24 de juny de 2017

El festín de Babette

La vieja señora Loewenhielm fue la primera en marcharse. Su sobrino la acompañó, y las anfitrionas salieron a despedirles con luces. Mientras Philippa ayudaba a la vieja dama a ponerse sus múltiples envolturas, el general cogió la mano de Martine y se la retuvo largo rato en silencio. Por último, dijo: - He estado con usted cada día de mi vida. Sabe usted que es cierto, ¿verdad?
 - Sí –dijo Martine-; sé que lo es. 
- Y –prosiguió él- seguiré estándolo cada uno de los días que me queden por vivir. Cada noche me sentaré, si no corporalmente, lo que no significa nada, sí de manera espiritual, que lo es todo, a cenar con usted, exactamente igual que esta noche. Pues esta noche he aprendido, querida hermana, que en este mundo todo es posible.

Isak dinesen, El festín de Babette

12 de juny de 2017

6 de juny de 2017

Sandàlies d'escuma. Maria Àngels Anglada

Aquest calçat és molt bonic i escau, per ara, a la teva petita. Però no és pas aquest el color que li és destinat. Aquesta nena, Glauca, quan serà més gran calçarà sandàlies d'escuma. [...]
- Voleu dir, doncs, que navegarà, i força?
-Exactament, més que no ho fan la major part de noies. Com l'escuma, tindrà pujades i enfonsades: la mar serà sovint el seu camí. Compra-li'n, ara, de sandàlies jòniques ben boniques; però ja et dic que a ella li escaurà dur sandàlies d'escuma...


3 de juny de 2017

Quan arriba la penombra





Al cap d'unes hores de vetllar el cadàver, quan va començar a sentir la sensació de gana, ja era el capvespre i el mort estava al mateix lloc, dessagnat. No vindria ningú a detenir-lo i aquesta evidència li va saber greu. Llavors es va donar permís per  pensar en aquelles persones que havia cosit a trets dins del cotxe que conduïa en Xirgu i que havien complit un pla improvisat en una carnisseria. Es va esforçar a sentir pena, però tants anys de carregar-ne una de tan feixuga l'havien fet insensible a totes les altres menes de dolor i tampoc no va saber plorar.

Punt de fuga del llibre Quan arriba la penombra de Jaume Cabré


No deixa mai de sorprendre Jaume Cabré. Després del Jo confesso, ha publicat un llibre de relats que ens fa descobrir un nou escriptor. Són uns relats on els protagonistes són assassins, que expliquen unes històries algunes vegades en primera persona, unes històries plenes de foscor, algunes amb ràbia, d'altres amb ironia i fins tot alguna amb humor. Juga amb la fantasia i va molt més enllà de la realitat. Amb el mestratge de la llengua que ja li coneixem, juga amb ella creant uns textos que no pots deixar de llegir. Combina els relats i els lliga d'alguna manera tots. I fins i tot utilitza algun personatge o algun fet d'algun altre llibre seu. De tota manera, he de confessar que l'hauré de tornar a llegir. M'ha impactat molt la temàtica, i sobretot el tractament que en fa dels seus protagonistes. La manca d'empatia i el cinisme fins i tot de les veus que expliquen les històries corprenen el lector i no el deixa indiferent.