50 anys de Breakfast at Tiffany's

Enguany es compleixen 50 anys de la pel·lícula Breakfast at Tiffany's. La pel·lícula, protagonitzada per Audrey Hepburn i George Peppard, està basa en un llibre que porta el mateix títol de Truman Capote. Tracta de la vida d'una jove excèntrica, la Holly, que viu a Nova York, aspirant a actriu, amb pocs diners, esbojarrada i desorientada, que juga amb els homes a qui  treu els diners que vol; i la d'un home escriptor sense massa èxit, mantingut per la seva amant, una dona gran. Ambdós viuen en el mateix edifici i iniciaran una amistat i una complicitat entre els dos, que els portarà a alguna cosa més. 

S'han explicat moltes anècdotes de la pel·lícula: en principi Capote, volia que l'actriu principal fos Marilyn Monroe, la Kim Novak també va voler fer el paper; i quant a l'actor principal, el paper va ser rebutjat per Steve McQueen i Paul Newman. La cançó Moon river, Mancini la va crear especialment per a ella. Una altra anècdota que s'explica és que el rodatge a la joieria Tiffany's va ser en diumenge al matí, aprofitant que era un dia festiu, i van tallar el carrer de la Cinquena Avinguda per poder fer el rodatge. I que a l'Audrey Hepburn no li agradaven els croissants, amb tot se'ls va haver de menjar davant l'aparador de la famosa joieria... i d'anècdotes d'aquest tipus n'hi ha moltíssimes més.

Algunes de les frases més conegudes de la pel·lícula:

"Los días rojos son terribles y en esos momentos lo único que me viene bien es ir a Tiffany's, porque nada malo me ocurre allí."

"¿Le importa si me acuesto un ratito con usted?, Somos amigos, eso es todo."

"Somos un par de seres que no se pertenecen, un par de infelices sin nombre, porque soy como este gato, no pertenecemos a nadie. Nadie nos pertenece, ni siquiera el uno al otro."

La pel·lícula acaba ben diferent del llibre: al film l'amic fa adonar la Holly que és important tenir algú al costat, estimar i ser estimat; en canvi a la novel·la, Holly acaba fugint.

Amb tot, un llibre magnífic i una pel·lícula genial.

Gairebé al final del llibre:

"-... vull saber què penseu fer.
La Holly es fregà el nas i clavà la mirada al sostre.
-Avui som dimecres, oi? Bé, suposem que dormo fins dissabte, que faig una bona becaina. Dissabte al matí m'arribaré al banc. Després passaré per l'apartament a recollir la bata i quatre cosetes més. I, després, cap a Idlewid, on com sabeu molt bé, tinc un magnífic seient reservat en un magnífic avió. I com que sou tan bon amic meu, us permetré de venir a dir-me adéu a l'aeroport i tot. Però, ¿voleu deixar de remenar el cap així, si us plau?
-Holly. Holly. No ho podeu fer, això. 
-Et pourqoi pas? No us penseu que em proposi córrer darrera en José. En el meu cens, en José ja figura com un habitant dels Llimbs. Però, ¿per què hauria de deixar perdre un bitllet com aquest? Pagat i tot! A més, no he estat mai al Brasil. (pp.216-217)