22 de gener de 2017

Llegint Visió de l'Ebre Català







Calia avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes, feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.



Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten tampoc patrons de riu. A la Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor... Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un llagut, és com si recités el poema més bell del món.


Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,  Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 1983


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada