30 de juliol del 2016

Parlo d'un riu mític i remorós, Gerard Vergés







PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.

26 de juliol del 2016

Jo tenia una granja a l'Àfrica...



Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons Ngong. L'equador travessava aquelles terres altes a un centenar de milles al nord, i la granja s'assentava a una alçada d'uns sis mil peus. Durant el dia et senties a una gran altitud, prop del sol, les primeres hores del matí i les tardes eren netes i assossegades, i les nits fredes. 

Pel camí de Sant Bertomeu
















Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci, 

 jo vull la pau -però no vull l'oblit. 

                                     Màrius Torres


17 de juliol del 2016

Va de poesia

Déjame acariciarte lentamente,
déjame lentamente comprobarte,
ver que eres de verdad, un continuarte
de ti misma a ti misma extensamente.
Onda tras onda irradian de tu frente
y mansamente, apenas sin rizarte,
rompen sus diez espumas al besarte
de tus pies en la playa adolescente.
Así te quiero, fluida y sucesiva,
manantial tú de ti, agua furtiva,
música para el tacto perezosa.
Así te quiero, en límites pequeños,
aquí y allá, fragmentos, lirio, rosa,
y tu unidad después, luz de mis sueños.
                                (Gerardo Diego)


14 de juliol del 2016

Com les maduixes







COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

(Josep Carner, Els fruits saborosos)

Encara pel bosc de Carlac