Calia
avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga,
obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en
l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes,
feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits
per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que
haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega,
la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i
caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.
Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de
suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé
es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten
tampoc patrons de riu. A la
Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és
vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor...
Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va
dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un
llagut, és com si recités el poema més bell del món.
Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,
Centre d’Estudis de la
Ribera d’Ebre, 1983
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada