30 de setembre del 2014

El crit a la vida de Congreso a Estocolmo

Segueixo llegint Congreso a Estocolmo, he arribat al fons del tema que planteja Sampedro en aquesta novel·la. És un crit a la vida, a gaudir-la, a sentir-la, a treure'n partit... Poc importen els èxits, els triomfs si no es viu la vida en tota la seva plenitud.
Quan llegeixo Sampedro sempre em pregunto si realment ell és el protagonista dels seus personatges, si transmet el seu pensament, els seus patiments, les seves il·lusions, els seus sentiments, les seves emocions... i sempre arribo a la conclusió... que sí. D'alguna manera, ell és l'avi de Brunettino, és Ahram, és Glauka, és Marta, és Luis i és Ágata... I segurament que també Miguel Espejo. En tots ells, hi ha una mica d'aquest home senzill, humà que transpirava saviesa i vida.
Llegeixo que Congreso a Estocolmo va ser la seva primera novel·la, publicada l'any 1952, i penso que volia fer una mena de novel·la coral tot i que no se n'acaba de sortir. Són molts els personatges que apareixen, gairebé tots científics i hi ha històries particulars, individuals de cada un d'ells que busquen la complicitat d'altres personatges amb qui s'acaben relacionant, buscant amistat, companyia,  complicitat, per fugir de la solitud amb què estan envoltats.
Però hi ha un personatge principal que és el nexe d'unió amb els altres protagonistes:  Matis, Klara, Hilma, Almberg, Gyula, Horvacz, Rawenanda, Karin... i aquest és Miguel Espejo, un home que fins que no va sortir de Soria, feia les seves classes en un institut com a professor de matemàtiques de la ciutat provinciana, casat amb María, i portava una vida que ell creia "normal". En arribar a Estocolm, tot es transforma: l'amistat amb Karin li fa veure que realment en tota la seva vida no ha sabut viure, que ha deixat passar la vida pel seu costat i ni se n'ha adonat. I el que fa ara és reclamar aquesta vida no viscuda. I aquesta idea de viure plenament es repeteix al llarg del llibre, al principi no t'adones que realment és el tema clau, però tal com va avançant la novel·la, el crit a la vida cada vegada és més fort i el reclama obertament, fins que esclata en un plor que no pot reprimir:
"No, no soy un fracasado. Soy algo mucho peor: soy un traidor. Un traidor a la vida. Mire ahí: el cielo, la tierra, el mar... Mire bien [...]
La quebrada voz era inapelable. Romero se retiró, cerrando la puerta en silencio. el hombre soltó el cigarrillo y hundió la cabeza entre las manos. Lágrimas violentas reventaron en sus ojos."

29 de setembre del 2014

La música a Congreso en Estocolmo

"La dos figuras de la Ópera de Estocolmo cantaron allí el dúo de Don Juan y de Zerlina y otros fragmentos del Don Juan, de Mozart. Después la tiple cantó sola tres bergerettes del rococó francés. La voz y la prodigiosa escuela de la artista resaltaban mejor con la ternura de las canciones. La última, sobre todo, tenía una letra exquisita: Maman, dites-moi ce qu'on sent quand aime, comenzaba. Una muchacha describía a su madre sus nuevas sensaciones ante un hombre, y con la má...s limpia inocencia expresaba el ardor más sensual. Todo el siglo XVIII.
Cuando terminó estalló un aplauso cerrado. Pero Espejo vio que las manos de Karin permanecían dulcemente inmóviles sobre su falda, como alas dormidas..." 


Congreso en Estocolmo, José Luis Sampedro

I aquí la bergerette de Maman, dites-moi... Una exquisidesa!
https://www.youtube.com/watch?v=LDzLias3uJ4

26 de setembre del 2014

Estrella Morente i... San Juan de la Cruz: Le di caza al alcance

José Luis Sampedro i el seu Congreso a Estocolmo

Miguel Espejo, professor de matemàtiques d’un institut de Soria viatja als anys 50 a un congrés científic a Estocolm , una ciutat molt diferent a la seua ciutat natal, amb gent amb qui no acaba de sentir-se bé perquè no els acaba d’entendre i tenen diferents maneres de viure, diferent a tot allò al que està acostumat. Però allà, en uns dies, descobrirà l’amor, la veritable amistat, i la passió per la vida. És allí on aprendrà a viure, a estimar.

Copio tres fragments que m’han cridat l’atenció:

“La grandeza del hombre y su dignidad han consistido siempre en “comerse las penas” Un hombre sin problemas y sin tirar de sus riendas es un hombre vacío. Yo no quiero que nada de lo engendrado por mi alma sea dispersado por el viento o las palabras. Quiero llegar con ella, virtud y pecado, hasta el final. Así es únicamente como se puede llevar la cabeza alta.”


“A la mañana siguiente, viernes, los seres humanos reunidos en el Gran Hotel de Saltsjöbaden comenzaron su jornada con esa gran monotonía de la vida que da tanto relieve a las pequeñas alteraciones. En la habitación de Horvacz, la recién despertada Sigrid trataba de vestirse rápidamente, entre las caricias matutinas del hombre, pensando, una vez más, en si lograría salir sin ser vista. Almberg, repasaba su breve discurso de presentación del conferenciante de turno. García Rasines se colocaba cuidadosamente su dentadura postiza y ensayaba las mandíbulas. Pero Saliinen, con los ojos doloridos del insomnio, se preguntaba si habría llegado el telegrama. Holburn sacaba clandestinamente de la maleta una revista con desnudos –como si alguien pudiera verle- y, tras hojearla, volvía a encerrarla con la mayor precaución. Don Cayetano Galán hacía unos movimientos que él consideraba gimnásticos. Joseph Greemans rezaba en su librito de oraciones. Sama Rawenanda se purificaba frente, manos y pies… Y todos, más pronto o más tarde, se alegraban de que aquella arde, en vez de una conferencia, figurase en el programa una excursión a Drottningholm.”


“—Pongo todas mis fuerzas, todos mis sentidos, solamente en vivir…-- ¿Tú sabes cuánto he sufrido yo también estos días? Muchas veces leí en novelas esas dos palabras: “Amor imposible”, e ignoré que podían matar de consumición mientras no viví que mi amor imposible se llamaba precisamente Karin, una muchachita prodigiosa con estos labios…, estos ojos…, estos hombros... Vive y no pienses, cariño; no pierdas este presente único por las sombras del futuro.”