Des del 28 de febrer i gairebé fins a finals de març s'està representant l'òpera La Bohème de Giacomo Puccini al Liceu de Barcelona. Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure-la amb uns intèrprets excepcionals: Fiorenza Cedolins, Ainhoa Artreta i Ramon Vargas.
Aquesta òpera està basada en les Scènes de la vie de bohème d'Henri Murger que va publicar en forma de fulletó entre els anys 1845 i 1848; un any mést tard la va convertir en una obra de teatre,de gran èxit; i encara més tard, l'any 1896 concretament, G. Giacosa i L. Illica crearen el llibret que hauria de donar forma a l'òpera La Bohème,que s'estrenà a Torí el mateix any.
Fragment de la partitura original, on Puccini senyalà la mort de Mimì
L'època en què es van escriure les primeres Scènes de la vie de la Bohème, el corrent literari que començava a imperar era el Naturalisme, un moviment nascut a França creat per Émile Zola. El que pretenia el Naturalisme era reflectir a través de la literatura la crua realitat, tal com la veien els escriptors, posant distància i sent del tot objectius a l'hora de decriure allò que veien, sense sentiments, sense emocions. Aquest moviment va arribar a Itàlia amb el nom de Verismo, i aquest seria el nom que van utilitzar també a l'òpera els autors musicals.
Es parla de Puccini com un autor verista perquè el que fa és expressar la realitat tal com la veu, en aquest cas, reflecteix la societat bohèmia del París de finals del XIX, una vida de pobresa, de subsistència, però també de somnis, d'idealismes i si cap dir-ho d'esperança, d'amor...
Per tant, hi ha una mena de contradicció en la seva obra perquè tot i que descriu amb objectivitat la realitat del moment, inclou les emocions i els sentiments, i això des del primer fins al quart quadre. Sembla, fins i tot una obra romàntica, perquè la Mimì de Puccini és la perfecta criatura angelical, colpejada per la vida, gairebé com una víctima de la societat.
Si Puccini havia escrit -o millor dit, havia fet escriure als seus llibretistes- la seva nova Mimì a semblança de les heroïnes romàntiques, Muger, el creador de la primera Bohème, l'havia escrita amb una intenció moralitzant i de crítica social, que ja anava bé a la burgesia de meitat segle XIX.
El tema d'aquesta gran òpera són els desgraciats amors que viuen Rodolfo i Mimì en el París de mitjan segle XIX. Rodolfo és un poeta, somniador, idealista que viu amb els seus amics, també artistes i pensadors, bohemis tots ells. I Mimì és una pobra i bona brodadora, que es guanya la vida com pot i està malalta de tuberculosi.
Per una altra banda, també estan presents els amors entre Marcello, amic del poeta i Musette, una noia seductora i frívola, que juga amb l'amor de Marcello, però a qui estima.
La posada en escena va ser del tot clàssica, no per això va resultar avorrida ni antiquada, i els intèrpretes, tal com deia més amunt van merèixer els grans aplaudiments que el públic els va oferir. Fiorenza Cedolins, una soprano italiana, amb una veu prodigiosa i, ... què dir d'Ainhoa Artreta, la frívola Musette? A part de la veu, elegància i sexappeal.
Va ser la primera òpera "seriosa" -si ho podem dir així- d'Irene, que després de la sessió prèvia a la interpretació, a la sala Foyer, on ens explicaren l'obra, comprengué el seu contingut i el seu significat.
Podeu escoltar una ària de Mussette del segon quadre per la millor de les veus de tots els temps: Maria Callas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada