa conegut, no vam trobar ningú. El paisatge, els llacs i tot l'entorn en general és molt bell. Encara vam poder tocar neu i trepitjar-la. La pujada va ser forta, perquè en poca estona puges molt metres i pel camí trobes grans roques que has d'anar saltant.





Serra del Rovelló (La Torre de l'Espanyol) 27 de maig de 2012
Diumenge 27 de maig vam fer una sortida amb el grup Senders per la Serra del Rovelló, terme de La Torre de l'Espanyol. En aquesta ocasió vam caminar fins trobar la Cova Foradada i també la Cova de Someres. La cova Foradada és impressionant pel forat que té al sostre, una cova gran que segurament va ser habitada durant molt de temps: hi ha parets construïdes, es veu clarament un sistema de recollida d'aigua que va a un pou, i fins i tot una mena de pica on hi vam trobar un plat. La cova de Someres la coneixíem perquè no fa gaire vam fer una excursió amb Julio M. a La Torre de l'Espanyol en la qual ens va ensenyar a catalogar la pedra seca de la zona. El Quimet ens va portar a la cova i diumenge passat la vam voler ensenyar als altres companys del grup. En aquesta cova es feia estraperlo durant la guerra civil, i segurament que va ser habitada durant molt de temps per les restes que encara es conserven avui. Vam esmorzar allí mateix i vam continuar caminant. Durant el camí també vam trobar una cisterna construïda en pedra seca molt gran i totalment circular. De tornada, ho vam fer per un camí que portava a Vinebre i vam pujar a La Bruixeta, turó que està al terme de Vinebre. Hi vam anar: Raquel, Caco, Sito Guiu, Jaume i jo.





 Caminada L'Ametlla de Mar-L'Ampolla 13 de maig de 2012

Ahir al matí, amb el grup Senders vam fer la caminada entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla. Gairebé 18 km caminant gaudint d'un paisatge espectacular. Vam agafar el tren a les 8 del matí a l'Ampolla i ens dirigírem cap a L'Ametlla. Allí vam anar fins al Port on vam buscar el GR que ens conduiria al camí cap a l'Ampolla. Pel camí ens vam trobar molta gent, és una ruta molt concorreguda, fins i tot coneguts, l'Alberto i la Mariví. Esmorzàrem en una caleta i continuàrem caminant. Vam tenir temps de seure a refrescar-nos ja a la Platja de Cap roig, i després ja vam anar a buscar el cotxe. Era la segona vegada que feia aquesta ruta i encara la vaig trobar més encantadora aquesta vegada.
Penjo unes fotos que va fer el company de Senders Eulogio Navarro. Xulíssimes!



Com sempre, la fotografia de grup:Eulogio, Pep, Benjamin, Tere, Enric, Jaume i Àngels


Excursions pel Baish Aran, primer de maig de 2012

El cap de setmana passat vam estar de nou pel Pirineu i tot i que el temps va ser bastant insegur encara vam poder fer dos excursions: una pel bosc de Bausen i l'altra per la vall de Torà. Dos excursions excel·lents perquè el paisatge ens va acompanyar molt. Havia plogut bastant i tot era verd, i l'aigua dels riuets baixava a vessar.




Sortida a La Creu de Santos i la font del Teix





Avui la sortida amb el grup del facebook Senders Flix hem anat a La Creu de Santos, terme de Benifallet però que s'hi accedeix des de Rasquera, des del balneari de Cardó. Hem començat a caminar a les 8 del matí i hem arribat sobre les 12 al balneari. Hem pujat fins a Santos on hi ha una vista excepcional perquè es veuen molts dels pobles del Montsià i Baix Ebre, el mar, el Delta de l'Ebre, i fins i tot avui es veia una punteta que era Mallorca. Per l'altra banda, es veien els pobles de la Ribera i molt al lluny els Pirineus, encara nevats.
A Santos hem esmorzat, ens hem fet la foto de grup i seguidament hem caminat cap a la Font del Teix, potser el tros més pesat de l'excursió perquè és pedregós i de més mal caminar. Hem arribat a la cova Llòbrega, ja plovent, i hem continuat fins a la font. D'allí ja hem tirat cap avall on hem trobat dos ermites: la de Sant Àngel i la de la Trinitat. Havíem visitat a la sortida la de Sant Simeó, o l'ermita de la columna perquè està al damunt mateix d'una roca en forma de columna.
Hem conegut, a més, el nom d'algunes plantes que desconeixíem i ens han explicat la història de les ermites visitades. Cada s'aprenen coses noves, sortosament!
Avui hi hem anat: Raquel, Caco, Josep, Jose, Eulogio, Sandra, Laura, Tere, Jaume i Àngels.



 Sortida pel Meandre de Flix-Les Planes (7 d'abril de 2012)


El dissabte passat amb el grup Senders Flix vam fer una sortida pel terme de Flix i part de Vinebre. Vam fer la volta al meandre i després ens vam dirigir a Les Planes, una partida del terme de Flix on es pot veure l'antic i primer meandre que va ocupar part del territori de Flix, un meandre d'uns 12.000 anys, on antigament hi passava el curs del riu. Amb tot el grup també ens vam dirigir de nou a la Cova la Lloba, al terme de Vinebre, la majoria de les persones que formàvem el grup no la coneixien. Van ser 21 km però fàcils de caminar.
Algunes fotos de grup i d'altres de paisatge, unes fotos magnífiques, l'autor de les quals és Jaume Masip. 











 Excursió a la cova de la lloba (18 de març de 2012)


Avui hem anat a la cova de la lloba al terme municipal de Flix i que toca ja gairebé amb Vinebre. Aquesta cova és molt especial perquè va ser el refeugi de la meva família materna en temps de la Guerra Civil. Un lloc difícil de trobar perquè queda molt amagat entre la malesa i els pins.
És una cova gran, amb tres compartiments i un espai que s'utilitzava de cuina, amb una mena de llar de foc per poder calentar-se.
Aquesta cova la meva família l'anomenava La pava perquè en temps de guerra va caure molt a prop d'allí un avió, que en aquell temps anomenaven "pava".
Avui sol pensar que s'hi van estar tant de temps, refugiats, subsistint com podien, encara que no els van faltar amics amb qui poder compartir aquells terribles temps, ...





 Nheu a Bausen (12 de febrer de 2012)







Caminada popular a la Punta l'Home (8 de gener de 2012)





Una setantena de persones, amb edat compreses entre els 14 anys i els 60 hem pujat a la Punta l'Home, el punt més alt del terme, tot i que no solament és de Flix, sinó que el cim el comparteix amb Riba-roja i La Fatarella. Han estat uns 17 km, amb un paisatge preciós, del qual hem pogut fotografiar molts dels pobles de la comarca de la Ribera d'Ebre i encara Maials, i fins i tot es veuen els Pirineus. Ens hem trobat també, construccions de pedra seca, basses i anjubs. Ah! I fins i tot una granada de la guerra civil. La majoria de la gent, però, semblava portar molta pressa i no s'han entretingut a observar el millor de l'excursió: la natura i el paisatge riberenc.



Buscant la cova de la Lloba, terme de Flix, entre Vinebre i La Torre de l'Espanyol 26 de desembre de 2011







Caminant per Bausen 10 de desembre de 2011






Bausen-Les  i Les-Bausen









Pujant a Saplan, a més de 2000 m. d'altitud. La vista des de dalt espectacular





Caminant pels Ports, Terra Alta, fa un any