"Sóc cega i immortal, a primer cop d'ull, carn de canó i al mateix temps de poesia, sí, vaig nàixer per a l'art de la inspiració d'un home de lletra, un gran poeta es va fixar en mi, i em va esculpir amb tinta inesborrable, la tinta dels genis de debò, ja no moriré als ulls de la sensibilitat lectora, jo que tinc la mirada enfosquida en vida, erma de llum, seré claror perenne de la cultura catalana."
Així comença el conte, fent clares referències a la protagonista del poema de Joan Maragall, La vaca cega. El que fa l'Albert Guiu és manllevar el personatge i se'l fa seu, li dóna vida de nou en un conte ple de tendresa i emoció pura. La vaca és cega, sí, i explica com va anar la seva ceguesa, no de naixement, perquè recorda els colors de la vida i els descriu a través de "blaus rierols", "fullatges ocres i vermells", "blancs de volves [...] quan l'hivern mana el calendari"... No és una vaca trista perquè amb el record de la llum viu. Si la vaca cega de Maragall tenia un to de melangia, tristesa i desànim, la vaca de Guiu, tot i la ceguesa, és pura vitalitat i traspua valor, valentia i coratge: estima la vida, comparteix versos amb una amiga i té un "amor esporàdic o sexe esporàdic" amb Lluner, un brau que tot i que té d'altres amors, "és un bàlsam més per a la ceguesa que m'acompanya", diu.
"...avui, tot i continuar empresonada per l'obscuritat perpètua, i per tant amb l'alegria ablanida, em sento més jo, i xarro amb més energia i alegria, últimament, a voltes em sorprenc ballant alguna cançó i penso que el genial poeta que em va immortalitzar, estaria content de veure'm millor que quan em descrivia amb un lirisme, d'altra banda, genial. Perquè ja no brando tristament la llarga cua, la moc amb més agilitat i destresa perquè interiorment accepto més les meves circumstàncies i de retruc m'accepto més..."
El conte, molt breu, acaba fent referència al poema original de Maragall, fent d'ell un cant per a tots "de natura, amistat i poesia, en grau superlatiu."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada