El crit a la vida de Congreso a Estocolmo

Segueixo llegint Congreso a Estocolmo, he arribat al fons del tema que planteja Sampedro en aquesta novel·la. És un crit a la vida, a gaudir-la, a sentir-la, a treure'n partit... Poc importen els èxits, els triomfs si no es viu la vida en tota la seva plenitud.

Quan llegeixo Sampedro sempre em pregunto si realment ell és el protagonista dels seus personatges, si transmet el seu pensament, els seus patiments, les seves il·lusions, els seus sentiments, les seves emocions... i sempre arribo a la conclusió... que sí. D'alguna manera, ell és l'avi de Brunettino, és Ahram, és Glauka, és Marta, és Luis i és Ágata... I segurament que també Miguel Espejo. En tots ells, hi ha una mica d'aquest home senzill, humà que transpirava saviesa i vida.

Llegeixo que Congreso a Estocolmo va ser la seva primera novel·la, publicada l'any 1952, i penso que volia fer una mena de novel·la coral tot i que no se n'acaba de sortir. Són molts els personatges que apareixen, gairebé tots científics i hi ha històries particulars, individuals de cada un d'ells que busquen la complicitat d'altres personatges amb qui s'acaben relacionant, buscant amistat, companyia,  complicitat, per fugir de la solitud amb què estan envoltats.

Però hi ha un personatge principal que és el nexe d'unió amb els altres protagonistes:  Matis, Klara, Hilma, Almberg, Gyula, Horvacz, Rawenanda, Karin... i aquest és Miguel Espejo, un home que fins que no va sortir de Soria, feia les seves classes en un institut com a professor de matemàtiques de la ciutat provinciana, casat amb María, i portava una vida que ell creia "normal". En arribar a Estocolm, tot es transforma: l'amistat amb Karin li fa veure que realment en tota la seva vida no ha sabut viure, que ha deixat passar la vida pel seu costat i ni se n'ha adonat. I el que fa ara és reclamar aquesta vida no viscuda. I aquesta idea de viure plenament es repeteix al llarg del llibre, al principi no t'adones que realment és el tema clau, però tal com va avançant la novel·la, el crit a la vida cada vegada és més fort i el reclama obertament, fins que esclata en un plor que no pot reprimir:

"No, no soy un fracasado. Soy algo mucho peor: soy un traidor. Un traidor a la vida. Mire ahí: el cielo, la tierra, el mar... Mire bien [...]

La quebrada voz era inapelable. Romero se retiró, cerrando la puerta en silencio. el hombre soltó el cigarrillo y hundió la cabeza entre las manos. Lágrimas violentas reventaron en sus ojos."