22 de gener de 2017

Llegint Visió de l'Ebre Català







Calia avançar, a força de pit – més que no de braços – per l’estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l’espadat d’un congost... Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel de Barrufemes, feia estremir. L’extrem de la sègula se l’entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament “muscleres”. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni.



Ja no queden llaguts. Els que resten, o bé fan de suport als empostissats de les tres o quatre barcasses encara en servei, o bé es desfan lentament al sol i a la serena en algun recer sorralós. Ja no resten tampoc patrons de riu. A la Ribera només un, potser: Amadeu de Toi, de Miravet, que ja és vell i encara passeja turistes amb un llagutet al qual hi ha posat un motor... Quan recorda els temps de la seva jovenesa, els ulls se li entelen. Quan va dient els noms de les peces, de les fustes, dels atuells, de les cordes d’un llagut, és com si recités el poema més bell del món.


Artur Bladé Desumvila, Visió de l’Ebre Català,  Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 1983


10 de gener de 2017

Els teus fills no són els teus fills Khalil Gibran



Els teus fills no són els teus fills

són fills i filles de la vida

desitjosa de si mateixa.



No vénen de tu, sinó a través de tu

i malgrat que estiguin en tu

no et pertanyen.



Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, perquè,

ells tenen els seus propis pensaments.



Pots abrigar els seus cossos,

però no les seves ànimes, perquè elles,

viuen a la casa del demà,

que no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells,

però no procuris fer-los semblants a tu

perquè la vida no retrocedeix,

ni s’atura en l’ahir.



Tu ets l’arc del qual, els teus fills

com fletxes vives són llançats.



Deixa que la inclinació

a la teva mà d’arquer

sigui per la felicitat.


Kahlil Gibran



 L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix (Saint-Exupéry)

8 de gener de 2017

petit homenatge a Jaime Gil de Biedma




Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
—como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
—envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.


Recitat pel mateix Jaime Gil de Biedma